Entrevista amb Susana Hernández

Amb Susana Hernández hem de compartir taula rodona a la Universitat Pompeu Fabra el dia 6 de juny. Parlarem, a través de la seva novel·la Curvas peligrosas, de la narrativa negra en clau femenina. El cas és que, per canviar impressions, ens vam trobar dimarts a la llibreria Laie. Ens havíem conegut a Negra y Criminal el passat mes d'abril, però no vam tenir oportunitat de xerrar gaire. Dimarts, en canvi, vaig aprofitar l'avinentesa per fer-li una petita entrevista. Espero que us interessi, negrots.  

Les respostes de la Susana estan en blau.

 Entrevista

Qui és Susana Hernández? Quan comences a escriure?

Jo sempre he escrit. Des de petita. No he volgut ser mai cap altra cosa que escriptora. Quan era una nena escrivia contes, poemes. Coses de nena, evidentment. Però sempre m’ha agradat llegir i escriure.

Ets molt lectora, també?

Sí, molt, molt.

Llegeixes de tot?

Sí, de tot. La novel·la negra i policíaca m’ha agradat sempre. Ja de nena llegia llibres de suspens i tot això. Adequats per a l’edat, però que tinguessin misteri. Los cinco, Los siete. Tot això.

Jo igual. Enid Blyton ens ha marcat a tots.

[Riem plegades]

Hahaha. Sí, sí, m’agradava molt. També llegia els llibres que hi havia per casa. Dels meus germans, i tal. Després, Agatha Christie, Patricia Highsmith... Evidentment, he llegit altres coses. Però sempre he tirat cap al tema negre.

Quins llibres de capçalera tens?

Mira, fora del gènere, El árbol de la ciencia és un llibre que m’ha marcat molt. Segurament és l’únic que he hagut de llegir per obligació a l’institut i que m’ha agradat tant. Sobretot, l’estil de Pío Baroja. Allò d’escriure a pinzellades. D’explicar coses amb poques paraules. També, més d’adolescent, em va agradar molt El mecanoscrit del segon origen, de Pedrolo. Després, Últimas tardes con Teresa, de Marsé.

Caram, dius els mateixos llibres que diria la meva filla.

Sí? Ostres, que curiós! A mi m’agraden molt. Em fa por tornar-los a llegir perquè no sé... millor vull quedar-me amb aquella sensació... I si parlem de novel·la negra, doncs els clàssics: Hammet, Chandler... i, dels darrers temps, Henning Mankell. Per la profunditat que té, perquè va una mica més enllà del tema policial. Li falta potser un toc d’humor, pel meu gust, però és suec ... ja se sap... són depriments! Però m’agrada molt.

Mira, aprofitant això, què en penses de l’humor dins del gènere? Home, Curvas peligrosas humorística no és, però té alguns tocs.

Per a mi l’humor és molt important. És una manera de veure les coses i d’anar per la vida. De no donar tanta importància a segons què i de no donar-te-la a tu mateix, també. Trobo que en algunes novel·les o en algunes sèries els hi fa falta aquest toc d’humor. Alicia Giménez Bartlett, en els diàlegs entre el Garzón i la Petra, sempre hi posa una “xispa” graciosa. A d’altres, pel meu gust, els hi falta. Hi ha aquesta tendència al policia o al detectiu deprimit, destrossat de la vida.

I la diferència entre la novel·la negra mediterrània i la del nord, la sueca i tal, creus que existeix?

Sí, són molt torturats. Deu ser normal. Nosaltres som llatins, ells no. Jo ho trobo a faltar una mica. Un toc d’humor no és frivolitzar. La vida no és desgraciada les vint-i-quatre hores del dia.

Com comences a publicar?

La meva primera novel·la en realitat és la segona que es va publicar: La puta que leía a Jack Kerouac, que ara ha sortit en digital. Però vaig publicar abans La casa roja perquè va guanyar un premi a Sant Adrià i me la van publicar.

