dilluns, 18 d’abril del 2011

Natura quasi morta, de Carme Riera


He de reconèixer que m’esperava més de la incursió de Carme Riera en el gènere negre. Serà perquè la considero una molt bona escriptora i perquè m’ha agradat força tot allò que li he llegit. Serà també perquè, en concret, les dues darreres novel·les de Riera que van passar per les meves mans, L’estiu de l’anglès i Amb ulls americans, em van fer xalar a cor què vols. Podem admetre, si així ho voleu, que hi havia unes elevades expectatives per part meva. Però, en qualsevol cas, no seria sincera si digués que Natura quasi morta m’ha semblat que assoleix el mateix nivell.

No és que el llibre no estigui bé. Ho està. Ben construït, resulta distret i agradable de llegir. L’autora crea una ficció policíaca, de plantejament coral, al voltant d’un seguit de crims terribles que es produeixen en el si de la Universitat Autònoma de Barcelona. Estudiants d’Erasmus, professors, alumnes. Assassinats a dojo, amb el seu corresponent ingredient ritual i tot. Mossos i mosses d’esquadra, forenses, policia científica, investigacions i una aproximació versemblant al real.

 
Tanmateix, la novel·la m’ha semblat freda, distant. Quan em pregunto el motiu, atès que la resta d’obres de l’autora són ben càlides, se m’acuden dues raons bàsiques, a més d’una gratuïta suposició (absolutament infundada), que em ve al cap: fins a quin punt Riera s’ha sentit realment còmoda o interessada en un gènere com aquest? Reconec que aquest dubte, per principi, no sembla tenir sentit, a menys que la trama criminal només sigui un pretext per parlar d’altres coses. Però, si és així, tampoc no ho veig massa clar.

En qualsevol cas, m’interessa exposar les dues raons que abans esmentava i que, personalment, considero vàlides.
D’una banda, Riera no construeix la intriga amb el “ganxo” suficient, si em permeteu un mot poc literari però força entenedor. No genera suspens, no crea el clima adequat de neguit, nerviositat o inquietud que, per a mi, ha de ser consubstancial al gènere. El lector no se sent involucrat, no viu la història des de dins. No pateix per veure qui és l’assassí o a qui més matarà. En part, crec que això passa per tres motius. El primer, el caràcter coral de l’obra. En no focalitzar la trama en un personatge central, tot plegat es dilueix una mica.
El segon, alguns descobriments cabdals es posen inesperadament i directament en boca del narrador, sense haver creat  les necessàries expectatives prèvies. El lector, per anar bé, hauria d’estar més neguitejat i encuriosit, esperant amb interès l’esdevenir de la història, però aquesta tessitura no es produeix i, de sobte, es troba amb un narrador omniscient que li desvetlla quelcom important que hauria d’haver generat  un escalfament  previ.
El tercer, les incursions paral·leles (per més que  breus) en la idiosincràsia i la vida dels personatges. Com que són tants, el lector té la sensació que a voltes resulten sobreres, ja que distreuen una mica de la trama principal. Seria tot molt diferent si ens referíssim a un únic protagonista que portés a les espatlles el pes de la història.


D’una altra, trobo a faltar l’humor, la ironia i el sarcasme que una escriptora com Carme Riera domina tan bé. La novel·la és excessivament seriosa, massa solemne, cosa que m’ha sorprès molt. No es tracta que hi manqui l’acidesa o la crítica. Al contrari. L’autora arrabassa finament i elegantment amb tot allò que l’envolta, tant pel que fa a l’ambient universitari, que coneix a la perfecció, com al conjunt de la societat catalana i del món actual. Però no basteix la ficció, com en altres ocasions, a partir de la vena humorística. I em sembla una llàstima. Quan, en algun moment escadusser, se li escapa una mica la mà, topem amb els instants més inspirats de l’obra. És com si, expressament, s’hagués contingut i, amics negrots, la contenció no li ha ofert, en la meva modesta opinió, el resultat desitjat.

Amb tot, Natura quasi morta és llegible i amena. No us penseu que avorreix. Tal vegada, per molt que Carme Riera sigui una autora consagrada, hem de pensar que, pel que fa al gènere negre, aquesta novel·la no deixa de ser una òpera prima.

19 comentaris:

  1. Ai!! El vaig comprar fa poc i el tinc fent cua. Bé espero que malgrat tot m'agradarà.

    ResponElimina
  2. m'han agafat ganes de llegir-lo, el buscaré (a mi també m'agrada força l'obra de Carme Riera, més de la primera i mitjana etapes que no de la darrera val a dir).
    (però... igual els atenuants que hi poses pel que fa a la pulcritud genèrica que manté aquest, ja resten explícits en el mateix títol, "natura QUASImorta", i per tant siguin assumits; i una obra s'ha de valorar més que res pel que pretén en si mateixa --quan queda clar-- i menys per l'expectativa que hi disposem.)
    en fi, quan l'hauré llegit, tornaré.

