No sé per on començar. Des d’ahir que hi dono
voltes, però sento el cervell absolutament erm. Com ara mateix, davant del
paper. Demano humilment que ningú no s’imagini que plantejo aquesta circumstància
com una típica captatio. Seria
imperdonable i maldestre, diria molt poc de mi. La realitat és que només puc
enfrontar aquesta semblança des del dolor de la pèrdua, des del convenciment
profund que cap paraula que escrigui farà justícia al meu amic Agustí.
Va morir el dia 20 de març, prematurament i per
sempre. Digerir aquest “per sempre” és una tasca molt difícil, gairebé
impossible. Mil detalls el mantenen, al meu voltant, insistentment viu: la bústia farcida de
correus, el bloc de comentaris, l’ordinador de fotos, el cap de records. I ja
em perdonareu que em mostri tan directa, tan casolana, tan pròxima. Però ell
era així. I així serà el meu homenatge.
Agustí Vehí
i Castelló (1958-2013) era Sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres,
Doctor en Història, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona,
escriptor de talent i un lector empedreït. També era, per damunt de tot, un
empordanès de soca-rel. L’Empordà li marcava la vida. En l’entrevista
personal que em concedí per al meu llibre Les
veus del crim, em deia: «Als empordanesos ens agrada molt badar. A mi em
van “aparcar” aquí i m’encanta. Seria incapaç de viure en un altre lloc del
món. La meva Figueres i el meu Empordà».
Com a
escriptor, esdevingué en pocs anys un dels noms més sòlids de la narrativa
negra en català. Ens ha llegat un interessant corpus on demostra que la
novel·la negra, sense abandonar les convencions del gènere, pot contribuir a
recuperar el passat i a explicar la nostra història. L’any 2009, va guanyar el
Premi Ferran Canyameres amb Abans del
silenci i després van venir Ginesta pels morts (2010) i Quan la nit mata el dia (2011), que obtingué el IV Premi Crims de Tinta. Tres esplèndides
novel·les de rerefons històric, rigoroses i ben documentades. El cercle, malauradament,
es tanca amb la seva obra pòstuma, Remor
de serps, recentment publicada per l’Editorial Alrevés i que també posseeix
una ambientació històrica.
Tanmateix,
Agustí Vehí tenia una altra dimensió molt important: l’humor. Del seu sentit de
l’humor, enormement personal, van sorgir uns personatges delirants i
entranyables, protagonistes de la novel·la Torn de nit (2012) i d’alguns relats breus, entre els quals Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol (inclòs dins de l’antologia de diversos autors Crims.cat). Els personatges, policies
locals de Vilaclara (transposició literària de la capital de l’Alt Empordà)
s’han convertit en amics estimats de tots els lectors d’Agustí Vehí. I és que,
com ell mateix em deia a l’entrevista: «Els policies, professionalment parlant,
devem ser molt semblants als metges. Amb què treballem? Amb la misèria. El cinisme d’un poli és el
termòmetre perfecte per saber com està la societat. Ens salva el sentit de
l’humor. Si no, ens tornaríem bojos. Som uns grans conyons».
Aquesta
tarda, a les 19:30, celebrarem un homenatge a Agustí Vehí. L’acte tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de
Comunicació Blanquerna (c/Valldonzella,
12, Barcelona) i ens hi trobarem un bon grapat d’amics. Serà conduït per Rafel
Vallbona i hi participaran Àlex Martín Escribà, director de la col·lecció Crims.cat;
Sebastià Bennasar, escriptor; Jordi Figuerola (U.A.B.); el comissari Joan
Miquel Capell, Josep Torrent, Jaume Simón i jo mateixa. Us hi esperem.
Agustí Vehí era un bon home, una persona especial.
Intel·ligent, erudit, afable, hospitalari, proper, bromista, generós. El dia
del seu traspàs, colpida fins a l’indescriptible, vaig escriure uns mots al
bloc. Avui em resulta curiós haver estat capaç de fer-ho, enmig de la tragèdia,
amb tanta precisió. Sis mesos després, irremissiblement buida i resseca, el
temps m’ha donat la raó, perquè sens dubte «el món s’embelleix amb persones com ell. I es torna lleig, brut i
injust quan desapareixen».
No sé que més podria afegir sobre l'Agustí que no hagi comentat al meu bloc, al teu bloc o parlat amb tu. Ja saps que guardo com tresors els llargs missatges que em va enviar i que sempre tindrà un raconet al meu cor.
ResponEliminaGenerós, inteŀligent, bo, erudit i amb un gran sentit de l'humor. Efectivament. Fins hi tot els que el coneixíem poquet tenim molt clar que així era l'Agustí. Una gran perdua per a la humanitat.