Històries de terror, de Bram Stoker

La passada nit he tingut malsons. No és el lloc ni el moment per explicar-los, però han estat motivats, sens dubte, per les Històries de Terror de Bram Stoker, que vaig acabar de llegir força tard. Ja havien tocat les dotze, l’hora clau en els assumptes de bruixes i d'esperits.

El fet d’arribar a somniar amb un text, per més recent que sigui la seva lectura, només pot respondre a un motiu: la força i la vivesa del relat i, per descomptat, la idoneïtat de la traducció (si és que l’original prové d’una altra llengua). En el cas que em disposo a ressenyar, ambdós requisits es compleixen amb escreix.

Fa poc us vaig anunciar que tenia entre les mans l’actualíssima edició que ha fet El Toll de tres dels contes de terror de Bram Stoker. L’escriptor irlandès (Clontarf/ Dublín 1847-Londres 1912) és universalment conegut per ser l’autor de Dràcula, però igualment important per la resta de la seva producció (sovint enfosquida pel gran èxit de la història del comte vampir). Jo no havia llegit els tres textos del volum i, després de fer-ho, haig de confessar que m’han encantat. Han aconseguit que els devorés amb avidesa i sens parar, la qual cosa, sens dubte, constitueix la millor targeta de presentació de qualsevol obra literària.

Bram Stoker confegeix tres ficcions de caràcter fantàstic i de tall indubtablement vuitcentista, que pouen en les més profundes pregoneses del gènere gòtic i de terror. Utilitzant alguns dels recursos de la por i del fàstic que ja havien iniciat un camí en segles anteriors, Stoker indaga també en la naturalesa humana. Ja hem parlat sobradament en aquest bloc del paper que juguen certs animals dins dels llocs comuns del gènere. Doncs bé: Bram Stoker ens n’ofereix tres noves i personals visions.

Les rates, símbol de la misèria i de la brutícia, de la transmissió de malalties i del món del subsòl, tenen un lloc destacat en les dues primeres històries: La casa del jutge i L’enterrament de les rates. La primera, de caire més clàssic, ens endinsa en una atmosfera sobrenatural on s’enfronten l’esperit científic del protagonista amb la irracionalitat del més enllà. Aquesta dicotomia, hereva de l’esperit racionalista de la Il·lustració, va viure un important esclat en la literatura del XIX a causa dels constants avenços de la ciència i de la tècnica. Em resulta curiós constatar-ho ara que precisament acabo d’escriure un article sobre el teatre de màgia del XVIII i del XIX on he topat de ple amb la mateixa dualitat.
La segona, terriblement angoixant, utilitza el concepte de l’animalització per equiparar els temibles rosegadors amb una classe social absolutament depauperada i marginal: els drapaires i la gent de mal viure dels baixos fons de París. La identificació entre rates/animals i rates/persones assoleix un nivell terriblement inquietant per al lector, que viu amb creixent neguit la incertesa d’ignorar què trobarà a mesura que avança el relat. Rates? Persones? De què parlem?

Amb tot, la història que més m’ha agradat ha estat la tercera, La Dama de Ferro. Aquí hi trobem el motiu del gat negre. La humanització del felí enfront de l’animalització d’un dels personatges, odiós i de comportament gairebé incomprensible, m’ha semblat genial. Diria que aquest relat dóna molt de si a l’hora d’analitzar el pensament de Bram Stoker.

Evidentment, no puc acabar la ressenya sense parlar-vos del traductor, Emili Gil. Ja us vaig avançar que és el meu company en les aventures literàries de “La lluna en un cove”, la publicació mensual que edita Lluís Miquel Pérez (El Toll) al País Valencià. Emili Gil hi té la secció fixa intitulada “L’altra cara de la lluna”, on parla de qüestions curioses, esotèriques, estranyes, misterioses, enigmàtiques, sempre des del rigor i la documentació. Pel que fa a Stoker, Emili Gil ha confegit una traducció al català molt eficient, que aconsegueix mantenir el to de la prosa del Vuit-cents mentre l’acosta al lector (de qualsevol edat) del segle XXI. Bon coneixedor del gènere, també ens ofereix una interessant introducció i una cronologia biogràfica de l'autor irlandès.

Les il·lustracions del volum pertanyen a Daniel Sánchez Limón, també company de “La lluna” i un dibuixant excel·lent, l’obra del qual em té el cor robat.

