dimecres, 4 de gener del 2012

La voz, d'Arnaldur Indridason



La voz és la segona novel·la que llegeixo de l’islandès que més èxit està tenint com autor de novel·la negra, Arnaldur Indridason. La primera, La dona de verd, em va semblar força interessant, però La voz encara m’ha agradat més. He llegit la traducció castellana del professor Enrique Bernárdez, que ens va visitar l’any passat als Juliols de la UB i sobre la conferència del qual vaig escriure una crònica que podeu llegir aquí.
L’acció de La voz té lloc íntegrament dins d’un hotel de luxe de Reykjavík (avui he descobert que el nom de la capital islandesa significa “Badia de fum”) durant les vacances de Nadal. El violent assassinat del porter servirà per exhumar tota una sèrie d’esdeveniments del passat, alhora que posarà damunt la taula molts dels problemes i xacres de la societat del present.
El protagonista de la novel·la, personatge principal de la sèrie creada per Arnaldur, és el torturat policia Erlendur Sveinsson, per al qual el cas també representarà un revulsiu intern. Erlendur viu aclaparat pel sentiment de culpa que li va causar la desaparició, enmig d’una tempesta de neu, del seu germà petit quan tenien 10 i 8 anys. Aquest fet ha marcat per sempre més la seva vida, fins el punt de bloquejar-lo emocionalment i impedir el seu desenvolupament normal com a marit i, sobretot, com a pare.   


Tres històries corren en paral·lel dins la ficció novel·lesca. D’una banda, el cas del porter i la corresponent investigació. D’una altra, la vida privada del protagonista, que inclou novament (ja apareixia a La dona de verd) la presència activa de la seva filla drogoaddicta. Erlendur, arrecerat dins el seu món interior, es traslladarà durant uns dies a viure a l’hotel, de manera que seguirà el cas des de primera línia i podrà fugir, en aparença, de la seva immensa soledat, més profunda per la presència imminent de les festes de Nadal. En tercer lloc, assistirem també a la feina dels companys d’Erlendur, els policies Elínborg (és una dona, encara que el nom per a nosaltres resulti impenetrable) i Sigurdur Óli (aquest és un home). Elínborg apareix molt preocupada per un cas de maltractament infantil que va resoldre i que s’està jutjant en aquell moment; un cas que, a la fi, tindrà un desenllaç imprevist. El lector viu així les circumstàncies d’un delicte que no té lloc en l’estricte present, però que ens mostra les prolongades implicacions que pot tenir la feina policial.
No explicaré la trama, que, en el fons, no és el més rellevant de la novel·la. El més rellevant, al meu entendre, és la descripció de la condició humana aconseguida per l’autor mitjançant un text aparentment de gènere. Se’n surt molt bé a l’hora de denunciar tot un seguit de problemes socials: l’homofòbia, el maltractament infantil, la prostitució, la pederàstia, el món de la droga, la problemàtica dels “nens prodigi”. I, simultàniament, a l’hora de reflectir els defectes de l’ésser humà: la intolerància, l’egoisme, l’avarícia, l’enveja, la gelosia, la incomunicació.
Però ho fa en tot moment, crec, des de l’acceptació dels nostres defectes, des d’una  posició  fidel  i empàtica que no pretén moralitzar ni emetre judicis ètics, sinó simplement dibuixar la realitat. Qui sap si tal vegada - per què no?- per despertar algunes consciències.
M’ha agradat força La voz. Considero que s’adiu molt bé amb el concepte més actual de novel·la negra.      
                  Arnaldur Indridason a la porta de la Llibreria Negra y Criminal

13 comentaris:

  1. Sembla força interessant.

    ResponElimina
  2. Vaig llegir "la dama de verd" i em va impactar molt per la seva duresa, imprescindible, d'altra banda. Coincideixo del tot amb tu en els comentaris sobre Erlendur. Molt, molt interessant el seu entorn personal, molt molt ben plantejat a l'hora de fer una lectura de la societat islandesa actual, que de fet no crec que estigui tan allunyada de la nostra.
    Una de les novel·les que m'ha reafirmat en la importància del contingut sociol·lògic en el gènere negre. La seva aportació és molt valuosa a l'hora de posar de manifest, tal com bé dius, la condiciò humana. M'apunto "La voz" a la llarga llisdta de llibres a llegir, tot i que ara no tinc massa temps (això del disseny gràfic em té moooolt ocupada!)

    ResponElimina
  3. Està clar que t'encamines a una especialització suprema!
    Gràcies per la recomanació.

    P.S: Acabo de descobrir aquest bloc: http://blocdelcal.blogspot.com/
    Per si t'interessa...

    ResponElimina
  4. L’apunto. Vaig llegir “La dama de verd” després de llegir-te la ressenya i em va agradar força.

    ResponElimina
  5. Té molt bona pinta, sembla d'allò més interessant

    ResponElimina
  6. Àngels Esterri: Ah, doncs encara n'hi ha un altre, de moment!

    ResponElimina
  7. Doncs anar anotant tots els llibres que racomanes... Gràcies!!!! A veure que portaran els Reis....

    MARTA VALLS

    ResponElimina
  8. Déu n'hi do els temes que que toca la novel·la!
    M'agrada quan l'autor aprofondeix en la condició humana.
    Gràcies per la teva ressenya, com sempre tan acurada.
    Passa a la llista, però haurà de fer molta cua!
    Petons!

    ResponElimina
  9. M'agrada molt la teva resenya. P+rincipalment per que ancara que no expliques la trama, la varietat de temas que toca, ja el fa prou interesant , sobre tot en els socials. I la propia història del policia, tan marcat del seu penos recórd.

    M0ltes gràcies Anna, el tindré amb conte.

    Carme Luis Tatjé

    ResponElimina
  10. Jo també l'afegeixo a la llista de llibres per comprar; la teva ressenya, interessant i bona com sempre. Gràcies Anna. Tura.

    ResponElimina
  11. Les vaig llegir totes dues fa un cert temps i m'ho vaig passar bé. L'Indridason no té la força d'un Mankell, però és honest: no pretèn ser el que no és, cosa que no es pot dir d'algunes sueques que es passegen per Barcelona.
    Molt bona, la seva foto amb samarreta barcelonina i criminal.

    ResponElimina
  12. Tinc ganes de llegir alguna noveŀla d’Islàndia; mai no n’he llegit cap. De moment no tinc gens ni mica de temps, però, i tinc d’altres noveŀles fent cua a la meva tauleta de nit. N’estic fins al capdamunt; només aconsegueixo llegir unes poques pàgines al dia –manca absoluta de temps. Ho sento, me n’he anat cap a una altra cosa.
    M’ha cridat l’atenció això de la tempesta de neu. Aquí al Canadà ha passat moltes vegades que un nen o una nena es perd en una tempesta de neu i pot ser que els trobin congelats. No a les ciutats, és clar, però passa als llocs rurals.
    Petonets a la Potatito.

    ResponElimina
  13. Boníssima la ressenya que fas del llibre, Anna és brillant..
    Molt estructurada i desgranada.. des del punt de vista dels personatges fins a la mateixa història de la trama.
    M'agraden molt les novel·les policíaques, però sobretot aquelles que tenen en compte la profunditat dels personatges.
    Gràcies Anna per fer-les : )

    ResponElimina