El redemptor, de Jo Nesbo

En acabar la lectura d’El redemptor, de Jo Nesbo, m’he adonat que l’anomenada “Trilogia d’Oslo” (El pit-roig, Nèmesi i L’estrella del diable), és en realitat una tetralogia, en la qual cal incloure aquest títol. El fil bàsic de la història –iniciat amb El pit-roig– es clou aquí, en les darreres pàgines d’aquest redemptor que pot fer les delícies de qualsevol afeccionat al gènere.

La novel·la és potent, imaginativa, ben estructurada. Quasi 500 fulls d’un trencaclosques que no ens deixa respirar, que ens fa trontollar amb girs inesperats, un tempo narratiu molt ben aconseguit i una dosificació del suspens absolutament magistral.

He comentat en diverses ocasions que no sóc amant de les novel·les (negres i no negres) massa extenses (no és una fòbia ni una norma general, sinó més aviat una tendència, que quedi clar). Des d’aquesta posició, no m’hauria importat que El redemptor fos un pèl més breu. Tanmateix, tampoc no crec que hi puguem trobar aspectes superflus. Tot plegat resulta prou complex (a voltes fins i tot una mica pel·liculer) com per justificar-ne la llargària.

 

La trama és dura i sense escletxes. En una Noruega de fred inclement (circumstància ambiental perfecta per a la negror), Nesbo reflecteix una societat –aparentment eficient i civilitzada– que, en el rerefons de les seves entranyes, amaga tanta bogeria, violència i podridura com qualsevol altra. El món tancat i militaritzat del “modèlic” Exèrcit de Salvació serà l’àmbit en el qual es desenvoluparà la història. Tot estenent també un fil cap a la situació derivada de la guerra dels Balcans, El redemptor es convertirà en un entramat amarat de secrets del passat, mentides i crims. Els racons foscos d’una societat on la justícia, per fer-se efectiva, haurà de transgredir les normes establertes.

El gran encert de la novel·la és, com sempre, la capacitat de Nesbo per acostar-nos a la interioritat dels personatges, en especial del magnífic protagonista, Harry Hole. Tot i respondre a un dels estereotips del policia de la narrativa negra europea més recent (amb antecedents com Martin Beck o Kurt Wallander), Hole posseeix característiques pròpies. Alcohòlic, filosòfic, misantrop, solitari, té una ment privilegiada i menys escrúpols que els dos exemples que acabo de citar. Sense deixar de ser honest, la seva integritat passa per l’aplicació d’un codi ètic propi. En ocasions el delicte es troba inevitablement lligat al passat, a l’atzar i a la desgràcia. El blanc i el negre apareixen sovint mediatitzats per una borrosa gamma de grisos. Tots sabem que allò que hauria de ser just no sempre va de bracet amb el codi penal.

Sens dubte, us recomano El redemptor, negrots. Pertany a la bona narrativa criminal escandinava, desmarcada de l’excés de les modes i dels booms. Estic seguríssima que us ho passareu la mar de bé.

Per cert, no creieu que Jo Nesbo és fàcilment identificable amb Harry Hole? Mireu la foto. No em costa gens imaginar-me en Harry amb el físic del seu creador.