La mala dona, de Marc Pastor, va ser l’obra guanyadora de la primera convocatòria, l’any 2008, del Premi Crims de Tinta. Es tracta d’una molt bona novel·la que, merescudament, ha obtingut força èxit de crítica i de públic (no debades va, en aquests moments, per la sisena edició). Aquest fet, com us podeu imaginar, em fa molt contenta, atès que estem parlant de la nostra narrativa negra, escrita originàriament en català.
Marc Pastor se m’ha revelat com un escriptor força versàtil, ja que La mala dona és significativament distinta de la novel·la del mateix autor que vaig ressenyar fa pocs dies, L’any de la plaga. Si en aquesta hi trobàvem una trama de ciència-ficció i suspens amb les arrels ben plantades (i mai millor dit) en el cinema clàssic del gènere, ara ens enfrontem amb la reconstrucció novel·lada d’un fet històric: els terribles crims d’Enriqueta Martí, coneguda com “la vampira del carrer Ponent”. Podeu riure de Ted Bundy, Albert Desalvo i Charles Manson tots junts, perquè aquí, al mateix cor de Barcelona, molt abans ja vam tenir una assassina en sèrie d’allò més cruenta.
Crec que mai no sabrem del cert l’abast dels seus crims, però Barcelona va viure un llarg període de pànic mentre ella actuava. Els nens eren les seves víctimes. Segrestos, tortures, assassinats, antropofàgia, vampirisme, proxenetisme, pedofília. En això consistien les activitats de la “mala dona”, nascuda a Sant Feliu de Llobregat el 1868 i morta a la presó de Barcelona el 12 de maig de 1913 (sembla que d’una brutal pallissa). En els terribles afers d’Enriqueta Martí, que també exercia de remeiera, hi estava implicada una part de l’alta societat barcelonina, corrupta i viciosa.
En aquesta esgarrifosa història indaga Marc Pastor, amb intel·ligència i originalitat. Tot disseccionant els fets reals, confegeix una trama policíaca que ressegueix la investigació dels crims i que fa sobresortir Moisès Corvo, un personatge absolutament fascinant. Corvo és una mena de cowboy català i urbà, sempre recolzat pel seu fidel company, Juan Malsano (poca broma amb els noms: Corvo i Malsano). L’autor munta un relat molt atractiu on, com un Harry el Sucio qualsevol, Corvo ha d’enfrontar-se no solament a l’assassina, als seus còmplices i al món de l’hampa, sinó també als mateixos caps policials i a les autoritats, que no tenen cap intenció de destapar la corrupció ni de promoure el pànic.
La novel·la té un vessant costumista molt interessant. Situada l’acció al llarg de l’any 1911 i dels inicis de 1912 (fins a la detenció de “la vampira”), el lector es veu abocat a passejar per la Barcelona de fa un segle i a contemplar els llocs (carrers, teatres, casinos, tavernes, cases de luxe, prostíbuls) i la manera de viure dels seus habitants. Al meu entendre, la novel·la presenta un crescendo important. Si l’inici m’ha semblat més calmat i senzill, a mesura que hom avança en la lectura es va sentint cada vegada més fascinat i implicat, més sorprès i astorat. Diríem que gairebé incrèdul davant de la més absoluta maldat i estultícia humana que la ficció recull i que resulta impossible desvincular de la realitat històrica.
Amb tot, l’encert principal de La mala dona és, sens dubte, el punt de vista que planteja l’autor. Pastor confegeix un exercici retòric agosarat i personal que li serveix per distanciar-se de la pura crònica històrica i per introduir-se allà on l’interessa. Tria una veu narrativa insòlita que pot jugar el paper de narrador omniscient amb total impunitat i alhora esdevenir una primera persona. El narrador va més enllà del simple narrador-testimoni i pot parlar-nos del passat, del present i del futur, fer-nos prediccions, descobrir les qüestions més amagades dels personatges, colar-se en qualsevol ambient, en qualsevol lloc, a qualsevol hora. Pot adoptar formes diverses, dialogar amb tothom i, el més important, xerrar directament amb nosaltres. El narrador fa confidències al lector i li destapa sensacions i sentiments propis i aliens en un sorprenent exercici metaliterari. Mai no ens permet perdre de vista que estem llegint. És una veu dialèctica, que fins i tot es justifica o demana disculpes quan ens para alguna petita trampa o ens informa a deshora d’alguna qüestió important.
No diré qui és, perquè, tot i que ella mateixa (aquesta veu), es presenta de seguida, trobo de justícia que cada lector assisteixi al fet de descobrir-la personalment. Tanmateix, no negaré que m’ha semblat molt interessant i que està tractada amb una benignitat que Marc Pastor ha sabut transmetre molt bé. Ah, i que ningú no es pensi que la veu és la veu del mal. No és Enriqueta Martí.
Negrots, recomano la novel·la. Estic segura que molts de vosaltres ja l’haureu llegit. Però si algú no ho ha fet, que no tingui dubtes. La mala dona, entre d’altres coses, demostra novament la bona salut de la narrativa negra en català.
Felicitats, Marc.