Aquestes dues són negres també?

No. A veure. Hi ha morts. A les meves novel·les sempre hi ha morts. Però no són negres en el sentit de la trama policíaca. A La puta, per exemple (escurço el títol que és molt llarg, així és més familiar, hehehehe) hi ha una mort, hi surt un policia, però és poc important. L’important són les relacions de les persones. I La casa roja és la història d’una família a través de tres generacions de dones. Comença durant la Guerra Civil. Tampoc no es pot dir que sigui negra, però sí que hi ha un cert misteri.  

En totes hi destaquen els personatges femenins, no?

Sí, sí.

També veig que vas guanyar un premi de poesia.

Sí, el Premi Versales 2009 de poesia lèsbica.

O sigui que escrius poesia, també?

Sí! Ara ho tinc una mica més abandonat, però m’agrada. Em costa més, també. És molt més personal. És com despullar-te una mica. Tinc més tendència a la ficció, però sí, m’agrada.

Què pretens transmetre amb les teves novel·les?

Sobretot m’agrada escriure sobre relacions. La novel·la negra va molt bé per això. Les situacions són més límit, la mort està molt present, et situa en posicions de profunditat. Però m’agrada principalment parlar de relacions. No exclusivament sentimentals. Vull dir de les relacions entre les persones, en general.

Bé, parlem de les dones. Gairebé tots els teus personatges són dones.

No és una cosa premeditada. De veritat. M’ho pregunten molt sovint.

Home, però tu sí que trenques uns certs tabús. Fas que les dones siguin presents arreu. 

Sí, sí, però no és una cosa que m’hagi plantejat del tot conscientment. Jo volia escriure una novel·la negra, que la protagonista fos una dona. Després vaig pensar... serà lesbiana. Doncs sí, per què no? La seva companya no ho serà. En fi. A mi em va semblar normal que fossin dues dones policies. No em va semblar que no ho fos.

Ja, però una parella de dones investigadores no és el més normal. Potser hi ha coses que surten inconscientment.

Sí, segur. Jo tinc molta tendència a la ficció i molt poca a l’autobiografia. M’agrada molt inventar històries. Ara, això no vol dir que jo no hi sigui dins la novel·la. Hi he de ser, evidentment. La gent que em coneix de vegades m’ho diu. Això que fa aquest personatge és un tret teu. Jo crec que estic repartida, que estic en tots. En els dolents també.

Has agafat molt “carinyo” als teus personatges?

Sí, molt. [Ho diu amb veu emocionada] La veritat és que sí. Per això hi he tornat. Quan s’acabava dic, no!

El lector també ho sent això. Es percep.  

Sí, sí. Jo procuro tractar-los amb molta tendresa.

I el cine? A Curvas peligrosas hi ha molts ingredients cinematogràfics, escenes molt pel·liculeres. T’agrada, no?

Molt, molt. El cine m’agrada molt. El cine negre, evidentment, però tot en general. L’estil cinematogràfic està evidentment dins de la meva manera d’escriure. Avui en dia tots tenim una cultura visual que els autors de fa unes dècades no tenien.     

No et planteges escriure en català? Ets catalanoparlant o no?

Sí. El català és la meva llengua materna i jo vaig fer la primària en català. Vaig anar a un cole molt hippy. Després ja a la secundària va ser diferent. Però jo crec que és una qüestió de lectures. He llegit molt més en castellà que en català. Jo escric en català, però relats, articles, poemes. No em sento capaç de fer-ho en una novel·la. Em costa més. Em noto més forçada. I a la meva mare li sap molt greu, no et pensis.

La solució és llegir més en català.

Sí, la cosa és aquesta. Sí.

Com veus el futur? Quins plans tens?

Escriure, escriure. I intentar fer-ho el millor possible. Aprendre en cada llibre, en cada repte. Ara el meu repte principal és desenvolupar la sèrie. Ara començo la tercera novel·la.

