Aquest any 2012, que ha estat el de la mort de Ray
Bradbury, no podia deixar de llegir un seu llibre de relats que feia temps que
tenia en la lleixa d’espera. Em refereixo a El
hombre ilustrado, publicat per primer cop l’any 1951. Per desgracia, la
traducció de què disposo no m’ha acabat de convèncer. Els contes m’han agradat
moltíssim, però la traducció ha trontollat, senyal inequívoc de la seva importància
(i, per tant, del valor de la feina dels traductors, que aprofito per reivindicar).
El hombre
ilustrado és
un recull de 18 narracions a les quals hem de sumar-hi 1 pròleg, 1 introducció
i 1 epíleg. Tot plegat constitueix una ficció entrellaçada que té com a fil
conductor un personatge, aquest home
il·lustrat que dóna nom al conjunt. Un artista de circ tatuat de cap a peus que presenta una insòlita i fantàstica
característica: els seus tatuatges, veritables escenes gravades damunt la pell,
tenen vida pròpia. Expliquen històries vívides i esfereïdores, sense que el seu
portador hi pugui intervenir ni ho pugui evitar.
Els relats són futuristes, catastrofistes, distòpics,
en la línia de la literatura especulativa i apocalíptica de Bradbury. De fet, l’intitulat
Los desterrados ve a ser una mena d’embrió
del que després esdevindria la seva novel·la més celebrada, Fahrenheit 451, de 1953. A Los
desterrados hi trobem, vivint al planeta Mart, els grans autors de la literatura
universal, que han estat foragitats de la Terra perquè els seus llibres (com a Fahrenheit)
estan prohibits i es consideren responsables dels mals de la humanitat. Des de
Shakespeare a Dickens passant per Allan Poe, Hawthorne o Bierce, tots
representen el gran perill que la censura intervencionista de la Terra no pot
tolerar.
El hombre ilustrado, com tota
distopia, desassossega, inquieta, angoixa. Una part dels relats tenen lloc fora del nostre
planeta, sobretot a Mart. Però també d’altres es desenvolupen aquí, en un
esdevenidor incert i, a voltes, atemporal. A La hora cero, els
extraterrestres que volen envair-nos han trobat els millors aliats, els més crèduls
i febles: els nens terrícoles. Tanmateix, en altres històries som els terrícoles
els invasors.
El visitante m’ha
semblat especialment colpidor, amb un planeta Mart que serveix per abandonar
els malalts procedents de la Terra. Allà resten aïllats fins a la mort, per evitar
el contagi. Sols, perduts en un indret llunyà i hostil que treu el pitjor d’ells
mateixos. També m’ha impactat La pradera, una mena de premonició de les addiccions
als avenços virtuals, on uns nens terribles acaben superant els límits
raonables.
No hi ha lloc a l’esperança.
Les històries són potents, dures, sorgides de la ploma d’un geni que demostra
en cada línia que la ciència-ficció pot ser, sens cap mena de dubte, una
digníssima representant d’allò que mal anomenem “alta literatura”. Bradbury planteja
reflexions universals i se serveix del gènere com un instrument personalíssim i
prou modern en el moment de la seva aparició. Se sent molt preocupat per la
deriva humana i ens fa arribar un avís ben clar. Us recomano vivament el
recull. I us recomano també pouar en tota la producció d’aquest gran mestre del
segle xx. Res no em sembla millor
que concloure la ressenya amb les seves paraules, extremadament aclaridores.
Combrego totalment amb elles, especialment amb allò que es llegeix entre
línies: el fantàstic i la ciència-ficció s’han de reivindicar. No hi ha res
pitjor que el fonamentalisme acadèmic i pseudointel·lectual, per més que alguns d'aquests acadèmics i pseudointel·lectuals es postulin a ells mateixos com a veritables defensors de la sapiència humana.
En mis obras no he tratado de hacer predicciones
acerca del futuro, sino avisos. Es curioso, en mi país cada vez que surgía un
problema de censura salía a relucir como paradigma de la libertad Farenheit
451. Los intelectuales, ya sean de derechas o de izquierdas, siempre tienen
miedo a lo fantástico porque les parece tan real ese mundo que creen que estás
intentando engañar y, evidentemente, así es. (…) Vivimos en un mundo que nos
absorbe con sus normas, con sus reglas y la burocracia, que no sirve para nada.
Hay que tener mucho cuidado con los intelectuales y los psicólogos, que te
intentan decir lo que tienes que leer y lo que no.
Santa raó que tenia l'home: el pitjor que li pot passar a un llibre és saltar directament de la llibreria al prestatge de casa sense que ningú el fullegi una estoneta.
ResponEliminaApa, Anna, que vas de camí cap al rècord: quin 2013 que t'espera!
Un llibre que va marcar la meva adolescència! Era -junt amb el "Fahrenheit 451"- el meu Bradbury preferit (m'agradava més que les Cròniques Marcianes). Però com que desconfio dels meus entusiasmes juvenils, no l'he rellegit des de llavors. Potser un dia m'animo...
ResponEliminaUn llibre de relats del any 1951 ? El buscaré a la biblioteca, segur que el trobo, gràcies per la recomanació Anna. Ets una pencaire imparable, potser que descansis un poc ! Tura
ResponEliminaSempre ha estat un dels meus llibres de CiFi preferits. De fet, de jovenet vaig fer una adaptació cassolana a còmic del relat Calidoscopi, de tant que em va frapar. Encara avui, al passar dels anys, quan veig caure un estel me'l recorda.
ResponEliminaBon any!!
Gràcies per recordar-lo, Anna!! El vaig llegir ja fa temps i quasibé no me'n recordo... No el tinc tampoc, perquè me'l van deixar...Ara penso trobar-lo i rellegir-lo.
ResponEliminaPetons!!
Totalment d’acord amb les paraules de Bradbury. Vaig llegir “Farenheit 451” fa molts anys, i he vist la peŀlícula moltes vegades. També vaig llegir alguns dels seus relats fa molts anys. M’has fet adonar que ja es hora que rellegeixi els seus relats (o alguns els llegeixi per primera vegada). El problema es que no dono abast i no puc llegir tan com voldria. Potser hauré d’esperar a l’estiu quan tingui un poquet més de temps, però ho faré, retornaré a Bradbury que ja toca. Gràcies!
ResponEliminaM'apunto a llegir-lo més endavant. Moltes gràcies Anna
ResponEliminaEl vaig llegir fa mès de 30 anys; aixi que tingui un forat el tornaré a llegir. També em sembla recordar que la traducció del llibre que jo tinc era passable. El traductor és Fco. Abelenda, i l'edició del 1972 (6ª ed.) col.lecció Otros mundos.
ResponEliminaLes històries genials i imprevistes !!
Gràcies Anna !! aprofitarè aquestes festes.
Hola, Montse. Sí, jo també tinc aquesta traducció, tot i que l'edició és recent, de 2009. A mi no m'ha convençut. Potser és, precisament, perquè l'he trobat un pèl desfasada.
ResponEliminaGràcies per passar per aquí. A tu i a tothom. Com sempre, sou molt amables amb els vostres comentaris.