L’homenatge a un home bo: Agustí Vehí

El divendres dia 27 de setembre, a les 19:30 de la tarda, va tenir lloc a Barcelona, en l’ampli i còmode Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna, un sentit homenatge a l’escriptor empordanès Agustí Vehí, desaparegut prematurament el 20 de març d’enguany.

Érem un grup d’amics que ens estimàvem ˗que ens estimem˗ l’Agustí i que teníem molt clar que es mereixia aquell acte. La seva dimensió humana i professional, sempre estretament lligades, abraçava camps molt diversos. En tots ells, l’Agustí Vehí  excel·lia, però sobretot excel·lia com a persona. Era un home extraordinàriament bo, generós, planer, simpàtic, intel·ligent, xerraire. Un gran lector, erudit i culte. Amb tots aquests antecedents, no és estrany que tothom volgués demostrar-li públicament el seu reconeixement.

 

 

 

Agustí Vehí i Castelló (1958-2013) era Sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, Doctor en Història Contemporània, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i, en els darrers anys, un escriptor de novel·la negra de gran talent. Totes les facetes de les seves activitats van estar representades en el seu homenatge. L’acte el va conduir Rafel Vallbona i hi van participar Àlex Martín Escribà, director de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat; Jordi Figuerola, professor de la UAB i director de tesi de l’Agustí; el comissari de policia Joan Miquel Capell. Tots van destacar la seva personalitat i la seva vàlua, la seva tenacitat a l’hora de lluitar per allò que creia necessari i just, la seva honestedat i bonhomia.

Com no podia ser d’una altra manera, també es van llegir fragments de les seves novel·les: Sebastià Bennasar va començar amb Ginesta pels morts; després jo mateixa vaig enfrontar-me a un passatge de Torn de nit; i, en darrera instància, el seu amic de tota la vida, Josep Torrent, va avançar-nos, molt emocionat, unes quantes línies de la seva obra pòstuma, Remor de serps, recentment publicada.      

 

 

Els fills de l’Agustí assistiren molt afectats, però feliços, al comiat en reconeixement del seu pare. Van resultar inevitables unes quantes llàgrimes (en especial quan es va projectar un audiovisual on vam poder contemplar l’Agustí parlant de la novel·la catalana) i també algunes rialles, provocades –com no!˗ per la lectura de les seves pròpies obres. I és que el sentit de l’humor de l’Agustí Vehí no tenia igual. Era capaç d’arrencar la riallada de qualsevol persona en qualsevol circumstància.

Per acabar, un seu amic de l’Empordà va llegir abrandadament un poema que li havia dedicat.

En conjunt, l’acte va resultar molt emotiu, però també sobri, contingut, de tall intel·lectual. Un homenatge preciós, que estic segura que li hauria agradat molt. L’Agustí, un savi, un humanista, un gran professor, un home de la cultura, era també un bon vivant i un conyon, com a ell mateix li agradava definir-se. Un empordanès de soca-rel, compromès amb el país i amb la gent que estimava.

 

 

Primers ecos de "Les veus del crim"

Com tots sabeu, Les veus del crim, el meu llibre d'entrevistes a 12 autors catalans de novel·la negra, està tenint una boníssima acollida. Estic molt agraïda a  tothom que se n'està fent ressò i a tothom que s'hi està interessant. La veritat és que em sento molt contenta. La presentació del passat dia 18 a la Llibreria La Impossible va ser un gran èxit, amb una assistència de públic increïble. També ho va ser la desfilada d'amics de totes les procedències que van passar, per endur-se el llibre i saludar-me, per La Setmana del Llibre en Català.

He pensat que havia de compilar les primeres impressions que s'han publicat de tot plegat. Així, si algú hi té interès, ho pot consultar fàcilment. També és una manera de tenir-ho controlat, que aquesta xarxa corre que vola!

Per tant, hi trobareu més avall tot una sèrie d'enllaços. 

Una forta abraçada i continuem tots junts en la lluita per la nostra llengua i la nostra literatura!

Endavant les atxes, negrots!

