Entrevista Salvador Macip (Tercera part, i última!)

L'entrevista continua (i acaba). Recordeu: les paraules de Macip, en blau.

Què t’ha influït més en la teva producció literària? La ciència-ficció, el cinema, les lectures, els còmics...? Ja has dit que ets un lector de tota la vida. Ets un lector eclèctic o llegeixes més un gènere concret? Fes-nos una mica cinc cèntims de tot plegat.

Sóc molt obert en aquest sentit. I això es nota a les novel·les. Al final dels llibres normalment incloc una llista de les influències que aquell llibre ha rebut. Quan ho llegeixes, veus que hi ha de tot. De la A a la Z. Jo sóc així. M’ho passo molt bé veient una pel·lícula d’acció de crispetes i igual de bé veient una pel·li de Kieslowski, per posar un exemple. Ja m’entens. Pel·lícules lentes i denses, que són genials. No crec que estigui oposat. Jo no sóc gens limitat en aquest sentit i consumeixo cultura de tots els nivells. I considero que hi ha pel·lis de crispetes bones i dolentes i pel·lis d’art i assaig bones i dolentes.

Evidentment. Oscar Wilde deia que hi ha coses ben escrites i coses mal escrites. I punt.

Sí, sí, això serveix per a tot. El còmic també m’agrada. Tinc una col·lecció de còmics fabulosa a casa. És un error pensar que el còmic és una cosa només infantil. Hi ha còmics que plantegen temes tan profunds com qualsevol llibre seriós. Arreu hi ha coses interessants si saps triar. És per això que jo procuro no tancar-me portes en aquest sentit.

I les sèries de televisió? Què n’opines, avui que estan tan ben valorades?

Jo crec que molta de la producció cultural de qualitat avui en dia es fa a la televisió. Un dels millors escriptors a nivell mundial, autor de teatre, és l’Aaron Sorkin, un gran dialogista, que feia els diàlegs de sèries com El ala oeste de la Casa Blanca.

Quines sèries t’agraden?

El problema és quan intenten allargar-les massa. Per exemple, em va passar amb Lost. Em va semblar molt bé la primera temporada, però la segona, quan vaig veure de què anava, i que l’estaven allargant, vaig dir: a mi no m’enganxen. Em sol passar. Prefereixo una sèrie que té clar que durarà tres o quatre temporades i prou. Em vaig enganxar a Galàctica, que van dir que duraria quatre temporades i ja està. Llavors sí que veus que la sèrie està construint una història que té una lògica. Les sèries britàniques solen ser de 4 o 5 episodis i això m’agrada més. No et dóna temps del desgast. La sèrie que han fet ara de Sherlock Holmes, per exemple. Fabulosa.

Fa estona que et vull preguntar una cosa, canviant potser una mica de tema: com viuen els teus companys científics aquesta teva faceta d’escriptor, en principi tan diferent de la tasca mèdica i científica?

Haha. Sí. Mira, tinc la sort que són dues activitats que tenen lloc en espais i en llengües diferents, però ara ja no m’ho puc estalviar. Surts a Internet i al final et veuen... M’han descobert. Veritablement, em veuen una mica com un bitxo raro.

Per prejudicis o per què?

No, no. Ho troben curiós perquè no és habitual. Però no crec que això rebaixi als seus ulls la meva qualitat com a científic. No.

Home, això espero.

Però al revés sí que passa. A l’entorn de la literatura, quan dius que ets científic, es pensen que escrius com a hobby. Doncs no, què coi! Per què per a mi és un hobby i per a un tio que és filòleg no és un hobby? Sembla que només puguis ser escriptor si has fet Filologia. Doncs no. Al cap i a la fi, dels escriptors catalans, el 99% no viuen de la literatura.

Desgraciadament.

Per tant, tothom fa altres feines. És més escriptor un que fa classes de literatura clàssica que un que investiga en un laboratori? Per què? Jo em sento igual d’escriptor que qualsevol que hagi estudiat lletres.

M’agrada molt que diguis això. És un tema que m’interessa molt. Per cert, que sé que tens molts projectes engegats en aquests moments?

Sí, sí, jo no paro.

Ets una mena de monstre hiperactiu. A més, tens un nen petit.

Sí, i m’hi dedico. Intento passar molt temps amb ell i no escatimar-li ni una hora. En general, m’agraden els reptes. M’agrada anar un pam més enllà del meu límit de confort. Quan ens sentim còmodes fent una cosa, n’hem de buscar una altra que ens posi a prova una mica més enllà.

Ah, mira, m’agrada moltíssim això que dius. Està molt bé.

