Entrevista amb Susana Hernández

Amb Susana Hernández hem de compartir taula rodona a la Universitat Pompeu Fabra el dia 6 de juny. Parlarem, a través de la seva novel·la Curvas peligrosas, de la narrativa negra en clau femenina. El cas és que, per canviar impressions, ens vam trobar dimarts a la llibreria Laie. Ens havíem conegut a Negra y Criminal el passat mes d'abril, però no vam tenir oportunitat de xerrar gaire. Dimarts, en canvi, vaig aprofitar l'avinentesa per fer-li una petita entrevista. Espero que us interessi, negrots.  

Les respostes de la Susana estan en blau.

 Entrevista

Qui és Susana Hernández? Quan comences a escriure?

Jo sempre he escrit. Des de petita. No he volgut ser mai cap altra cosa que escriptora. Quan era una nena escrivia contes, poemes. Coses de nena, evidentment. Però sempre m’ha agradat llegir i escriure.

Ets molt lectora, també?

Sí, molt, molt.

Llegeixes de tot?

Sí, de tot. La novel·la negra i policíaca m’ha agradat sempre. Ja de nena llegia llibres de suspens i tot això. Adequats per a l’edat, però que tinguessin misteri. Los cinco, Los siete. Tot això.

Jo igual. Enid Blyton ens ha marcat a tots.

[Riem plegades]

Hahaha. Sí, sí, m’agradava molt. També llegia els llibres que hi havia per casa. Dels meus germans, i tal. Després, Agatha Christie, Patricia Highsmith... Evidentment, he llegit altres coses. Però sempre he tirat cap al tema negre.

Quins llibres de capçalera tens?

Mira, fora del gènere, El árbol de la ciencia és un llibre que m’ha marcat molt. Segurament és l’únic que he hagut de llegir per obligació a l’institut i que m’ha agradat tant. Sobretot, l’estil de Pío Baroja. Allò d’escriure a pinzellades. D’explicar coses amb poques paraules. També, més d’adolescent, em va agradar molt El mecanoscrit del segon origen, de Pedrolo. Després, Últimas tardes con Teresa, de Marsé.

Caram, dius els mateixos llibres que diria la meva filla.

Sí? Ostres, que curiós! A mi m’agraden molt. Em fa por tornar-los a llegir perquè no sé... millor vull quedar-me amb aquella sensació... I si parlem de novel·la negra, doncs els clàssics: Hammet, Chandler... i, dels darrers temps, Henning Mankell. Per la profunditat que té, perquè va una mica més enllà del tema policial. Li falta potser un toc d’humor, pel meu gust, però és suec ... ja se sap... són depriments! Però m’agrada molt.

Mira, aprofitant això, què en penses de l’humor dins del gènere? Home, Curvas peligrosas humorística no és, però té alguns tocs.

Per a mi l’humor és molt important. És una manera de veure les coses i d’anar per la vida. De no donar tanta importància a segons què i de no donar-te-la a tu mateix, també. Trobo que en algunes novel·les o en algunes sèries els hi fa falta aquest toc d’humor. Alicia Giménez Bartlett, en els diàlegs entre el Garzón i la Petra, sempre hi posa una “xispa” graciosa. A d’altres, pel meu gust, els hi falta. Hi ha aquesta tendència al policia o al detectiu deprimit, destrossat de la vida.

I la diferència entre la novel·la negra mediterrània i la del nord, la sueca i tal, creus que existeix?

Sí, són molt torturats. Deu ser normal. Nosaltres som llatins, ells no. Jo ho trobo a faltar una mica. Un toc d’humor no és frivolitzar. La vida no és desgraciada les vint-i-quatre hores del dia.

Com comences a publicar?

La meva primera novel·la en realitat és la segona que es va publicar: La puta que leía a Jack Kerouac, que ara ha sortit en digital. Però vaig publicar abans La casa roja perquè va guanyar un premi a Sant Adrià i me la van publicar.

Aquestes dues són negres també?