 

Enllaços:

ENTREVISTA DE LLUÍS LLORT A EL PUNT-AVUI

EL BLOC D'ANDREU MARTÍN

EL BLOC DE LA BIBLIOTECA LA BÒBILA

RESSENYA DE JORDI BENAVENTE A MARTORELL NEGRE

RESSENYA DE JORDI BENAVENTE A NÚVOL

CRÒNICA DE LA PRESENTACIÓ DE SERGI G. OSET A "LA MEVA PERDICIÓ"

CRÒNICA PRESENTACIÓ DE SEBASTIÀ BENNASAR A "LLEGIR EN CAS D'INCENDI"
ENTREVISTA A "LA PETITA LLIBRERIA"
RESSENYA A "LA PETITA LLIBRERIA"
RESSENYA A "LLIBRES PER LLEGIR"

RESSENYA AL BLOC DE JORDI CERVERA 
RESSENYA DE MARIA TOLDRÀ A VADÈMECUM

POST A COLLBATÓ NEGRE
ENTREVISTA D'ALBERT CALLS A LA CLAU DITIGAL

LLISTA DE RECOMANACIONS DE LA LLIBRERIA ESPAI LITERARI

 

I foto amb Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que sempre ha recolzat la negror.

 

Al meu amic Agustí Vehí, In Memoriam

 

 

 

No sé per on començar. Des d’ahir que hi dono voltes, però sento el cervell absolutament erm. Com ara mateix, davant del paper. Demano humilment que ningú no s’imagini que plantejo aquesta circumstància com una típica captatio. Seria imperdonable i maldestre, diria molt poc de mi. La realitat és que només puc enfrontar aquesta semblança des del dolor de la pèrdua, des del convenciment profund que cap paraula que escrigui farà justícia al meu amic Agustí.

Va morir el dia 20 de març, prematurament i per sempre. Digerir aquest “per sempre” és una tasca molt difícil, gairebé impossible. Mil detalls el mantenen, al meu voltant,  insistentment viu: la bústia farcida de correus, el bloc de comentaris, l’ordinador de fotos, el cap de records. I ja em perdonareu que em mostri tan directa, tan casolana, tan pròxima. Però ell era així. I així serà el meu homenatge.  

Agustí Vehí i Castelló (1958-2013) era Sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, Doctor en Història, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, escriptor de talent i un lector empedreït. També era, per damunt de tot, un empordanès de soca-rel. L’Empordà li marcava la vida. En l’entrevista personal que em concedí per al meu llibre Les veus del crim, em deia: «Als empordanesos ens agrada molt badar. A mi em van “aparcar” aquí i m’encanta. Seria incapaç de viure en un altre lloc del món. La meva Figueres i el meu Empordà».    

Com a escriptor, esdevingué en pocs anys un dels noms més sòlids de la narrativa negra en català. Ens ha llegat un interessant corpus on demostra que la novel·la negra, sense abandonar les convencions del gènere, pot contribuir a recuperar el passat i a explicar la nostra història. L’any 2009, va guanyar el Premi Ferran Canyameres amb Abans del silenci i després van venir Ginesta pels morts (2010) i Quan la nit mata el dia (2011), que obtingué el IV Premi Crims de Tinta. Tres esplèndides novel·les de rerefons històric, rigoroses i ben documentades. El cercle, malauradament, es tanca amb la seva obra pòstuma, Remor de serps, recentment publicada per l’Editorial Alrevés i que també posseeix una ambientació històrica.

 

 

 

Tanmateix, Agustí Vehí tenia una altra dimensió molt important: l’humor. Del seu sentit de l’humor, enormement personal, van sorgir uns personatges delirants i entranyables, protagonistes de la novel·la Torn de nit (2012) i d’alguns relats breus, entre els quals  Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol (inclòs dins de l’antologia de diversos autors Crims.cat). Els personatges, policies locals de Vilaclara (transposició literària de la capital de l’Alt Empordà) s’han convertit en amics estimats de tots els lectors d’Agustí Vehí. I és que, com ell mateix em deia a l’entrevista: «Els policies, professionalment parlant, devem ser molt semblants als metges. Amb què treballem? Amb la  misèria. El cinisme d’un poli és el termòmetre perfecte per saber com està la societat. Ens salva el sentit de l’humor. Si no, ens tornaríem bojos. Som uns grans conyons». 