És que, si no, no aprens. Mira, ara em passa amb el guió d’Ullals. Jo no he fet mai un guió de cinema i el més fàcil era dir: “no, no, jo no en sé. No em sortirà bé”. Però no. El repte és intentar-ho. Això m’obliga a empollar guions, llegir llibres de guionatge, etc. I tot el que aprens després es pot aplicar a altres coses.

O sigui que el projecte de la pel·lícula és ferm. Ja es pot comentar.

Sí, sí, ja es pot dir. La primera volta del guió està escrita. I ara tot plegat ja està en fase de producció, de començar a buscar, etc.

Parlem ara de la llengua. Tu escrius en català. Per què? Hi milites, és un acte premeditat, et surt així? En fi. La llengua.

És la meva llengua, no tinc cap altra explicació. Escriure en una altra llengua em semblaria estrany. Dit això, i parlant de reptes, m’interessa molt ara provar d’escriure en anglès. És una llengua molt diferent, que t’imposa un altre ritme. L’anglès és més monosil·làbica, amb frases més curtes. Més sintètica. M’agradarà provar-ho.

Parles de ficció, perquè tu d’articles d’investigació en anglès ja n’has escrit.

Sí. El pròxim llibre de divulgació, que sortirà a final d’any o principis de l’any que ve, l’he escrit en anglès amb un company. Ha estat la prova de foc, començant per una cosa que no és ficció i més controlable. Però l’objectiu és fer en anglès quelcom de ficció. Però no per arribar a un públic més ampli, sinó com a repte per aprendre coses noves. El castellà en aquest sentit no m’apassiona tant. És massa semblant al català en el ritme, és una llengua llatina i no crec que m’aportés gran novetat. No és tan excitant. De tota manera, no hi ha dubte que la meva llengua és el català, la meva cultura i la meva forma d’expressió. Sempre escriuré en català. A casa hem estat monolingües tota la vida. Així de fàcil. 

I el relat breu?

Li tinc mania.

Què? Li tens mania? Però tu n’escrius, no? Ai, mare! És la primera vegada que algú em diu una cosa com aquesta! Ostres! A veure, argumenta’m això.

Al meu bloc fa un parell d’anys vaig escriure un post explicant-ne els motius.

Però quan diem relat curt, de què parlem?

De tot el que no sigui novel·la.

Ai, senyor. Jo entendria que em diguessis: no m’agraden els microrelats, però tot el que no sigui novel·la?????

Ui, els microrelats són l’aberració màxima de la literatura.

Doncs haurien de lligar amb la teva mentalitat sintètica.

Hahaha. No, si jo he escrit contes, he fet un recull de contes i hi havia microrelats. Sí, sí. Ho he fet. S’haurien de prohibir, de cremar.

Ets un provocador. Argumenta’m tot això, repeteixo.

En un recull de contes és impossible que tots estiguin al mateix nivell. D’altra banda, amb un conte no demostres la teva capacitat literària. Que hi ha contes que literàriament són molt bons, ho sé. Però hi ha contes bons de gent que no és especialment bona escrivint. Una novel·la, no. En una novel·la, si no saps escriure bé, ho demostres clarament. Com més llarg és un conte, més s’acosta a la literatura, però els més curts, res. En un conte només mana la idea, però tot això per a mi no és literatura. Per a mi, fer literatura és currar-te la història. Es necessita un llarg recorregut. Amb un conte no tens temps per desplegar tècniques literàries.

I un poema, doncs?

És diferent. És un gènere totalment diferent. Em sembla que Margarit deia que la poesia és més semblant a la música que a la literatura. La poesia m’agrada molt llegir-la (i escriure-la, tot i que encara la tinc tancada en un calaix) perquè és sintetitzar idees amb paraules. Comunicar sentiments d’una forma molt concentrada.

I un conte, encara que sigui en prosa, no pot transmetre un sentiment també? Creus tant en aquesta diferència tan marcada entre la prosa i la poesia tu?

Sí, crec que sí. No et pensis, dient això m’enganxo amb tothom.

M’ho imagino. Avui en dia, que es tendeix a fer poesia bàsicament en prosa. Sense rima, com a mínim.

No, no, d’acord. La poesia no té perquè ser rimada. Però no hi ha res pitjor que un poeta que vulgui fer una novel·la. N’hi ha que en saben, però pocs. Palol, Olga Xirinacs, Maria Àngels Anglada, però... en general barregen el to poètic amb la prosa novel·lística i no funciona. És un altre gènere... no és literatura.

Vols dir que tu no confons literatura amb narrativa?

Sí, sí. Per a mi la literatura és narrativa. Per això el conte queda com al mig.