Bé, no m’allargo més, que ja sabeu que, en relació amb les històries, no m'agrada desvetllar més del compte. Només recordar-vos que presentarem l’editorial, “La lluna” i el llibre el dia 26 de novembre a Barcelona. No patiu, que ja us en tornaré a parlar. Per poc que pugueu, en Lluís, l’Emili, en Daniel i jo us hi esperem, negrots!!!!!!!!!!!!!

Una de disfresses

Evidentment, sóc una militant a favor de la nostra Castanyada i dels nostres panellets. De la celebració de la diada de Tots Sants com sempre s'ha fet a Catalunya. Actualment, existeix una campanya per a la seva recuperació, que promou la iniciativa de deixar de banda festes importades que per a nosaltres no representen res. Sens cap mena de dubte, ho subscric tot. Que quedi clar.

Tanmateix, també sembla evident que per als afeccionats als gèneres terrorífics, la tradició anglosaxona de Halloween presenta un atractiu impossible de defugir. El cinema ha contribuït enormement a la difusió d'aquest costum i molta gent se l'ha empassat (no podem oblidar els interessos comercials) com si fos propi. Personalment, ho considero ridícul. Però una cosa és tenir clar d'on prové Halloween i una altra ben diferent no reconèixer el seu potencial literari i cinematogràfic.

Crec que a aquestes alçades del bloc negre, encara no n'havíem parlat explícitament. Jo no en faig una defensa, però em consideraria hipòcrita si no admetés que l'ambient de Halloween em subjuga. Dóna tant de si! Assassinats en cementiris, nens que desapareixen, crims que es poden encobrir millor que cap altra nit, identitats manllevades, esperits que surten a passejar. Foscor, tardor, fulles ocres a les voreres, fred i, si tot va bé, algunes tempestes.
Un dels elements principals en tota aquesta amalgama de possibilitats fantàstiques i delictives té relació amb el conegut recurs de la disfressa. Que algú pugui usurpar una altra personalitat i que no sigui fàcil de reconèixer, afavoreix la possibilitat de cometre qualsevol acció soterrada (delictiva o no). Però és que, endemés, l'ús de màscares i disfresses és antiquíssim. Només cal recordar els actors de les tragèdies gregues. L'estratègia de la disfressa per als enganys amorosos, les malifetes, les fugides o el camuflatge han proliferat tant en la història de la nostra cultura que resulta impossible confegir ara una llista sense allargar-nos de manera indesitjada.
Amb tot, la simple existència d'una figura literària com l'anagnòrisi (reconeixement d’un fet o d’una persona per part dels altres personatges, la qual cosa dóna a l’obra un tomb decisiu) ja ens ho diu tot. És un estratagema que, durant segles, s'ha fet servir en tots els gèneres (sobretot en el teatre) per tal de provocar confusió, ocultar quelcom o, simplement, amagar-se. En la culminació de l'obra, l'encobriment surt a la llum i el desenllaç es precipita o canvia de rumb.

Per tots aquests motius, avui, el dia abans de la festivitat de Halloween, em ve de gust escriure aquestes ratlles. No ens enganyem. A tots ens agradaria de tant en tant ser una altra persona. De fet, la nostra tradició ja ho contempla per Carnestoltes. Els anglosaxons, a més, afegeixen la festivitat dels monstres i del terror al seu còmput de canvi d'identitat.
Doncs que es diverteixin, tant els grans com els petits. I, a ser possible, que el tema continuï apareixent en pel·lícules i llibres, que serà molt ben rebut.
Jo, mentrestant, marxo a la plaça cametes ajudeu-me, que no vull fer tard. A veure si encara trobo algunes castanyetes i uns quants moniatos.

Feliç castanyada, negrots.

Més enllà del somni (apunts), de Shaudin Melgar-Foraster

Espero que arribeu aquí rebotats de la ressenya de Més enllà del somni, el llibre de Shaudin-Melgar Foraster, que he penjat a "El Fil d'Ariadna". Per si no és així, us l'enllaço aquí mateix i la podreu llegir.

En qualsevol cas, la novel·la de Shaudin conté una sèrie d'elements que també la fan susceptible d'aparèixer en aquest espai ombrívol. Al marge de la seva condició de llibre d'aventures juvenils, l'autora s'empara en una sèrie de mecanismes, recursos i personatges de l'imaginari del misteri més pur.

Així, hi trobem bruixes i bruixots, dracs, monstres marins, miralls amb propietats especials. Tot un conjunt d'elements que, tractats de manera força original, esdevenen alhora antics i moderns. Shaudin es complau també en la desmitificació dels tòpics, de manera que els bruixots només són una suposició, les bruixes són boníssimes i les reines cuinen i es comporten com un personatge absolutament casolà. A Més enllà del somni tampoc no hi manca la màgia i aquestes bruixes són capaces de donar vida a éssers inanimats o de volar d'una manera molt especial.