 

Aquesta tarda, a les 19:30, celebrarem un homenatge a Agustí Vehí. L’acte tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna  (c/Valldonzella, 12, Barcelona) i ens hi trobarem un bon grapat d’amics. Serà conduït per Rafel Vallbona i hi participaran Àlex Martín Escribà, director de la col·lecció Crims.cat; Sebastià Bennasar, escriptor; Jordi Figuerola (U.A.B.); el comissari Joan Miquel Capell, Josep Torrent, Jaume Simón i jo mateixa. Us hi esperem.  

 

Agustí Vehí era un bon home, una persona especial. Intel·ligent, erudit, afable, hospitalari, proper, bromista, generós. El dia del seu traspàs, colpida fins a l’indescriptible, vaig escriure uns mots al bloc. Avui em resulta curiós haver estat capaç de fer-ho, enmig de la tragèdia, amb tanta precisió. Sis mesos després, irremissiblement buida i resseca, el temps m’ha donat la raó, perquè sens dubte «el món s’embelleix amb persones com ell. I es torna lleig, brut i injust quan desapareixen».

 

 

Semblança escrita per al Portal Cultural Núvol

 

 

Aire brut, de Lluís Bosch

Aire brut, del barceloní Lluís Bosch (1964), és la novena obra publicada per l’Editorial Alrevés dins la seva col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat. Amb aquest títol, Bosch debuta en el gènere, ja que fins ara les seves publicacions havien anat per altres camins: dos llibres de relats juvenils, una obra de teatre i una novel·la no negra guardonada amb el Premi de Narrativa Ciutat de Lleida (Les petges invisibles, 2007).

No puc amagar que ressenyar Aire brut em fa una il·lusió molt especial. M’hi sento agradablement implicada. Sabia des de feia temps que en Lluís l’estava escrivint (tot i que no me n’havia avançat absolutament res) i després he anat seguint l’evolució del llibre fins a la seva publicació. Bosch és un seguidor incondicional d’A l’ombra del crim, espai que ens ha permès conèixer-nos.  Els qui llegiu el bloc ja sabeu que les seves aportacions i els seus comentaris sempre són intel·ligents i contribueixen a enriquir el debat. El cas és que, després d’empassar-me la novel·la amb molt d’interès, puc assegurar-vos que en Lluís Bosch s’estrena en el gènere per la porta gran, sense manies, tot oferint-nos una novel·la de qualitat, singular, curiosa i extremadament personal.

Aire brut és molt més que un producte negre a l’ús. El vessant policíac està amarat d’elements del terror i del fantàstic al més pur estil dels clàssics del segle xix. No debades la citació que encapçala la novel·la prové d’un dels relats més coneguts d’Edgar Allan Poe, La caiguda de la casa Usher: “Jo llegiré i vostè m’escoltarà; i d’aquesta manera passarem junts la terrible nit”.

La història està ambientada a Barcelona poc després del final de la Guerra Civil, durant la primavera de 1941. Una Barcelona miserable, degradada i sotmesa que l’autor descriu a la perfecció i que acaba esdevenint un personatge més. Un falangista extremeny, del cos de policia, arriba a la ciutat amb el cap a vessar d’ideals i de projectes. Comença a treballar, però allò que troba no s’avé massa amb el que havia esperat...

La conjunció dels diferents aspectes de la novel·la llisca com un guant. El terror fantasmagòric, la trama policíaca i la recreació fidel de la crua realitat històrica se superposen i dialoguen amb eficiència. El text enganxa i resulta gratificant. Gratificant des d’un claríssim punt de vista: demostra que tenim gent amb talent, autors diferents, originals, amb estil propi. Demostra que en català podem conrear una narrativa negra d’alt nivell, innovadora, que fusiona gèneres i obre camins sense cap tipus de complex.      

No vull deixar de remarcar, perquè per a mi ha estat un indubtable incentiu, l’ambició estilística del text. Lluís Bosch no es limita a narrar uns fets, sinó que decideix fer-ho amb un registre elevat, ric i molt estilitzat. Tipa de la poca cura que molta gent mostra amb la llengua, el vull felicitar calorosament. També destaco l’encert d’una altra iniciativa. En nom de la versemblança, els falangistes i la policia franquista s’expressen en castellà. M’hi jugo el que sigui a que no tothom hi estarà d’acord, però és la solució idònia, la millor, la més valenta i la més apropada al real. La novel·la guanya moltíssim, perquè esdevé creïble. La mateixa decisió la va prendre Agustí Vehí a Quan la nit mata el dia i també em va semblar excel·lent. Ja que vivim la circumstància de ser bilingües, aprofitem-ho.