Val. Ja hem avançat. Tu identifiques literatura només amb narrativa, però la narrativa és solament un dels diversos gèneres que posseeix la literatura. A més, veig que per a tu la narrativa és bàsicament quelcom que explica una història que comença i acaba.

Sí. Per això el conte em sembla massa accelerat per explicar-la bé, la història.

Però t’adones de tot el que t’estàs carregant?

Sí, a mi m’agrada atacar els dogmes. Mira, a Hipnofòbia cada capítol és una mena de conte, perquè explica històries diferents que després ja van lligant. Tots junts, fan la història de la novel·la. He intentat superar els defectes que trobo als contes, això que per la brevetat no poden desenvolupar correctament certes tècniques literàries, creant una història comú a tots els contes, a tots els capítols.

Un repte més.

Això. M’has d’entendre. Jo em carrego a mi mateix. És absurd dir que els contes no són literatura, però considero que tenen un handicap. A veure, hi ha contistes fabulosos. Jo sóc un fan de Lovecraft i Poe, que només escrivien contes. Sens dubte. Però vull intentar enfrontar-me al conte de manera diferent.

Però emmirallar-se en autors que han excel·lit en el gènere pot ser una bona idea. Per exemple, Borges.

Ah!!! Ja m’agradaria a mi escriure així. És un bon exemple del fet que és possible fer gran literatura escrivint contes. M’agrada parlar de literatura així, com estem fent, plantejant idees una mica radicals, amb persones del ram que em poden rebatre els punts de vista.

Jo t’ho rebato ràpidament. Els gèneres no han de ser iguals ni generar les mateixes sensacions. La capacitat del relat breu per despertar pulsions molt fortes amb poques paraules és molt difícil d’aconseguir. La qualitat no es mesura només per usar més tècniques narratives, sinó per allò que aconsegueixes suscitar en el lector. No pots comparar el conte amb la novel·la. No s’ha de fer. Són coses diferents.

Sí, sí. Però jo crec que aquesta reacció que el conte genera, ho fa més amb la història que amb la tècnica.

No t’ho pensis. Escriure un bon conte és dificilíssim. Que no s’allargui excessivament, que no hi hagi elements superflus, que digui exactament allò que ha de dir... se n’ha de saber. I molt.

Sí, és veritat. Però representa menys esforç. I es presta més a que hi hagi més soroll de fons. Llegeixes molts contes que potser no han madurat prou.

Això és una altra cosa. Avui en dia estem saturats de tot amb la xarxa, etc. Però no parlem d’això. Un bon conte també pot fer servir grans tècniques (inversió de papers, dosi justa d’humor, desmitificacions, metaliteratura). Te’n recomano alguns: La casa de Asterión, de Borges. Continuidad de los parques i Casa tomada, de Cortázar. A les portes de Troia, de Quim Monzó. Els has llegit?

No.

Fes-ho. Veuràs com els autors subverteixen els papers. Després, parlem.

M’agrada molt tirar pedres i discutir.

Hahahaha. Crec que ho hem fet, això de discutir. Ha estat una conversa molt engrescadora. Ara a llegir Hipnofòbia i a fer la ressenya. Encara hem anat prou de pressa.

Home, sí, perquè em sembla que tu i jo tenim corda per donar i vendre.

Una darrera pregunta per acabar. Penses en el lector, quan escrius?

Sí i no. Jo escric el que m’agradaria llegir a mi. Penso en el lector, però no sacrificaré mai allò que vull escriure per tenir més públic.

Intentar ser honest i sincer amb un mateix, vols dir.

Sempre. I el públic ja el trobaràs. Si fer el que vull em limita el públic, no passa res. Penso que viure d’una altra cosa m'ajuda en aquesta qüestió. Si un escriptor té una altra font d’ingressos se sent més lliure i no necessita fer tants sacrificis com si viu de la literatura únicament. Aleshores de vegades no té més remei que explotar les fórmules que ja funcionen. Si el menjar del meu fill depengués de la literatura, jo estaria escrivint el que pogués.

Vaig fer unes quantes fotos, en Salvador em va dedicar el llibre i vam sortir al carrer. El vespre s'arrapava a una Barcelona no gaire freda. Ens vam acomiadar, amb la promesa de retrobar-nos un altre dia, a la porta de Laie. Com us podeu imaginar, la tarda va resultar fructífera, gratificant i molt enriquidora. Espero, negrots, que us hagi interessat. Des d'aquí vull donar les gràcies al Salvador Macip per la seva boníssima disposició.

Fins aviat, que ens retrobarem en breu amb la ressenya d'Hipnofòbia.