    ResponElimina
  3. No ho crec això del títol (tot i que és possible en segona lectura) perquè té un referent ben explícit al text que va per una altra banda.
    Amb tot, la meva ressenya sempre és a partir de la percepció personal que, com saps, en ocasions està mediatitzada pel moment concret que vivim. Jo, ara mateix, tinc el cap molt ple de coses i molta feina.
    Gemma i tu també, Lu, la novel·la està bé, us agradarà.
    Una altra cosa és que de la Riera se'n esperi més (tal vegada jo).

    ResponElimina
  4. Hem d'entendre que no recorre a la figura del protagonista central, el policia que resol el cas i serveix de guia-conductor de la trama? Tants estudiants morta, justifiquen el tancament de grups i les no substitucions de professors universitaris? És tot plegat una metàfora de l'aplicació del pla Bolonya? ...?

    ResponElimina
  5. Vejam. No, no utilitza la figura del protagonista central. Hi ha una sotsinspectora que destaca una mica (homenatge explícit a Vázquez Montalbán, el seu nom és Manuela Vázquez, i dic explícit perquè se'n parla a la novel·la). Però els polis són uns quants i també hi ha altres figures (profes, cònsuls, etc.), a banda de víctimes i tal.
    Metàfora? Mmmm. A veure, el món universitari, malgrat la lloa de l'UAB -en part nostàlgica-, surt retratat, però no només en relació amb el Pla Bolonya, sinó en infinitud d'aspectes, que no desvetllaré ara per no avançar res als futurs lectors.
    Potser esperava massa, Maria, però què vols que et digui.

    ResponElimina
  6. Era broma, però, vaja, l'afegiré a la llista, que m'he de posar al dia amb la negror catalana... abans la Solana no faci un cop de cap.

    ResponElimina
  7. Era un dels llibres que tenia previst llegir, i ho faré! tanmateix però en menys interès del que pensava ja que la teva opinió s’ha de tenir molt en compte.

    ResponElimina
  8. Fa anys que no llegeixo a la Carme Riera, pero conec bé els seus primers llibres, i un de més recent. M’agradava força al pincipi. Aquest que ressenyes no m’atrau gaire, la veritat. I com que comprar llibres catalans des d’aquí s’ha convertit en un malson i en un escura butxaques, passo d’aquest.
    Això sí: com sempre, he gaudit molt llegint la teva ressenya. Escriguis el que escriguis, és sempre un plaer llegir-te.

    ResponElimina
  9. Anna;
    Crítiques com aquesta et donen credibilitat per estona. Fantàstic! Tan de bo poguéssim trobar més opinions d'aquest estil, amb arguments, sense destrucció, ben elaborades, no allunyant a possibles lectors, però guiant a qui cerca algunes coses i veu -gràcies a la crítica- si se li escau o no aquest llibre. Felicitats.

    ResponElimina
  10. Hola. No tinc la intenció de comprar aquest llibre. Vaig llegir l'entrevista de Carme Riera el mes de febrer ern "La Vanguarda" i diu que "no tornarà a escriure mai més una novel.la negra.
    Gràcies Anna

    Pep Keats

    ResponElimina
  11. Pep, ens podries aclarir el motiu pel qual ho deia? Tal vegada referma la meva opinió.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  12. He trobat l'entrevista que diu en Pep. Adjunto l'enllaç. Sí, realment referma que no s'ha sentit còmoda en el gènere i que no ha pogut ser del tot ella mateixa. Veig que jo no anava errada.

    http://www.lavanguardia.es/cultura/20110227/54120190212/carme-riera-nunca-volvere-a-escribir-novela-negra.html

    ResponElimina
  13. Exacte Anna! Estic d'acord amb tu.
    Una salutació

    Pep Keats

    ResponElimina
  14. Gràcies per la ressenya!
    Era un dels llibres en els quals m'havia fixat darrerament; però em sembla que em decantaré per algun altre.
    A més a més a mi m'atabalen una mica les històries amb tants personatges...
    Gràcies!

    ResponElimina
  15. La Carme Riera és una gran escriptora, per mi, però des de L´estiu de l´anglès, no em va agradar, no entenc per on va o on la volen fer anar.
    Amb tot recomano llegir les obres consolidades, p.e. Una primavera per a Domenico Guarini.
    Bona Diada de St. Jordi!!

    ResponElimina
  16. A mi "Amb ulls americans" també em va agradar força.
    No sé qui ets, anònim, però bé. Tindrem em compte la recomanació.

    ResponElimina
  17. Hola, acabo de llegir la novel•la i estic preparant una ressenya, voldria saber si puc enllaçar la teva.
    No sóc entesa en el gènere, i encara que la novel•la m'ha agradat li he trobat alguna cosa que no sé si encaixa gaire. Estic d’acord amb tu quan parles de la falta de "ganxo", i segurament l’atractiu principal és la proximitat de l’escenari i la vàlua de l’autora.
    Si tens cap problema amb l’enllaç ja m’ho faràs saber.

    ResponElimina
  18. I tant. Pots enllaçar-lo sense problemes. Ja m'enviaràs el teu enllaç, sisplau.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  19. Hola, Anna Maria, t'envio el meu enllaç

    http://quaderndemots.blogspot.com/2011/06/natura-quasi-morta.html

    gràcies.

    ResponElimina