BCNegra 2012: Crims en la bona societat. Els rics també maten.

Una de les taules rodones de la BCNegra d’ahir dia 8 (que no l’única, ja que la setmana negra està essent d’allò més efervescent) fou la recollida sota l’epígraf Crims en la bona societat. Els rics també maten.

Moderades per l’escriptor canari José Luis Correa, les participants eren tres dones d’alçada: Teresa Solana (ben coneguda pels negrots fidels), Maruja Torres i l’autora argentina Claudia Piñeiro. 

Com que no em cauen els anells a l’hora de reconèixer la basta extensió de la meva ignorància, he de dir que no coneixia Claudia Piñeiro. Tanmateix, Jordi Canal de la Bòbila i la mateixa Teresa Solana me l’han recomanada vivament i, després de sentir-la ahir (amb el seu posat i to inconfusiblement argentins), també ha despertat el meu interès. Per tant, crec que entraré en la seva obra (si trobo temps, el dia s’hauria d’estirar com un xiclet) i, després, ja us n’informaré.

 

La xerrada d’ahir, davant d’una sala a vessar d’afeccionats al gènere, fou interessant, distesa, intel·ligent i divertida. Hom partia de la idea que sovint s’associa el crim amb els baixos fons, amb els barris marginals, amb la gent sense recursos o de mal viure. La finalitat, doncs, era debatre sobre els crims dels rics tot considerant que les novel·les de les tres autores se situen bàsicament en els ambients benestants, en els cercles de les classes elevades. No crec que sigui exactament així en l’obra de Solana, com ella mateixa va puntualitzar, però, en qualsevol cas, sí que és cert que un dels seus personatges, Borja Martínez, pretén accedir a aquest món. I, per tant, és un àmbit que ens anem trobant al llarg de la narració (només cal recordar el personatge de la “ricatxona” Mariona Cassany).

Maruja Torres, que es va definir com una diletant dins del gènere perquè tot just ha publicat un únic llibre (Fácil de matar, ressenya aquí), va iniciar la xerrada recollint aquesta seva experiència. Diu que s’ho passa molt bé conreant aquest tipus de novel·la, que els escriptors del “gremi negre” són bona gent, divertits i creatius (en dono fe perquè en conec uns quants) i que pensa continuar per aquest camí. Aquesta va ser la sorpresa de la vetllada (si més no per a mi). Sembla que aviat traurà una segona entrega de les peripècies de la seva heroïna, Diana Dial. A mi em va sobtar, tot i que era senzill de preveure, perquè m’havia semblat que Fácil de matar responia més aviat a una necessitat d’autoparòdia puntual i catàrtica, útil per conjurar vés a saber quins fantasmes. Però es veu que no. Que n’hi haurà més.

Les tres escriptores van coincidir que, evidentment, els rics també maten. Tanmateix, el debat va revelar clarament una diferència geogràfica-política-ideològica. Per a Piñeiro, la situació a l’Argentina encara entranya una violència molt relacionada amb la proximitat de la dictadura. Considera que hi ha moltes víctimes dels rics, sobretot dones, però que els crims poden quedar impunes fàcilment perquè la gent amb diners i poder sap com amagar-los. Els rics coneixen els mecanismes per no tacar-se les mans, per encarregar un assassinat, per fer-lo passar per un accident domèstic. Fins i tot per resoldre’l en el seu món hermètic i tancat com si fos un assumpte intern que no hagués de transcendir. Piñeiro es va referir a la hipocresia, als nous rics, a l’obscenitat de les diferències de classe. A una societat on un sector, deprimit i sense gaires esperances de millorar de vida, es troba en mans d’un altre que no té escrúpols.

És aquest sector sense escrúpols el que Solana va esmentar preferentment. La seva visió és diferent a la de Piñeiro perquè la situació política catalana (i la de l’Estat) sembla que difereix –malgrat tot– de la situació argentina. Solana opina que els rics no assassinen tant perquè tenen altres mecanismes per canalitzar la violència. L’explotació, el robatori, l’extorsió, la corrupció, el tràfic. Les víctimes d’aquests delinqüents de classe alta se situarien doncs a un altre nivell de les descrites per Piñeiro (evidentment, Solana amb aquesta idea no va voler dir que els rics no poguessin matar la seva dona un dia), però creu que els delictes van fonamentalment per un altre camí.

La taula va estar molt animada. Va sorgir el tema de l’humor a les novel·les, de la ironia, del sarcasme. Les autores coincideixen en el fet que l’ús de l’humor permet expressar certes coses que, d’una altra manera, esdevindrien més complicades. Maruja Torres va defensar vivament la comicitat i la paròdia com a recurs literari. És sa fer burla d’un mateix i, a més, sembla consubstancial a la seva persona. Textualment digué: “no puc escriure d’una altra manera, em surt així”.  

Per a Piñeiro, l’humor és una estratègia defensiva. L’ajuda a l’hora de descriure les parts més fosques de la realitat: “Los escritores vemos demasiado, estamos siempre entre la mugre. El humor me salva”. Considera l’humor un bon recurs literari per arribar al lector. Va emprar una citació de Pirandello. Segons Pirandello, un acudit era una petita broma que feia riure en un moment concret, però que tothom oblidava després. L’humorisme, per contra, era quelcom que et feia riure però que, al cap d’una estona, et conduïa a la reflexió.

Teresa Solana també se serveix de l’humor per expressar certes qüestions amb més acidesa i amb més penetració. La mirada del seu personatge narrador, Eduard Martínez, es converteix en la mirada d’un antropòleg que, en enfrontar-se a l’observació de la realitat, no té altre remei que descriure-la amb sorpresa. A partir d’aquesta sorpresa, la crítica punyent i la reflexió moral estan servides.

Em va semblar extremadament interessant que sorgís el tema recurrent –però absolutament vigent– de l’enfrontament entre justícia i llei. L’ètica, la moralitat, l’autenticitat de la justícia, el càstig de la llei... On queda tot plegat? Com es pot gestionar en una societat tan imperfecta? Piñeiro va tornar a palesar la situació argentina. La policia d’allà manté encara massa vinculacions amb la violència de la dictadura. És un cos corrupte, repressiu i prepotent. Ningú no hi confia. La posició de Piñeiro, per tant, s’allunya de resoldre els conflictes a través del suposat braç armat de la llei. Davant de la immoralitat generalitzada, va afirmar: “si no se puede hacer justícia, al menos que se sepa la verdad”. Aquesta és la intenció de les seves novel·les. Que se sepa la verdad.  No pas entregar el culpable a una policia que no genera cap confiança i que, per descomptat, no és el símbol de cap tipus de legalitat real. 

Com no podia ser d’una altra manera, Correa va treure el tema del masclisme que, per convenció, el gènere negre sol contenir. Detectius mascles típics, etc. Buf. Se’l van cruspir, perquè les tres autores fan novel·les allunyades d’aquesta convenció i perquè, com Solana va apuntar molt encertadament, a hores d’ara el gènere ha experimentat molts canvis. Ha esdevingut un calaix de sastre obert i receptiu on hi podem trobar obres absolutament allunyades d’aquest tòpic procedent del segle passat. Tot és qüestió de versemblança. Les obres han de ser creïbles. Si això és així, tot anirà bé.

Com veieu, una tarda intensa. La BCNegra dóna per molt. I que ningú no es pensi, amb prejudicis indesitjables, que les converses no poden ser d’una bona alçada literària.

Continuarà, negrots...