Ah, la segona ja està?

Sí, la segona ja està a l’editor. Surt al setembre, amb l’Editorial Alrevés.

I de la tercera ja tens pensat l’argument? Tens molts arguments al cap?

Sí, sí. Per idees no és. Els arguments em surten amb molta facilitat.   

Com escrius? Quin procés segueixes?

Improviso bastant. Tinc quatre o cinc coses clares, que sé per on han d’anar, però a partir d’aquí tiro endavant.

I el final el tens pensat?

El final el tinc pensat, però sempre el canvio. No em serveix de res tenir-lo pensat. Bé, potser per marcar una línia, un punt de referència. Quan faig tallers literaris, jo els dic als meus alumnes que això no ho han de fer de cap manera, que han de tenir les coses ben clares... però...

A quina hora escrius? De nit, de dia?

A tota hora. Estic a casa escrivint. Articles, coses, el que sigui que toca.

Vius de l’escriptura?

Bé, de les novel·les no. De coses afins.

Ja, ja. Això vull dir.

Sóc més d’escriure tarda-nit. Rendeixo molt més.

Tu situes el desenllaç de Curvas peligrosas al Maresme, a Canyamars, que és el poble on jo he passat les vacances de la meitat de la meva vida. És clar, quan ho vaig llegir, no m’ho podia creure.

[Riem una estona xerrant sobre aquesta coincidència]

I a Canyamars hi muntes un final de sèrie de Calle 13, molt pel·liculero.

Sí, sí, i tant. És el que volia.

T’importa la versemblança?

Mira, relativament. Aquest és un debat que tinc amb en Lorenzo Silva. Al principi de la novel·la ja faig un advertiment sobre la ficció de la història i tal. És el meu univers literari. És la meva sèrie i me la munto una mica a la meva manera. La versemblança m’importa més pel que fa als personatges, al dia a dia, al costumisme, a les relacions entre ells. De tota manera, sí que vaig estar parlant amb un sotsinspector de la policia perquè m’expliqués algunes coses. Tots tenim idees una mica distorsionades, o que vénen de fora, idees del cine i de la tele. I el primer que em va dir: "oye, tu has visto muchas series, no?" Hahahaha. I jo: "sí, unas cuantas".

Creus que el gènere negre és la nova novel·la realista de caràcter social?

Sí, crec que sí. Les històries negres van molt bé per aprofundir en les misèries, per descriure la societat. Màrkaris, a Grècia. Mankell, a Suècia. El mateix Larsson. Mankell i Larsson et donen una visió diferent, desmitifiquen aquella idea idíl·lica que teníem del paradís suec. Sí, el gènere pot funcionar així, com a novel·la realista i social.  

I que passarà amb aquest boom que vivim ara?

Jo diria que hi haurà un procés de selecció natural. Uns cauran i els altres es quedaran. Suposo que la sobredosi escandinava passarà.

Per acabar, què en penses dels relats curts? T’agraden?

Ui, sí, sí. M’agraden molt. Però són molt difícils.

Menys mal! M’encanta que diguis això.

Sí, és així. Mira, l’altre dia em deien: per què no fas un taller de relat curt? I vaig dir que no. Al setembre en faré un de novel·la, però de relat curt, res.

On?

A Canet, a la Biblioteca de Canet de Mar. A veure, en els tallers que faig, sempre en parlem molt del relat curt, però és molt difícil. És una distància en què s’ha de lligar tot molt bé. En una novel·la tens tres-centes pàgines per desenvolupar personatges, situacions. Si et repeteixes una mica no passa res. Un relat curt ho ha de concentrar tot en 8, 10 pàgines. Les que siguin. I això costa molt. Per a mi, la gent que escriu bé els relats curts és molt poca. Ara, això sí, és un aprenentatge boníssim per escriure novel·la. És una llàstima que a nivell editorial no funcionin, però creativament em semblen molt importants.