No. A veure. Hi ha morts. A les meves novel·les sempre hi ha morts. Però no són negres en el sentit de la trama policíaca. A La puta, per exemple (escurço el títol que és molt llarg, així és més familiar, hehehehe) hi ha una mort, hi surt un policia, però és poc important. L’important són les relacions de les persones. I La casa roja és la història d’una família a través de tres generacions de dones. Comença durant la Guerra Civil. Tampoc no es pot dir que sigui negra, però sí que hi ha un cert misteri.  

En totes hi destaquen els personatges femenins, no?

Sí, sí.

També veig que vas guanyar un premi de poesia.

Sí, el Premi Versales 2009 de poesia lèsbica.

O sigui que escrius poesia, també?

Sí! Ara ho tinc una mica més abandonat, però m’agrada. Em costa més, també. És molt més personal. És com despullar-te una mica. Tinc més tendència a la ficció, però sí, m’agrada.

Què pretens transmetre amb les teves novel·les?

Sobretot m’agrada escriure sobre relacions. La novel·la negra va molt bé per això. Les situacions són més límit, la mort està molt present, et situa en posicions de profunditat. Però m’agrada principalment parlar de relacions. No exclusivament sentimentals. Vull dir de les relacions entre les persones, en general.

Bé, parlem de les dones. Gairebé tots els teus personatges són dones.

No és una cosa premeditada. De veritat. M’ho pregunten molt sovint.

Home, però tu sí que trenques uns certs tabús. Fas que les dones siguin presents arreu. 

Sí, sí, però no és una cosa que m’hagi plantejat del tot conscientment. Jo volia escriure una novel·la negra, que la protagonista fos una dona. Després vaig pensar... serà lesbiana. Doncs sí, per què no? La seva companya no ho serà. En fi. A mi em va semblar normal que fossin dues dones policies. No em va semblar que no ho fos.

Ja, però una parella de dones investigadores no és el més normal. Potser hi ha coses que surten inconscientment.

Sí, segur. Jo tinc molta tendència a la ficció i molt poca a l’autobiografia. M’agrada molt inventar històries. Ara, això no vol dir que jo no hi sigui dins la novel·la. Hi he de ser, evidentment. La gent que em coneix de vegades m’ho diu. Això que fa aquest personatge és un tret teu. Jo crec que estic repartida, que estic en tots. En els dolents també.

Has agafat molt “carinyo” als teus personatges?

Sí, molt. [Ho diu amb veu emocionada] La veritat és que sí. Per això hi he tornat. Quan s’acabava dic, no!

El lector també ho sent això. Es percep.  

Sí, sí. Jo procuro tractar-los amb molta tendresa.

I el cine? A Curvas peligrosas hi ha molts ingredients cinematogràfics, escenes molt pel·liculeres. T’agrada, no?

Molt, molt. El cine m’agrada molt. El cine negre, evidentment, però tot en general. L’estil cinematogràfic està evidentment dins de la meva manera d’escriure. Avui en dia tots tenim una cultura visual que els autors de fa unes dècades no tenien.     

No et planteges escriure en català? Ets catalanoparlant o no?

Sí. El català és la meva llengua materna i jo vaig fer la primària en català. Vaig anar a un cole molt hippy. Després ja a la secundària va ser diferent. Però jo crec que és una qüestió de lectures. He llegit molt més en castellà que en català. Jo escric en català, però relats, articles, poemes. No em sento capaç de fer-ho en una novel·la. Em costa més. Em noto més forçada. I a la meva mare li sap molt greu, no et pensis.

La solució és llegir més en català.

Sí, la cosa és aquesta. Sí.

Com veus el futur? Quins plans tens?

Escriure, escriure. I intentar fer-ho el millor possible. Aprendre en cada llibre, en cada repte. Ara el meu repte principal és desenvolupar la sèrie. Ara començo la tercera novel·la.

Ah, la segona ja està?

Sí, la segona ja està a l’editor. Surt al setembre, amb l’Editorial Alrevés.

I de la tercera ja tens pensat l’argument? Tens molts arguments al cap?

Sí, sí. Per idees no és. Els arguments em surten amb molta facilitat.   