Amb tot això, negrots, no vull donar a entendre que l'obra sigui estrictament infantil o juvenil. Res més lluny de la veritat. Estic convençuda que en podem gaudir gairebé més els grans que no pas els petits.

En fi, recomanable de totes totes. A mi m'ha entusiasmat i no dubto que a vosaltres, negrots, us pot agradar i molt. Tot seguit, us he col·locat, per tal que la conegueu, la portada de la traducció anglesa.

Una abraçada i fins ben aviat, negrots.

Primícia sobre Bram Stoker

Hola, negrots

Aquesta nit us vull avançar com a primícia la pròxima aparició del llibre de l'Editorial El Toll Històries de Terror. Es tracta de la traducció al català de tres contes de Bram Stoker: La casa del jutge, L'enterrament de les rates i La Dama de Ferro.

Bram Stoker ha estat associat massa sovint a la seva novel·la més famosa, Dràcula, però la producció de l'autor és molt més àmplia i val a dir que força interessant.

Em complau doblement fer-vos partícips de la notícia perquè tant el traductor (Emili Gil) com l'il·lustrador (Daniel Sànchez Limón) són els meus companys en les aventures literàries de "La lluna en un cove".

Ja us ressenyaré les històries, però de moment també us avanço que farem la presentació a Barcelona de "La lluna en un cove", de l'editorial El Toll i del llibre de Bram Stoker el pròxim dia 26 de novembre. El lloc: Casal Independentista de Sants Jaume Compte, carrer Muntades, 24. L'hora: les 19 en punt.

Espero que hi vingueu, negrots. I no patiu, que ja us ho recordaré.

Els objectes de la por

Evidentment, després de parlar de tòpics de tota mena relacionats amb l’imaginari del crim, la màgia i el terror, no podien faltar tot una sèrie d’objectes que tradicionalment hi estan relacionats. Evidentment, no em refereixo a les armes i estris letals, dels quals ja n’hem parlat, sinó a un conjunt de “coses” materials que s’han emprat literàriament (i de retruc cinematogràficament) per confegir les ficcions negrotes, misterioses i espantadores. Com sempre, demano la vostra col·laboració per fer la llista més llarga.

Començo:

-Brúixoles (no tinc clar perquè, però sovint serveixen per trames màgiques, com traspassar d’un món a un altre i coses per l’estil)
-Taules “ouija” (s’escriu així?). La seva funció és evident, comunicar amb el més enllà a través dels dits dels assistents a les reunions espiritistes.
-Carabasses (influència clara del Halloween americà). No podem evitar-ho. L’ambientació que generen és actualment inqüestionable.

-Diaris i llibres antics, normalment amb cobertes que presenten relleus d’estranyes i críptiques formes (de vegades dibuixos geomètrics). Poden ser polsosos i estar fets malbé, però també poden ser de pell i molt luxosos. Això depèn.
-Tot un seguit de peces d'alguna manera relacionades amb l'astrologia i els planetes: des d'estrelles de fusta a ulleres de llarga vista o telescopis.

-Tota la col·lecció de típics objectes “bruixils”, per més fantàstica que resulti (escombres, olles per fer beuratges, extremitats i cues d’animalons, varetes màgiques, papirs).
-Ampolles que contenen líquids sospitosos.
-Quadres que ens miren des de les parets.
-Els miralls, que són tan importants per a utilitats diverses que quasi mereixen un capítol a part.

-Espelmes, millor si són negres.

-Fotografies que presenten alguna estranya particularitat.
-Cassettes amb antics enregistraments.
-Urnes amb cendres de difunts.
-Balancins, bressols, decoracions d’habitacions infantils en general (aquest escenari i tots els seus objectes, a causa del contrast amb la innocència que representen, resulta sempre molt rendible).
-Medallons i arracades i altres joies (si pertanyien a alguna àvia, millor).

M’estic adonant, negrots, que més que un imaginari d’objectes criminals, aquest és un imaginari d’objectes terrorífics i ocultistes. Però ja m’està bé. No debades ens trobem al mes d’octubre i aviat arribarà el dia 31, jornada de bruixes i bruixots.

Apa, a dir-hi la vostra. I, sobretot, que passeu força por.

