La voz, d'Arnaldur Indridason

La voz és la segona novel·la que llegeixo de l’islandès que més èxit està tenint com autor de novel·la negra, Arnaldur Indridason. La primera, La dona de verd, em va semblar força interessant, però La voz encara m’ha agradat més. He llegit la traducció castellana del professor Enrique Bernárdez, que ens va visitar l’any passat als Juliols de la UB i sobre la conferència del qual vaig escriure una crònica que podeu llegir aquí.

L’acció de La voz té lloc íntegrament dins d’un hotel de luxe de Reykjavík (avui he descobert que el nom de la capital islandesa significa “Badia de fum”) durant les vacances de Nadal. El violent assassinat del porter servirà per exhumar tota una sèrie d’esdeveniments del passat, alhora que posarà damunt la taula molts dels problemes i xacres de la societat del present.

El protagonista de la novel·la, personatge principal de la sèrie creada per Arnaldur, és el torturat policia Erlendur Sveinsson, per al qual el cas també representarà un revulsiu intern. Erlendur viu aclaparat pel sentiment de culpa que li va causar la desaparició, enmig d’una tempesta de neu, del seu germà petit quan tenien 10 i 8 anys. Aquest fet ha marcat per sempre més la seva vida, fins el punt de bloquejar-lo emocionalment i impedir el seu desenvolupament normal com a marit i, sobretot, com a pare.   

Tres històries corren en paral·lel dins la ficció novel·lesca. D’una banda, el cas del porter i la corresponent investigació. D’una altra, la vida privada del protagonista, que inclou novament (ja apareixia a La dona de verd) la presència activa de la seva filla drogoaddicta. Erlendur, arrecerat dins el seu món interior, es traslladarà durant uns dies a viure a l’hotel, de manera que seguirà el cas des de primera línia i podrà fugir, en aparença, de la seva immensa soledat, més profunda per la presència imminent de les festes de Nadal. En tercer lloc, assistirem també a la feina dels companys d’Erlendur, els policies Elínborg (és una dona, encara que el nom per a nosaltres resulti impenetrable) i Sigurdur Óli (aquest és un home). Elínborg apareix molt preocupada per un cas de maltractament infantil que va resoldre i que s’està jutjant en aquell moment; un cas que, a la fi, tindrà un desenllaç imprevist. El lector viu així les circumstàncies d’un delicte que no té lloc en l’estricte present, però que ens mostra les prolongades implicacions que pot tenir la feina policial.

No explicaré la trama, que, en el fons, no és el més rellevant de la novel·la. El més rellevant, al meu entendre, és la descripció de la condició humana aconseguida per l’autor mitjançant un text aparentment de gènere. Se’n surt molt bé a l’hora de denunciar tot un seguit de problemes socials: l’homofòbia, el maltractament infantil, la prostitució, la pederàstia, el món de la droga, la problemàtica dels “nens prodigi”. I, simultàniament, a l’hora de reflectir els defectes de l’ésser humà: la intolerància, l’egoisme, l’avarícia, l’enveja, la gelosia, la incomunicació.

Però ho fa en tot moment, crec, des de l’acceptació dels nostres defectes, des d’una  posició  fidel  i empàtica que no pretén moralitzar ni emetre judicis ètics, sinó simplement dibuixar la realitat. Qui sap si tal vegada - per què no?- per despertar algunes consciències.

M’ha agradat força La voz. Considero que s’adiu molt bé amb el concepte més actual de novel·la negra.      

                  Arnaldur Indridason a la porta de la Llibreria Negra y Criminal