Com escrius? Quin procés segueixes?

Improviso bastant. Tinc quatre o cinc coses clares, que sé per on han d’anar, però a partir d’aquí tiro endavant.

I el final el tens pensat?

El final el tinc pensat, però sempre el canvio. No em serveix de res tenir-lo pensat. Bé, potser per marcar una línia, un punt de referència. Quan faig tallers literaris, jo els dic als meus alumnes que això no ho han de fer de cap manera, que han de tenir les coses ben clares... però...

A quina hora escrius? De nit, de dia?

A tota hora. Estic a casa escrivint. Articles, coses, el que sigui que toca.

Vius de l’escriptura?

Bé, de les novel·les no. De coses afins.

Ja, ja. Això vull dir.

Sóc més d’escriure tarda-nit. Rendeixo molt més.

Tu situes el desenllaç de Curvas peligrosas al Maresme, a Canyamars, que és el poble on jo he passat les vacances de la meitat de la meva vida. És clar, quan ho vaig llegir, no m’ho podia creure.

[Riem una estona xerrant sobre aquesta coincidència]

I a Canyamars hi muntes un final de sèrie de Calle 13, molt pel·liculero.

Sí, sí, i tant. És el que volia.

T’importa la versemblança?

Mira, relativament. Aquest és un debat que tinc amb en Lorenzo Silva. Al principi de la novel·la ja faig un advertiment sobre la ficció de la història i tal. És el meu univers literari. És la meva sèrie i me la munto una mica a la meva manera. La versemblança m’importa més pel que fa als personatges, al dia a dia, al costumisme, a les relacions entre ells. De tota manera, sí que vaig estar parlant amb un sotsinspector de la policia perquè m’expliqués algunes coses. Tots tenim idees una mica distorsionades, o que vénen de fora, idees del cine i de la tele. I el primer que em va dir: "oye, tu has visto muchas series, no?" Hahahaha. I jo: "sí, unas cuantas".

Creus que el gènere negre és la nova novel·la realista de caràcter social?

Sí, crec que sí. Les històries negres van molt bé per aprofundir en les misèries, per descriure la societat. Màrkaris, a Grècia. Mankell, a Suècia. El mateix Larsson. Mankell i Larsson et donen una visió diferent, desmitifiquen aquella idea idíl·lica que teníem del paradís suec. Sí, el gènere pot funcionar així, com a novel·la realista i social.  

I que passarà amb aquest boom que vivim ara?

Jo diria que hi haurà un procés de selecció natural. Uns cauran i els altres es quedaran. Suposo que la sobredosi escandinava passarà.

Per acabar, què en penses dels relats curts? T’agraden?

Ui, sí, sí. M’agraden molt. Però són molt difícils.

Menys mal! M’encanta que diguis això.

Sí, és així. Mira, l’altre dia em deien: per què no fas un taller de relat curt? I vaig dir que no. Al setembre en faré un de novel·la, però de relat curt, res.

On?

A Canet, a la Biblioteca de Canet de Mar. A veure, en els tallers que faig, sempre en parlem molt del relat curt, però és molt difícil. És una distància en què s’ha de lligar tot molt bé. En una novel·la tens tres-centes pàgines per desenvolupar personatges, situacions. Si et repeteixes una mica no passa res. Un relat curt ho ha de concentrar tot en 8, 10 pàgines. Les que siguin. I això costa molt. Per a mi, la gent que escriu bé els relats curts és molt poca. Ara, això sí, és un aprenentatge boníssim per escriure novel·la. És una llàstima que a nivell editorial no funcionin, però creativament em semblen molt importants.

Curvas peligrosas, de Susana Hernández

Curvas peligrosas, de l’autora barcelonina Susana Hernández, és una novel·la diferent i carregada de personalitat, una proposta narrativa que m’ha sorprès molt favorablement. N’havia parlat Eva París, en clau de crítica feminista, durant la seva intervenció al darrer Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca (llegir aquí).
Jo no he amagat mai que la rigidesa de certes teories crítiques no m’acaba de convèncer, però comprenc perfectament que una novel·la com Curvas peligrosas es pugui afrontar des d’aquest punt de vista.

