Com vas començar a escriure?
Bé, jo de fet em volia dedicar a la música. Tocava la
guitarra, la bateria, cantava. Però quan tenia 16 anys em van diagnosticar un
problema d’oïda. A causa d’una antiga otitis mal curada, se’m va ossificar el
nervi auditiu esquerre. Total, que sóc sord.
Ostres!
Sí, així de clar. De fet, porto una arracada perquè l’orella
serveixi d’alguna cosa. Ha! Ha!
Per preservar l’oïda bona,
vaig haver de deixar el rock i passar-me a l’unplugged. Això em va permetre composar cançons i començar a
escriure. De les cançons em vaig passar als contes i dels contes, després de
cinc anys de peripècies, em vaig estrenar amb la novel·la Tardor, de 1999.
Tens una obra prou extensa.
He escrit contes, alguns publicats en reculls
col·lectius o en el Dominical de l’Avui.
També he fet força literatura infantil. M’agrada. I guions de televisió. Pel
que fa a les novel·les, després de Tardor
(que va de sexe i drogues en època post-olímpica) va venir Maleït Montjuïc (2000), novel·la negra i
policíaca en format comèdia coral i costumista de la Barcelona de finals dels
90. I...
Perdona, un incís. Veig que parles de “negra i
policíaca” com de dos conceptes diferents. Aquesta és una polèmica recurrent
entre els estudiosos del gènere. Com ho veus, tu?
Jo distingeixo, sí. Per a mi una novel·la policíaca
recull un cas i la investigació de la policia, explica el procediment. Una
novel·la negra va més enllà i hi apareixen els baixos fons, els delinqüents. Té
un cantó més dur, més sòrdid. Mostra la realitat amb més compromís, amb un
vessant més social. En una novel·la negra no necessàriament ha de sortir la
policia. De fet, molts cops no hi surt.
D’acord, però una novel·la negra no per força ha d’estar
situada en el món marginal i dels baixos fons. També pot reflectir l’ambient de
la classe alta.
És veritat. Però diguéssim que no hi tenim com a part
principal els policies fent la seva investigació i tal.
Correcte. A veure, continua amb la teva obra.
Al 2001 vaig publicar Camaleó, un thriller eròtic ambientat en una illa paradisíaca.
Després, Trenta-dos morts i un home
cansat, el 2004, policíaca i futurista. I ultraviolenta.
Té un cantó distòpic? Em sembla que en Sebastià Bennasar
li atribueix un cert to apocalíptic.
Sí, sí. El té. La protagonista es diu Míriam Blanch. Quan
va aparèixer la Lisbeth Salander a les novel·les d’en Larsson, vaig pensar que jo
ja havia fet anteriorment un personatge molt semblant, la Míriam. Els lectors que van quedar fascinats per la Salander,
segur que també sentirien empatia per la Míriam.
Ai, ara m’agafen moooltes ganes de llegir-la. A mi les
distòpies i el futurisme m’agraden molt. I sóc fan de la Lisbeth.
Doncs et pot agradar, segur. I a molta gent, també a gent
de fora d’aquí. Però, és clar, si escrius en una llengua minoritària ho tens
molt cru perquè et llegeixin. I si no tens molts lectors, és molt difícil que
et tradueixin a altres llengües. Resulta complicat ser conegut en altres
cultures. Com s’accedeix al mercat de les traduccions, sobretot si no vens
gaire? Amb un bon agent. Però no en tinc... Sóc mandrós. Dit a l’engròs, m’adono
que sóc mandrós per a tot, menys per escriure.
Home, també treballes tot el dia, no?
Sí, sí, és veritat. Bé, continuo. Després vaig
escriure La imperfecció de les bombolles,
on critico el món de la literatura.
[Somriure malèfic de tots dos]
Em refereixo a tot l’entorn: editors, autors, premis,
crítics, periodistes... tenia ganes de fer-ho. Després vaig escriure un llibre
juvenil, amb aventures de regust clàssic en versió antiheroi, que es va titular
Número 5. El Submarí perdut. I ja
arribem a Si quan et donen per mort un
dia tornes.
Tot i haver aparegut a la Negra de la Magrana, no és
molt negra.