Asesinato en el Savoy, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

Asesinato en el Savoy és la sisena entrega de la sèrie de 10 novel·les escrites pel matrimoni suec. Els negrots assidus heu pogut llegir totes les ressenyes, ja que recordo que Roseanna, el primer títol de la nissaga, va ser també una de les meves primeres entrades en aquest bloc. Després, a mesura que les novel·les han anat apareixent, també han arribat la resta de ressenyes, per ordre rigorós.
El cert és que Asesinato en el Savoy no aporta grans novetats. Com de costum, el llibre paga moltíssim la pena. La investigació del cas criminal torna a ser coral, dividida entre les ciutats de Malmö i Estocolm, però Martin Beck resulta un cop més l’ànima i el fil conductor de la trama. La seva vida privada sí que sofreix alguns canvis en aquest capítol, però no us feu il·lusions, negrots, que no penso avançar res.
M’ha tornat a sobtar la vigència d’aquestes obres. No m’estranya gens que hagin constituït un punt d’inflexió en la narrativa negra sueca (i escandinava en general). Són àgils, trepidants, de lectura molt plaent. I amb un enfocament absolutament modern. Res no hi té a veure la gràcia que ens fa que encara fumin com a carreters dins dels despatxos o que no coneguin l’ADN. El transcurs de les investigacions, al marge d’aquestes qüestions, funciona molt bé, amb versemblança i adequació a la realitat.

L’edició en castellà va introduïda per un pròleg d’Arne Dahl, que es manifesta també hereu del matrimoni. Insisteix en el fet que la intenció que va moure Sjöwall i Wahlöö a crear la sèrie no va ser tant la de revolucionar el gènere negre com la de palesar els canvis que s’estaven produint en la societat sueca. Canvis que ells, des de la seva ideologia i militància política, veien amb molta desconfiança i esperit crític. Penso que té raó i que a Asesinato en el Savoy aquest aspecte s’aprecia especialment. Tant des de la ironia i l’humor com des de la queixa continuada, el matrimoni no deixa d’incidir sense treva en els defectes del sistema polític, administratiu i social del seu país, que els preocupa profundament.
Tal vegada Asesinato en el Savoy trontolla una mica en la simplicitat de la resolució del final, un pèl precipitada. Tot i que ja sabeu que valoro molt positivament que els textos no s’allarguin de manera supèrflua, aquí el desenllaç podria haver tingut una cadència més lenta i elaborada, que hauria funcionat millor. Intueixo que la mancança té relació amb l’autèntica intenció dels autors, exposada més amunt. Perquè si una cosa aconsegueixen sens dubte, a desgrat de la fulminant liquidació del cas, és la denúncia punyent de les diferències de classe i de les injustícies socials.
Sigui com sigui, negrots, m’ho he passat pipa. En alguns fragments, he rigut de valent. No puc deixar de recomanar-vos aquesta novel·la i, per descomptat, tota la sèrie. No em cansaré de dir que és el millor que hem tingut entre mans en molt de temps.

Jornades a la UB: Thrillers a l'àrtic. Una altra Suècia. El país de la novel·la negra. (Construcció, traducció i personatges en la novel·la policíaca)

Com si fos per legitimar la nostra afecció al gènere criminal, la meva estimada Universitat de Barcelona ofereix a partir d'avui unes interessants Jornades (avalades per professionals i estaments de contrastat prestigi) al voltant del tema. Concretament, en relació amb l'actualment tan en voga "novela negra sueca", que tots coneixem molt bé.

Malgrat que la tesi em reclama i que no tinc temps per perdre, no puc deixar de fer-ne l'anunci en aquest nostre espai i d'enllaçar-vos el document PDF on hi trobareu el programa i la resta d'informació pertinent.

Avui és la inauguració. Jo no he pogut assistir-hi per qüestions, com us dic, de feina. Tanmateix, en alguna sessió m'hi trobareu segur. Quan això passi, no dubteu que us n'oferiré la corresponent crònica.

Mentrestant, aneu-vos-ho mirant: us interessa.

Bona tarda, negrots.

Caprici

Avui em permeto un caprici felí. No és un secret la meva passió per aquestes belles i enigmàtiques criatures.

N'hem parlat força en aquest bloc i tots els negrots tenim molt clar la seva vinculació amb el món del misteri i del terror. Aquesta tarda, remenant una col·lecció de frases sobre gats -que tinc guardades com un tresor-, me n'he adonat que n'hi ha moltes que procedeixen d'escriptors.

Si no us importa, tot seguit en transcriuré algunes que, d'una manera o d'una altra, tenen relació amb la ficció literària de la negror. Jo les trobo molt boniques. Desitjo que el meu caprici personal també us agradi a vosaltres, negrots.