Per gaudir plenament de Curvas peligrosas cal submergir-se a fons en l’univers que recrea. Jo ho he fet. M’hi he amarat en profunditat i m’ho he passat d’allò més bé. Hernández construeix una història policíaca, amb un marcat component costumista, on les dones són les protagonistes absolutes. D’entrada, la parella de policies que investiga el cas està formada per dues dones. Les víctimes són dones (i a més, pertanyen a un col·lectiu especial, la de les dones amb discapacitat). Hi ha dones assassines (“hasta aquí puedo leer”), hi ha mares i filles i les seves convulses relacions, hi ha amors i amants (lèsbics i no lèsbics), hi ha advocades, psiquiatres, botigueres que fan de testimoni, metgesses. Fins i tot hi tenim la venedora de crispetes de l’ambigú d’un cine. Dones pertot.  

No vol dir que els homes no hi apareguin. Sí que hi són. Però juguen un paper menys rellevant i, en general, configurat a partir de la seva relació amb els personatges femenins (companys de feina, exmarits, fills, possibles culpables, pares absents). Per damunt de tots hi destaca l’avi de la protagonista, un ancià afeccionat al cinema que m’ha robat el cor. I també Rafa Navarro, un poli que protagonitza una escena preciosa. Una escena que em va portar ressons de la gran pantalla, entre ells la memorable seqüència final de Desayuno con diamantes (amb Audrey Hepburn i George Peppard buscant desesperats el gat sota la pluja).

L’estil de la novel·la és extremadament àgil, planer i trepidant. Hi podem reconèixer tots els llocs comuns de la narrativa d’acció més actual, fins i tot un desenllaç amb persecucions i trets al més pur estil Clint Eastwood. Com veieu, no paro de fer al·lusions al cinema. No és estrany, perquè a Curvas peligrosas el tractament de les situacions és d’inspiració inequívocament cinematogràfica. De fet, les referències al cine, tant explícites com implícites, hi apareixen de manera constant. No debades Hernández tria per a la seva protagonista el nom de Rebeca, en honor a la inoblidable pel·lícula de Hitchcock (Anoché soñé que volvía a Manderley: pell de gallina, senyors).  

Per anar encara més lluny, he de dir que la dinàmica de les sèries de televisió també es pot reconèixer amb molta facilitat a Curvas peligrosas. Resulta molt senzill imaginar la novel·la convertida en sèrie. I he de dir que quedaria molt bé.

A Curvas peligrosas hi passen moltes coses. Moltes. Tantes, que podríem pensar que cau en exageracions excessivament novel·lesques. Tanmateix, no és així. El ritme narratiu és proper i creïble, quotidià i realista, de manera que no genera problemes de versemblança. D’altra banda, si mirem o llegim les notícies qualsevol dia, ens n’adonarem que aquella frase tan tronada de “la realitat supera... bla bla bla” és absolutament certa. Per tant... poca cosa podem objectar quan parlem de ficció.

Amb tot, que ningú no presuposi  banalitat o superficialitat en el contingut de Curvas peligrosas. S'equivocaria. L’autora desplega temes cabdals (humans i socials) i els afronta amb esfereïdora naturalitat. Tot deixant un camí obert a l’esperança i sense gaire escarafalls, Hernández esmicola alguns tabús que ens envolten: sobre la nostra societat, sobre la condició humana, sobre les relacions personals, sobre el bé i el mal. Els traumes d’infantesa, el fracàs i l’èxit, l’oblit, l’abandó, l’amor, la rancúnia, l’angoixa, el dolor, la mentida, la fidelitat, la lleialtat. Tot això ho trobem a Curvas peligrosas. I encara molt més.