No, però les opinions estan dividides. Jo la volia fer
més negra, però després va quedar força destacat el vessant que parla de l’àmbit
familiar del protagonista. Tot va sorgir arran d’un programa de televisió que
vaig veure, on parlaven de persones desaparegudes. Van esmentar el cas d’una
noia que va tornar a casa després d’un grapat d’anys. I aquesta idea em va
interessar. Em va interessar pensar en la família, com se suporta una cosa així.
I en la noia, que no va voler que li preguntessin res del temps passat fora de
casa. I va sorgir la novel·la.
Una bona novel·la. Des del meu punt de vista, la trama respon al model de
trama iniciàtica. I amb un fort regust homèric.
Sí, en sóc conscient ara. Crec que em va sortir així a
causa de tot el bagatge que portem. Fins i tot hi apareix un ciclop (a la
presó, el tema de l’ull). Però ho he vist després, arran de crítiques i
converses. I millor així, perquè queda més natural, flueix millor. Sense voler
que es notin les referències tot resulta menys encarcarat.
Sí, és possible. D’altra banda, t’he de dir que a mi m’encanta
el final. L’ambigüitat del desenllaç i d’alguns aspectes de tota la novel·la.
[Sembla posar-se content]
Oh, gràcies. M’agrada molt que em diguis això, perquè
per a mi també és un bon final.
Jo crec que no podia ser d’una altra manera. Lligar-ho
més hauria estat un error.
Sí, però no tothom ho veu igual. Les opinions estan
dividides. Però jo ho veig com tu. Com a autor, volia que fos així.
A mi em sembla que la novel·la l’encerta molt en la
recreació familiar. Tots ens hi sentim identificats. I també en els diàlegs.
Són àgils i versemblants. Funcionen molt bé.
Gràcies. Per a
mi són importants. Han de resultar creïbles. Cal adaptar al registre de cada
personatge i de cada obra per evitar incongruències com ara (exemple real, tot
i que no de diàleg) que una senyora de poble, de 60 i tants, nascuda durant la
Guerra Civil i pràcticament sense escolaritzar, li escrigui una carta a un fill
amb una correcció i un estil de literat! No cal afegir faltes, però si es vol
transmetre la personalitat més “real” del personatge, l’estil de la carta ha de
ser versemblant i coherent. La llicència poètica, per a mi, no dóna per a tant.
Mira, m’han
dit força cops coses com “no sembla que escriguis en català”, tant per la
naturalitat amb què intento que soni la llengua com per l’estil i els temes. Sé
que, quan m’ho diuen, parteixen d’un cert prejudici sobre la literatura
catalana, és cert. Però una mica merescut, tot sigui dit. La veritat és que jo
tinc molt respecte per la literatura, però també m’agrada acostar-m’hi de manera
lúdica i poc pretensiosa. Escric per passar-m’ho bé. I sé que no em faré ric ni
famós, la qual cosa em sap greu per la primera part. Ha! ha!
[Riem tots dos. Ens ho estem passant molt bé. Per les
finestres de Laie entra un solet hivernal molt agradable]
Amb tot, considero que treballo molt els textos. Per a
mi un escriptor ha de “ser l’amo” de tot el procés creatiu, tant com pugui. No podem
confiar en correccions posteriors, com fan alguns, fins i tot alguns
teòricament més intel·lectuals. Un autor ha de tenir la idea, ha de treballar
l’estil, polir, millorar, repetir, corregir. Fins i tot ha de participar en
detalls de maquetació i portada. Jo ho veig així. El que ja em fa més mandra és
la promoció. És agradable fer entrevistes, però anar a signar, no tant. No
m’agrada vendre llibres. M’agrada escriure’ls. Però controlar la xarxa, tenir
una web, resseguir com estic col·locat a les llibreries... tot això em fa
mandra.
Com t'ho fas a l'hora d'escriure? Quin sistema tens
per treballar?
No acostumo a tenir un esquema previ, només en casos
en què combino molts elements (a l’inici de Maleït
Montjuïc, probablement la nineta dels meus ulls, vaig fer fins i tot un
plànol per situar a l’entrada del teatre Grec els 30 personatges que hi
conflueixen, no volia deixar-me’n cap). Prefereixo escriure guiant-me per la
intuïció, que una cosa em porti a una altra. L’ordinador ho permet, perquè
sempre pots moure i modificar, cosa que faig molt. Al principi escrivia amb
ploma i en llibretes DIN A3! I després ho picava a màquina... que sona a
escriptura cuneïforme! En fi.
