Coll avall, de X. Díaz & M. Martínez

Ja he acabat Coll avall, novel·la a quatre mans escrita per X. Díaz & M. Martínez. Una breu ficció de rigorosa actualitat que critica obertament l’actuació dels bancs en el tema dels desnonaments i de les terribles preferents. Els dos autors s’ho prenen tant a pit que, en lloc de confegir una novel·la, més aviat han donat vida a un sainet. Un sainet delirant on el personatge principal es converteix en un boig desfermat, que acaba tan malament com és possible perquè no dóna peu amb bola i tot ho fa al revés.

Malgrat que la situació de crisi pot fer perdre el seny a qualsevol, crec que els dos autors s’han passat. No cal ser tan hiperbòlic ni tan incontrolat per reflectir el tema en qüestió. De fet, el tenim tots tan present que amb molt menys l’hauríem comprès perfectament. La indignació real i la literatura de ficció han de seguir cadascuna el camí que els és propi. Crec que Díaz i Martínez s’han d’asserenar una mica quan s’enfrontin a la seva pròxima novel·la. Ara, això sí, estic segura que, mentre escrivien, s’ho van passar la mar de bé.

Per cert que, per tercer cop, em sembla que m’he tornat a convertir en personatge d’un llibre, després d’aparèixer a Torn de nit, d’Agustí Vehí, i a El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar. O, si no, mireu aquest fragment (pàg. 112) ambientat davant de la Llibreria Negra y Criminal:

Senten un paio grandot amb barba i una dona amb ulleres i cabell curt parlar d’un assassinat, tot just a un parell de metres. El Piti somriu quan s’adona que parlen d’un llibre.

Endevineu qui són aquest paio grandot i la dona d’ulleres i cabell curt?

Apa, a resoldre l’enigma. I fins ben aviat, negrots.