Enmig d'evocadores referències musicals i literàries, tenim Barcelona com a escenari potent. Hi trobem situacions que ens impacten i personatges que saben plantejar-se preguntes molt intel·ligents. Tanmateix, s’ha de saber veure. Si algú vol afrontar la novel·la com un simple passatemps, pot fer-ho. I en gaudirà. Però si algú vol anar més enllà i rascar la primera capa de pintura, si algú accepta la immersió a pulmó lliure en l’especial univers de Susana Hernández, descobrirà un llibre actual, que s’adreça al lector de tu a tu i que sap aprofundir en allò que és, en realitat, l’autèntica matèria de la literatura: la naturalesa humana.

Bon dia, negrots.   

Nota:
El passat dimarts vaig entrevistar l’autora.
Penjo l’entrevista en una altra entrada per no allargar aquesta
excessivament.  

Xerrada negra i femenina a la Pompeu Fabra

El proper dimecres dia 6 de juny participaré al cicle "Humanitats en femení", que organitza la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. La sessió consistirà en comentar l'aportació al gènere negre (en clau femenina) de la novel·la Curvas peligrosas de Susanna Hernández.

Així, sota el títol "La dona a la novel·la negra", parlarem de Curvas peligrosas amb la seva autora.

A les 17 hores al Campus de la UPF (Ciutadella).

Acompanyo un enllaç per tal que pogueu consultar totes les activitats del cicle: http://humanitatsenfemeni.wordpress.com/

També us vull avançar, negrots, que en breu penjaré la ressenya de la novel·la i una entrevista amb Susanna Hernández. Així podreu estar molt al dia sobre Curvas peligrosas. 

Us esperem a la xerrada!  

Tornen els Juliols negres a la Universitat de Barcelona

Fa uns dies que vaig avisar que enguany també hi hauria negror estiuenca a la Universitat de Barcelona. Em vaig compromete a penjar-vos tota la informació pertinent. 

Doncs bé, aquí la teniu. Ja s'ha obert el termini de matrícula, de manera que ja us podeu llançar a l'aventura d'apuntar-vos al curs.

Us puc garantir que serà genial. Jo, encara que des del punt de vista professional hi intervinc el darrer dia, no em penso perdre cap de les sessions. Ja ho vaig fer l'any passat i m'ho vaig passar la mar de bé. Vaig conèixer gent, vaig aprendre coses noves i vaig divertir-me moltíssim. A banda, vaig poder escriure la crònica detallada de totes les sessions.

Aquest és l'enllaç oficial del curs, amb el programa detallat, els preus, les dates i tota la informació que necessiteu:

http://juliols.ub.edu/ponents/genera_tripticJ.php?CodiCurs=2012019

Hi participa gent molt important, com podreu veure. Per a mi, realment, és tot un honor ser enmig d'aquestes figures del gènere.

No em falleu, negrots.

La mala dona, de Marc Pastor, surt a l'estranger

Aquest boirós divendres de maig no podia acabar amb una primícia més bona, de la qual ens n'havíem de fer ressò per força. L'esplèndida novel·la de Marc Pastor, La mala dona, passa la frontera a partir del 6 de juny. Què vol dir això? Doncs que la versió francesa ja està ben calentona per fer les delícies dels lectors de més enllà dels Pirineus.

La traducció a altres llengües de les novel·les dels nostres autors són sempre una notícia excel·lent. Significa clavar una pica més pel que fa a la normalització de la literatura catalana en general i del  gènere negre en particular. 

Si, per a postres, parlem d'una obra com La mala dona, que dibuixa fantàsticament la Barcelona de principis del segle passat i que servirà per exportar la figura d'Enriqueta Martí, què més podem demanar?

Què es pensaven a Europa? Que aquí no teníem el nostre assassí en sèrie? Doncs no, se equivocaven. Ja veuran ara! 
A més, se surt de totes les estadístiques, ja que era una "dona", circumstància suposadament gens habitual.

Marc, et felicito molt sincerament. Ja saps com m'agrada la novel·la, sobretot després que me'n parlessis tête à tête durant aquell matí memorable.  

Negrots...