Gràcies, Lluís, per aquesta joieta. Ara ja resto a l’espera de la següent. Endavant les atxes, company!

   

 

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal Cultural Núvol

 

 

 

 

 

Homenatge a Agustí Vehí

 

 

 

Una notícia de Crims.cat

El proper dia 27 de setembre a les 19.30 tindrà lloc un acte d’homenatge a la figura d’Agustí Vehí, mort prematurament el mes de març d’enguany. L’esdeveniment pretén ser un sincer reconeixement al llegat literari i personal d’aquest il·lustre escriptor empordanès, en el qual participaran tant representants de la literatura catalana contemporània, especialment de l’àmbit de la novel·la negra, com les seves amistats i familiars.
 

L’acte tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna a (c/Valldonzella, 12, Barcelona). Serà conduït per Rafel Vallbona i hi participaran Àlex Martín Escribà, director de la col·lecció crims.cat; Sebastià Bennasar, escriptor; Jordi Figuerola (U.A.B.); Anna Maria Villalonga, estudiosa i divulgadora del gènere: i, a més a més del comissari, Joan Miquel Capell, Josep Torrent, Jaume Simón i Laia Vehí.

Us hi esperem a tots,

  

 

Un cop divulgat el missatge oficial, no cal que us digui què representa per a mi aquest homenatge, aquest reconeixement a la humanitat, la saviesa i l'honestedat del meu enyorat amic Agustí Vehí.

 

M'agradaria que l'homenatge fos multitudinari, que tothom que s'estima la llengua i la literatura catalana hi fes acte de presència. Però, sobretot, que no hi faltés ningú del món negrot, dins del qual ell és una veu potent que encara tenia moltes coses a dir.  
 

Serà bonic i emotiu. L'Agustí i la seva família s'ho mereixen. Aquí us detallo l'escaleta del programa previst. I us hi espero, negrots.

 

Escaleta

 

Rafael Vallbona.- Presentació de l'acte                         

Àlex Martín.- 'El policia que escrivia novel·les de policies'               

Lectura de text.- Sebastià Bennasar                                                                  

Jordi Figuerola (U.A.B).- 'La història per entendre la novel·la negra'        

Projecció del vídeo                                                                                   

Lectura de text.- Anna Maria Villalonga                                               

Joan Miquel Capell.- (Comissari). 'El policia al servei del ciutadà'

Lectura de text.- Josep Torrent                                                              

Jaume Simón.- La persona                                                                                 

Laia Vehí.- Cançó                                                                                      

Rafael Vallbona.- Comiat    

 

El premi RBA de novel·la negra marxa cap a Islàndia

L'autor islandès Arnaldur Indridason ha guanyat el VII Premi RBA de novel·la negra (125.000 euros), per la seva obra El Pasaje de las Sombras. Com suposo que sabeu, aquest és el premi millor dotat del món, econòmicament, en aquesta categoria literària.

 

En contra d'allò que els afeccionats a la seva narrativa pugueu pensar, aquest títol no és una entrega més de la nissaga de l'inspector Erlendur Sveinsson, sinó una obra independent, l'acció de la qual se situa a Islàndia en dos plans temporals distints: la Segona Guerra Mundial i el moment actual.

Jo encara no l'he llegit, òbviament. Quan ho faci, en confegiré la ressenya. Tanmateix, estic contenta de l'autor premiat enguany, ja que les seves novel·les m'agraden força.

 

Vaig tenir la sort d'assistir a la cerimònia de lliurament del guardó, però hi havia tanta gent que era gairebé impossible acostar-se al guanyador. El seu discurs va ser molt breu, pronunciat en un to baix. Tot plegat, vist i no vist. Per tant, no us puc explicar cap curiositat ni cap tafaneria del personatge. 