M’agrada escriure tot seguit i anar abocant fins allà
on m’ho permet el temps o, de vegades, la inspiració. Quan hi torno, començo
des del principi o, si l’obra està avançada, des d’un bon gruix de pàgines
abans. I retoco i retoco i retoco... (aquí no hi ha mandra!). Maleït Montjuïc gairebé me la sabia de
memòria, cosa que em va permetre detectar un error a punt d’entrar a màquines.
És un mecanisme de rellotgeria amb tantes peces per ajustar que era molt fàcil
cometre errors...
Com a filòloga, pots suposar que m’encanta això que
dius. El rigor, la minuciositat.
Jo ho veig així. M’agrada buscar estructures originals,
intento fugir del tòpic, del ja sabut. La meva màxima (una d’elles) és “si en
un llibre llegeixo va posar els ulls com
dues taronges (o plats), el tanco”. Un cop tinc clar què vull explicar, una
acció concreta, busco la manera més creativa d’explicar-la, sobretot en les
descripcions. Això implica una feina de crear i una altra, posterior, per tallar els
habituals excessos. L’estil no ha d’entorpir la lectura, l’ha de subjectar i
fer agradosa, però sense que es noti. I això, un cop més, és feina. Una bona
trama demana uns bons personatges i, tot plegat, requereix una intenció d’estil,
cuidar els detalls. Els anglesos diuen que Déu és en els detalls. No sóc
creient, però en això sí que hi crec.
Un escriptor neix o es fa?
A veure... tothom pot escriure. La part tècnica es pot
aprendre, però aquell plus creatiu o et surt o no et surt. No parlaré de “do”,
però sí de facilitat. Hi ha qui podrà ser un bon artesà, però mai un artista.
Hi ha artistes matussers. Hi ha artistes bons artesans. Això també passa a la música
i a les arts plàstiques. També hi ha artesans que, amb esforç, autoanalitzant-se
amb duresa i aprenent dels altres, podran tenir llampecs d’artista.
Estic totalment d’acord amb tu.
Que quedi clar, però, que jo no em considero un artista.
Potser un bon artesà que, de tant en tant, s’acosta a un llumet que podria ser
una mica artístic. Un llampec, barreja de feina i d’una inspiració que ja em venia
de fàbrica.
[Creuem un somriure i ell continua]
Mai no seré un autor universal, ni un gran autor, però
quan em fico al llit em puc sentir satisfet... si em comparo amb una bona col·lecció
de coetanis, encara que venguin mil vegades més que jo.
Això segur. Hi ha coses que són de vergonya.
Mira, prefereixo que hi hagi gent amb criteri literari
que em digui en llegir una novel·la meva de fa 8 o 10 anys: “ets bo, com és que
mai no havia sentit res de tu?” (com diu la Teresa Solana) que no vendre molt
publicant un trunyot de novel·les aprofitant que surto a la tele. Hi ha
escriptors que no són bons escriptors, però són venedors excel·lents. I jo ja t’ho
he dit. M’agrada escriure. Però vendre, vendre... això em fa maaandra!
[Com a escriptor, aquesta afirmació l'honora]
Mira, jo des del començament hi he posat il·lusió, a l'hora d'escriure. Evidentment, per publicar has de tenir sort. Per guanyar premis... ja és una altra cosa. A base d'hòsties, com tothom, he anat madurant. Actualment, em sento amb una certa seguretat tècnica (que no té res a veure amb ser o no conegut dins del món de la literatura catalana), amb força satisfacció per allò que he pogut publicar (més que no pas pels resultats) i amb confiança (no penso escriure si no em ve de gust, perquè no li dec res a ningú i aquesta llibertat em reconforta).
I el Lluís Llort del futur?
Mmmm. Jo escric tots els dies per raons professionals. De vegades, també fora del diari, com ara mateix, que estic amb un projecte per Lumen amb l'il·lustrador Roger Olmos. Segurament escriuré alguna novel·la més, però això forma part del futur i ja se sap que el futur és incert...
[Una veritat indiscutible per cloure una
entrevista llarga, amical i agradabilíssima. Llort és un home intel·ligent i d’idees
clares. Un plaer i un privilegi compartir-hi xerrada i “birres”]
Fins aviat, negrots. I a tu, Lluís, moltes gràcies.
Aquesta entrevista també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol
.jpg)