E voilà! Mesdames et Messieurs: La mauvaise femme, de Marc Pastor

NOTA: GLUPS! L'AUTOR M'ACABA D'AVISAR QUE EL LLIBRE JA ESTAVA EN ITALIÀ I EN ALEMANY. EVIDENTMENT, NO HE ESTAT AL DIA. PERDONEU. ALESHORES, ENCARA MILLOR. NO NOMÉS CONEIXERAN L'ENRIQUETA A FRANÇA, SINÓ TAMBÉ A AQUESTS ALTRES PAÏSOS.  VISCA LA NOSTRA SERIAL KILLER!

  

Anunci del tercer títol: Crims.cat a tota marxa!

No me'n puc estar. Pura publicitat. Ho reconec. Però és que aquesta gent de la col·lecció Crims.cat  (Editorial Alrevés, com ja sabeu) són uns autèntics cracks. I ho demostren amb cada nova acció, amb cada nou títol. Avui, amb la imatge avançada d'aquesta portada absolutament esplèndida que, així que l'he vist, m'ha robat el cor.

M'ha robat al cor perquè m'ha fet retornar a Lisboa, ciutat que m'evoca records inigualables. Preciosa, màgica. Un lloc amb el regust dels poemes de Pessoa, dels relats i les novel·les de Tabucchi... Un espai de tramvies que s'enlairen cap al cel, de calma al migdia, de miralls de riu... Sempre m'han subjugat les ciutats amb riu. També Lisboa...

Però no només ha estat la imatge. Perquè el títol també m'ha semblat estranyament suggeridor... amb aquesta mena d'oxímoron suau... "Bons trinxeraires" com a traducció de "bons malandros"...

La recuperació del mot "trinxeraire", tan poc freqüent actualment, per designar un rodamón, algú que no té ofici ni benefici, algú que volta pels carrers sense rumb. Potser uns tramposos,
uns enredaires. Que bonic!

Pot ser bo un trinxeraire? I és clar! Però és un substantiu ambigu, amb algunes connotacions negatives que segurament  devem a una colla d'indesitjables i massa arrelats prejudicis.

No em feu gaire cas. Els filòlegs de vegades desvariegem. Ens perd la inspiració gratuïta.

Però, amb tot, només una bona filòloga catalana, una traductora d'alt nivell com Anna Cortils, podia valorar en la seva justa mesura la tria d'un títol com aquest. 

És per tot això que ja friso per tenir la novel·la entre les mans. La tercera entrega, després d'Història de mort d'Andreu Martín i Torn de nit d'Agustí Vehí, de la flamant col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat.        

Vam avisar que la col·lecció inclouria traduccions de mostres europees poc o gens conegudes, però de gran qualitat. I aquesta és la primera aposta: Crònica dels bons trinxeraires (Crónica dos Bons Malandros) del periodista i escriptor portuguès Mário Zambujal (nascut a l'Alentejo el 1936).

Apa, negrots, que no em negareu que us he donat una bona notícia! 

La oscura inmensidad de la muerte, de Massimo Carlotto

La oscura inmensidad de la muerte, de l’italià Massimo Carlotto, és una novel·la atípica i negríssima que explora els límits de la justícia, la llei, la culpa, la revenja, el remordiment i la redempció. Una mare i un nen assassinats en un robatori. A partir d’aquí, ja tenim la història.

Diu la dita que “la venjança és un plat que se serveix fred“. I així ho fa un dels protagonistes, Silvano, que s’espera quinze anys per posar en pràctica la seva particular revenja. Tanmateix, ni tan sols no es tracta d’un pla preconcebut. De vegades els fets es precipiten. I és que les fronteres entre la violència i la calma, entre la cordura i la follia, poden ser extremadament febles.  

La oscura inmensidad de la muerte no té res a veure amb el gènere negre de procediment policial. Narrada a dues veus, la del culpable i la de la víctima, la novel·la excel·leix en el detallat estudi psicològic d’uns personatges abocats a la tragèdia. Sense ornaments ni paraules supèrflues, Carlotto ens brinda 178 pàgines extremadament intenses on tot es troba perfectament mesurat. Cada mot és útil i imprescindible. Els personatges són inquietants, complexos, rodons. I no només els protagonistes, sinó tot un conjunt de secundaris que hi juguen papers vitals.  