 

El que sí que puc afirmar, però, és que l'autor sempre remarca la seva voluntat de prestigiar la llengua islandesa (que només parlen al voltant de 300.000 persones) i de contribuir, amb les seves novel·les, al corpus de la  literatura del país del gel. Em sembla perfecte, com us podeu imaginar.

 

I, a l'espera de llegir El Pasaje de las Sombras per escriure'n la ressenya, res més de moment. Que passeu un feliç diumenge, negrots.    

 

 

Presentació de “Coll avall”, de X. Díaz & M. Martínez

El passat dijous dia 5 es va celebrar a la llibreria Alibri de Barcelona la presentació del segon títol de la Col·lecció de narrativa negra en català Llibres del Delicte. Es tracta de la novel·la Coll avall, escrita a quatre mans per dos periodistes formats a la Universitat Pompeu Fabra: Xavier Díaz i Marc Martínez. L’acte, que fou presentat per Sebastià Bennasar, va comptar amb la presència de Xavier Díaz i amb una colla d’assistents força nombrosa.

Bennasar, amb el seu savoir faire habitual, ens va delectar amb una penetrant exposició al voltant de les característiques principals del llibre. Per a ell, resulta innovador per la seva estructura, però, alhora, s’insereix en una tradició molt nostra: la de les novel·les negres fetes per dos autors. Només cal recordar les sèries d’en Flanagan i del detectiu Esquius de Jaume Ribera i Andreu Martín; o les dues obres escrites per Jordi Pijoan i Manel Barrera (abans del seu traspàs) Sang Culé i Tu no m’estimes. Amb humor, Bennasar va fer-nos cinc cèntims de l’esperit crític que amara Coll avall, dels seus personatges, de l’encertada manera de plasmar, sense massa sang i fetge ni una extensió excessiva (la novel·la és breu), els problemes de la nostra societat actual.

Després va ser el torn de Xavier Díaz, un molt bon comunicador que va posar-se el públic a la butxaca en un tres i no res. Val a dir que aquesta novel·la presenta un aspecte  curiós, digne de comentar: Xavier Díaz estava vivint a Suècia quan la va escriure, mentre que el seu company, Marc Martínez, era a Barcelona. A banda de les inevitables al·lusions a la novel·la negra nòrdica que van sorgir a causa d’aquesta circumstància, també va resultar molt interessant que Díaz ens expliqués el procés de creació del llibre: com ell i en Marc es passaven els capítols, com ho gestionaven, com ho decidien. Naturalment, van haver d’estar molt ben avinguts. I beneït correu electrònic, sens dubte!

Al meu entendre, la presentació fou molt enriquidora. Es van tocar molts temes, tant socials com literaris. I en Xavier Díaz va deixar la porta oberta a noves entregues amb els mateixos personatges. No puc explicar gaire més, perquè encara no he llegit la novel·la. Tanmateix, puc assegurar que m’ha suscitat molt bones vibracions. De moment, us deixo aquesta petita crònica perquè aneu obrint boca. Així que la llegeixi, arribarà la ressenya.

Que passeu un feliç diumenge, negrots.   

 

 

Aniversari del bloc o... de com en quatre anys un bloc et pot canviar la vida

Avui es compleixen quatre anys del dia que, en una tèbia i relaxada tarda empordanesa, em vaig decidir a crear aquest bloc. Jo ja n’havia obert dos d’anteriors: el de cinema, “El racó de l’Anna”, i un altre de contingut literari, “El fil d’Ariadna”. Amb la feinada que tinc, encetar un tercer bloc semblava una veritable bogeria, però la insistència de dos pesats insignes (la meva amiga Maria Toldrà i el meu marit Manel Mora), em va acabar convencent. Ells deien que, ja que jo era blocaire de mena i que, a més, llegia i coneixia tant el gènere negre, gairebé estava obligada a compartir la informació. Com si això no costés un esforç considerable! Al final, però, en un instant d’arrauxat bon humor, vaig tirar pel dret.

Em vaig plantejar afrontar el contingut del bloc des de posicions que conjuminessin l’anàlisi literària seriosa amb l’humor i la divulgació. Em va semblar que era bonic dirigir-me directament als seguidors, de manera que els  vaig buscar una denominació divertida. Es van convertir en els “negrots”. Negrots aquí, negrots allà. Ara, tot l’àmbit de la negror catalana (i no només catalana) sap perfectament a què ens referim quan pronunciem aquest mot (que a priori no sembla políticament correcte però que, evidentment, no té cap tipus de connotació racista o xenòfoba). “Negrots” és un terme “carinyós” que serveix per designar els frikis bojos pel gènere.    

