Elemental... o no

 

 

 

A hores d’ara resulta indiscutible que la narrativa criminal avança en total paral·lelisme amb el cinema i les sèries de televisió. Com ja vaig apuntar en un article sobre el gènere i la postmodernitat (llegir aquí), la literatura, les sèries i el cinema es retroalimenten. Cada mitjà es contamina i es nodreix dels recursos dels altres, amb les innovacions i els canvis que aquest fet suposa. No discutirem ara si estem davant d’un enriquiment o d’un empobriment. El més probable és que hi hagi una mica de tot, en funció de la qualitat i del rigor. Tanmateix, allò que sembla segur és que es tracta d’un fenomen consolidat i absolutament imparable.

Naturalment, no pretenc insinuar que sigui una situació nova. En un dels sentits ˗el que va de la literatura al cine˗ fa moltes dècades que es produeix. Només cal recordar les innumerables versions filmades al llarg dels anys de les obres dels autors més aclamats (Poe, Christie, Chandler, Hammett, Conan Doyle, Highsmith, Vázquez Montalbán... per citar-ne només alguns). Ara bé, sí que resulta més recent l’adveniment de la televisió en aquest joc d’interaccions. Si bé hi ha sèries mítiques que ja s’inspiraren en novel·les o nissagues també mítiques, en l’actualitat el fenomen s’ha desbordat. Des que les sèries de televisió han esdevingut productes més elaborats i més ambiciosos que els llargmetratges, la presència dels personatges literaris de més ressò es prodiguen a tort i a dret.

Una de les qüestions que sempre m’ha subjugat és comprovar com el cine i la tele aconsegueixen en un temps rècord convertir en universalment coneguts alguns personatges. Personatges que podien haver passat per la literatura sense pena ni glòria però que, arran d’una pel·lícula d’èxit, es converteixen en figures gairebé reals. Un cas relativament recent i absolutament paradigmàtic és el personatge d’Hannibal Lecter, el terrorífic i fascinant psiquiatra antropòfag d’El silenci dels anyells. No només ha suscitat seqüeles i preqüeles cinematogràfiques, sinó que també ha donat peu a una novíssima i inquietant sèrie de televisió. Hannibal Lecter és a hores d’ara tan conegut, tan hiperfamós, que el seu nom està tremendament connotat. Com Caïm, per dir-ho d’alguna manera. Batejar un fill amb el nom d’Hannibal (jo tenia un tiet avi que se’n deia, “sort” que es va morir fa temps), significa marcar-lo (si més no en certs ambients) amb una mena de condemna de per vida. Allò del comentari graciós: “Ostres! Et dius com l’Hannibal Lecter. No seràs un assassí en sèrie, oi?”.  

 

 

Tanmateix, aquest article ha estat motivat per un altre fet. Una circumstància poc habitual, de caràcter metaficcional, que ha posat en marxa el meu radar de cinèfila/lletraferida. Fa referència a una sèrie de televisió americana, molt nova, intitulada Elementary.
Una enèsima recreació de les històries de Sherlock Holmes, amb algunes modificacions (diguem-ne que substancials). El protagonista s’ha traslladat de Londres a Nova York i del segle XIX al XXI. El seu doctor Watson és en realitat una dona, asiàtica per a més inri, que es diu Joan Watson. També és metgessa, però ha deixat l’exercici de la medicina per dedicar-se a rehabilitar drogoaddictes. És així com coneix Sherlock, de qui acaba convertint-se en deixebla i ajudanta. A la sèrie, que aspira a ser fidel a l’original dins del possible, s’esmenta Irene Adler, s’esmenta Moriarty...
Tenim un Sherlock 2.0, expert en Internet i amb telèfon mòbil, que ajuda la policia (en nom de la versemblança: els detectius privats que resolen crims ja no existeixen) en casos difícils.

 

I aquí és on es produeix l’insòlita situació metaficcional. La sèrie és estrictament realista pel que fa a l’ambientació i al context. Nova York en l’actualitat amb tots els ets i uts. No hi trobem cap rampell fantàstic ni de ciència-ficció, cap incongruència amb la realitat que coneixem. Excepte una.

Cada vegada que aquest Holmes de nova fornada i la seva doctora Watson es presenten a nous personatges (“Hola, me llamo Sherlock Holmes i ésta es mi ayudante, la doctora Watson”), ningú no s’immuta, ningú no pregunta, ningú no s’estranya. Ningú no salta com faria qualsevol de nosaltres en anàloga situació. Per què? Doncs perquè ningú no sap qui és. La ficció de la sèrie se situa en un món on les novel·les de Sherlock Holmes no han estat escrites. Tampoc no sabem si ha existit Conan Doyle. Però si és així, podem assegurar que no ha donat vida al famós detectiu.

Les modificacions de la versió han generat una ruptura amb el veritable imaginari col·lectiu, han alterat la cultura del món. Han alterat, per tant, la realitat contextual. Un personatge conegut per tothom (com aquell Lecter que dèiem, però molt més i des de molt abans) que, per art de màgia, ha desaparegut del mapa. No em digueu que no és un cas singular i curiós. La ficció de la ficció passada a un altre mitjà (de la literatura a la tele) i subvertint només en un punt concret (però vital, central) el concepte de versemblança. Si Aristòtil aixequés el cap, no sé com ho explicaria tot això. Però seria divertit veure-ho.

A mi, en cada episodi, em passa pel cap el mateix pensament. No ho puc evitar. I avui he pensat que ho compartiria amb vosaltres.
Vull advertir que la sèrie no és cap meravella, més aviat al contrari. Un pur entreteniment per passar l’estona i posar la ment en blanc. Tanmateix, demostra que, si estem alerta, fins i tot podem extreure qüestionaments interessants del detall més ínfim.

Al més pur estil de l’amic Sherlock... diria jo. 

Elemental... o no.