Contundent, intel·ligent, dura, la novel·la ens situa, com a lectors, en posicions compromeses. És per aquest motiu que el desenllaç podia haver estat perfectament un altre. O un altre. O un altre. No crec que sigui massa rellevant. Emprant un embolcall de gènere, la pretensió de Carlotto ha estat en realitat  escriure una novel·la que desfermi el pensament. No importa la trama argumental (d’altra banda magnífica), sinó totes les incerteses que, inevitablement, genera en el lector.  

La veritat, la idea de la justícia, el bé i el mal... tot plegat trontolla davant dels nostres ulls. La part fosca de l’ànima és consubstancial a la condició humana. La portem dins. Tots som àngels, tots som dimonis. És justa la presó? Ha d’actuar com un mecanisme de reinserció social? Quins drets tenen els presos? Serà cert que l’home pot arribar a salvar-se? Una bona acció ens pot alleugerir de les culpes passades? Podem exercir la justícia individualment? On són els límits de la venjança, de la llei, de la corrupció, de l’odi, de la tolerància? Cal perdonar? Es pot perdonar?   

La oscura inmensidad de la muerte, com gairebé totes les novel·les criminals, posseeix diversos nivells de lectura. Si som prou llestos per trencar la primera crosta, toparem frontalment amb un text profund i descarnat que posa damunt la taula la immensa foscor de la mort, però sobretot de la vida. Socialment i individualment.

Res no és el que sembla. La víctima pot esdevenir botxí. I potser l’assassí, en un acte de generositat, aconseguirà, qui ho sap, redimir i redimir-se.

Presentació a La Bòbila: Narcolepsia, de Jordi Ledesma Álvarez

Divendres a la tarda, en un agradable ambient de caloreta primaveral, va tenir lloc a la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet la presentació de Narcolepsia, primera novel·la de l’escriptor tarragoní Jordi Ledesma Álvarez, publicada per l’Editorial Alrevés.

Va ser una presentació agradable i íntima, molt distesa, conduïda amb mà experta pel director de la Bòbila, Jordi Canal. Ens hi vam trobar uns quants incondicionals del gènere i, evidentment, els amics d’Alrevés. Jo hi vaig anar amb en Sebastià Bennasar, que, en una dels seves innumerables mostres d’ubiqüitat, no era a Lisboa sinó aquí, a Barcelona, amb nosaltres.

Ens ho vam passar molt bé. Jordi Canal va lloar extraordinàriament la novel·la. Us podeu imaginar que, venint d’ell, aquest detall ofereix una indiscutible garantia de qualitat. En lloc de fer una presentació a l’ús, va sotmetre l’autor a una mena d’exhaustiva entrevista –molt enriquidora– que va acabar convertint-se en una conversa on tots els presents hi vam participar.

A Jordi Ledesma el coneixia de Negra y Criminal, però només havíem creuat quatre paraules (a banda d'una breu comunicació internàutica). Haig de dir que em va semblar una persona molt interessant. És fuster de professió, però això no li ha impedit llançar-se sense xarxa al món de la literatura. Jo encara no he llegit la novel·la (n'escriuré la ressenya de seguida que ho faci), però tot sembla indicar que té un gran futur. Parlador, rialler, comunicatiu, amb les idees clares i la felicitat a flor de pell, em va transmetre unes boníssimes vibracions. Sap molt bé què té entre mans i encara destil·la l’alegria i la frescor d’algú que inicia una gran aventura. Per a mi, personifica aquell pensament que sempre he tingut: el talent és arreu; només cal regar-lo una mica per tal que creixi i que surti a la llum.

Jordi, et desitjo tota la sort del món.

I a vosaltres, negrots, que tingueu molt bona vesprada. 

Nota: Com que sóc un desastre, no tinc a Barcelona el cable per descarregar el munt de boniques fotos que vaig fer amb la meva càmera nova. Per tant, de moment us haureu de conformar amb les de l’Iphone (de qualitat clarament inferior). La resta, les penjaré amb la ressenya.