Tanmateix, he d’admetre que res no m’havia preparat, en aquells moments, per a tot allò que em succeiria després. “A l’ombra del crim” (vaig fer una enquesta a facebook per triar el nom) va anar ràpidament de boca en boca. Aviat va començar a sumar  seguidors, que augmentaven de dia en dia. Vaig topar amb una sèrie de fidels afeccionats que sempre em deixaven comentaris interessants i que esperaven els meus articles, les meves reflexions, les meves ressenyes. Vaig quedar astorada. Tot plegat, no us enganyaré, va resultar per a mi una agradable sorpresa.  

 

 

 

Actualment, després de quatre anys, puc assegurar definitivament que “A l’ombra del crim” m’ha canviat la vida. No intentaré fer veure, amb una falsa modèstia, que no m’hi he deixat la pell. Aconseguir un espai rigorós, seriós i respectat només es pot fer amb molta dedicació, gens de mandra i aplicant el mateix que esperes rebre: rigor, seriositat i respecte. El cas és que, en poc temps, “A l’ombra del crim” ha esdevingut una publicació de referència.

No cal que detalli fil per randa totes les conseqüències de la decisió que avui celebra l’aniversari. Els seguidors ja les coneixeu. Emparada en la meva condició d’estudiosa de la literatura i de professora de la Universitat de Barcelona, m’he pogut dedicar ˗paral·lelament a les meves activitats habituals˗ a la investigació, l’estudi i la divulgació del gènere negre; a la defensa de la narrativa dels autors catalans; a la docència sobre el tema. He fet conferències, he escrit articles en prestigioses revistes acadèmiques (val a dir que obrint un camí inexistent), he assistit a congressos, he impartit cursos, he publicat relats, he fet entrevistes, he anat a trobades de tota mena, he participat en festivals i he presentat un munt de llibres. Els autors m’han fet confiança i m’han obert els braços dins del seu món. I encara, de manera més insòlita, m’han ofert generosament compartir els seus estudis i coneixements les dues persones més enteses en el tema: Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar (ara ja dos grandíssims amics). Companys de fatigues com som i amb moltes ganes de revalorar el gènere i de normalitzar la situació de la nostra literatura, tots tres acabem de crear l’Associació En Negre, per a la defensa de la novel·la negra en català. En l’aventura, que aviat començarà a mostrar fruits molt interessants, ens acompanyen dues persones magnífiques, de luxe. Els escriptors Lluís Llort i Salvador Balcells.

No us esgotaré amb un article llarg. És una de les gràcies d’editar un bloc que funcioni: no escriure textos excessius. Per tant, el resum: he treballat molt, incansablement. I ho continuo fent. Quan jo començo una cosa, difícilment me’n desdic. I aquesta filosofia, que m’ha acompanyat des de petita, és per a mi molt important. Sempre busco l’excel·lència. Sempre. Sé que no me’n surto, perquè l’excel·lència no existeix. Tanmateix, mentre hom la busca, pot tenir la sort de fer alguna “coseta” digna.  

Tot plegat ha culminat (només és una baula, però, jo continuo treballant en mil projectes) en la publicació de Les veus del crim, llibre a mig camí entre l’assaig i la divulgació que aplega les meves converses en profunditat amb dotze autors de novel·la negra catalana. I és amb la promoció del llibre que afronto aquest quart aniversari. Contenta, enfeinada i il·lusionada, pensant alhora en reptes futurs.

El millor d’aquests quatre anys: haver fet un munt d’amics. Escriptors, editors, estudiosos, periodistes, llibreters, bibliotecaris, amants del gènere, alumnes, amics virtuals. La veritat és que em sento honorada, enriquida i molt ben tractada. I ja em perdonareu que no digui noms. No voldria oblidar ningú.

Mil gràcies a tothom. Amb el cor a la mà. I no ens enganyem, les coses només canvien si treballem per aconseguir-ho. Ah, i no oblidem una cosa, els negrots som i serem collonuts!