El enredo de la bolsa y la vida, d'Eduardo Mendoza

Ahir vaig acabar la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza, El enredo de la bolsa y la vida. Com sabeu, l’autor ha recuperat per quarta vegada el seu personatge més famós (amb permís d’en Gurb). Es tracta del tronat delinqüent-boig-detectiu-perruquer (sense nom) protagonista d’El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras.    

Sincerament, no em veig amb cor de definir la qualitat de la novel·la. M’ho he passat tan bé i he rigut tant, m’ha tornat a sorprendre tan gratament l’enginy surrealista i la prosa única de Mendoza, que no sé si sóc capaç de confegir una crítica com cal, prou equànime. Puc afirmar, això sí, que l’autor es mou a la perfecció en l’univers d’aquest delirant personatge, de manera que, després d’alguns títols on tal vegada no havíem acabat de trobar el millor Mendoza, ara sí que torna a ser entre nosaltres.

El enredo de la bolsa y la vida és una histriònica paròdia detectivesca (per definir-la d’alguna manera intel·ligible) ambientada a Barcelona en un calorós mes d’agost. Un cas a resoldre –foll, esbojarrat, increïble, absurd– li serveix a l’autor per posar cap per avall les entreteles de la nostra societat, del nostre món (català, espanyol, europeu). Mendoza se’n burla sense pietat del mort i de qui el vetlla. La seva sàtira resulta àcida i punyent, però manté sempre l’equilibri entre el retrat de la misèria humana i una gran tendresa. L’autor s’estima tant els personatges que acaba convertint-los, com ha fet sempre, en figures entranyables.

I és que, a desgrat de la crítica social i de la bogeria de la trama, l’obra és sens dubte una novel·la de personatges. Mendoza fa desfilar per la seves pàgines una colla increïble de fracassats, desgraciats, casposos, marginals, murris, estafadors i sonats que voregen la llei i la cordura tot palesant a la perfecció la irracionalitat que ens envolta. Una família de xinesos que regenten un basar, una estàtua humana de les Rambles, un africà albí, un delinqüent de pa sucat amb oli que se sembla a Tony Curtis. Ningú no hi falta en aquesta mena de calaix de sastre urbà  on tot acaba esdevenint possible.         

Com en les tres primeres novel·les de la nissaga, personalment m’ha semblat assistir a una d’aquelles farses teatrals on no pots parar de riure. La poca traça dels personatges a l'hora de delinquir m’ha recordat Woody Allen a Toma el dinero y corre, mentre que en altres moments m’ha semblat compartir amb els germans Marx una de les seves intrigues més embolicades. Per no parlar dels diferents escenaris (la perruqueria, el basar, el restaurant, el centre de ioga), que es converteixen a tots els efectes en un personatge més. Com Barcelona, amb totes les grandeses i les misèries (destaquen les misèries, no ens enganyem) d’una gran ciutat.  

La imaginació de Mendoza no té preu. Només cal parar esment en els noms dels personatges. Són tota una exhibició d’histrionisme agut. Jo he tingut l’agredolça sensació de retrobar el passat. Llegir aquesta nova història ha estat per a mi com tornar a casa, com recuperar totes les sensacions d’un laberint i d’una cripta que, en uns temps ja llunyans, em van fascinar.

No la deixeu perdre. Endavant, negrots.   

Mayo Negro 2012: Conspiranoia. Negror a Alacant

Del 30 de maig al 2 de juny d'enguany se celebrarà a Alacant la vuitena edició del festival Mayo Negro, dirigit per Mariano Sánchez Soler i Francisco J. Ortiz. Com sempre, s'hi aplegarà molta gent important del ram per parlar de literatura, cinema i televisió negra.
Wow! Qui pogués anar-hi!

Des d'"A l'ombra del crim" us ho vull anunciar per tenir-vos, negrots, degudament informats.

Us enllaço aquí una entrada al bloc "Abandonad toda esperanza", de Francisco J. Ortiz, on hi trobareu el programa complet.

Una abraçada a tothom.