M'agradaria que la meva escriptura fos tan misteriosa com un gat (Edgar Allan Poe)

Si algú vol ser novel·lista psicològic i escriure sobre els éssers humans, el millor que pot fer és conviure amb un parell de gats (Aldous Huxley)

Els gats són misteriosos. Per la seva ment passa molt més del que mai no ens podrem imaginar (Walter Scott)

Prefereixo els gats que no els gossos perquè no hi ha gats policia (Jean Cocteau)

Microrelat propi: Dama de companyia

DAMA DE COMPANYIA

Regalims de pluja guarnien incansables els vidres de la finestra. Entre els llençols, el malalt respirava dificultosament, però la infermera, no sense professional indiferència, feia capcinades intermitents arraulida a la butaca.

El malalt projectava en el silenci el so crepitant d’una ranera agònica. De sobte, un tro potent va turmentar la nit. El malalt, com si l’hagués esperonat un ressort de titella, obrí els ulls. Va sentir dintre seu un glop de lucidesa inesperada, l’instant que precedeix el pas definitiu.

Amb les pupil·les dilatades, contemplà la infermera: el cap tirat enrere, la boca oberta, un ronc de complaença.

- Que trist és morir sol! – pensà el malalt amb la ment clara.

- Mai ningú no es mor sol. Jo hi sóc sempre.

La infermera tot just arribà a veure el braç del malalt, que queia inert. I una ombra fugissera, gairebé imperceptible, que es demorava uns segons sobre el seu rostre.

Anna Maria Villalonga (octubre 2010)

Altres maneres de matar (L'arma del crim II)

Ja vaig avisar, negrots, que el tema no estava exhaurit, la qual cosa heu demostrat sobradament amb els vostres comentaris i les vostres contribucions. No repetiré allò que heu aportat, però afegiré alguns altres sistemes assassins que m'han anat venint el cap des que vaig escriure l'article anterior.

Per exemple, en el tema ofegament, hi ha un clàssic no esmentat: el coixí a la cara, sense miraments. De vegades es fa a l'hospital i de vegades a casa. Sovint les víctimes estan molt indefenses i poden ser criatures o avis malalts. Sistema força cruel, crec jo. A mi m'angoixa especialment.

Ofegar és en general molt rendible, de manera que també hi ha qui tira a l'aigua un ferit (que encara respira). En algunes ocasions la víctima pot estar dins d'un cotxe tancat. La crueltat de l'ofegament va unida a la mort lenta en un espai claustrofòbic. Per no parlar d'una altra variant, que se serveix d'una arma domèstica, barata i fàcil de trobar: la temible bossa de plàstic. Quina angúnia!

Resulta imperdonable que també hagi passat per alt el psicòpata de llibre, que actua en un soterrani ple d'enginys i d'estris quirúrgics i que tortura la víctima durant un període de temps indefinit (en ocasions prou prolongat) fins que acaba matant-la. En aquest cas, de vegades hi entra la violació. Tot plegat és molt sinistre. Existeix la possibilitat, prou explotada, que aquest tipus de psicòpata, que sol respondre al perfil del pobre emmarat sense voluntat, tingui el corco de la seva mare (vella i invàlida) al llit del pis de dalt. Potser en Norman Bates entraria dins d'aquesta categoria. En aquests escenaris també hi poden aparèixer altres objectes, com gàbies on les víctimes (normalment femenines i joves) resten retingudes o sofisticats jocs de politges per penjar-les com si fossin vedelles a l'escorxador.

En referir-nos als psicòpates, no podem deixar de contemplar l'esquarterament i l'esbudellament. Malgrat que generalment es posen en pràctica quan la víctima ja ha abandonat aquest món, requereixen estómac per part de l'assassí i un conjunt d'eines especials (col·lecció de ganivets i tallants i sobretot de serres, mecàniques o no). Si l'assassí disposa d'una bona banyera, millor que millor. Però també es pot fer al carrer: tots coneixem el modus operandi del model més admirat i cèlebre, Jack l'Esbudellador que, com sabem, va ser un personatge real.

En fi, negrots, el tema sembla pràcticament inabastable. Per tant, continuaré agraint la vostra participació desinteressada. Mentrestant, que mateu prou bé!

Nota: per si algun negrot està tocat de l'ala, "que mateu prou bé" és una recomanació sense correlació en el món real, que només emplaça els negrots a posar en moviment la seva imaginació. Ho dic perquè la meva iaia sempre deia que "n'hi ha més fora que dins". I tots sabem que les iaies acostumen a tenir raó.

L'arma del crim

Avui me n’he adonat que, després de tant parlar de tòpics, llegendes i llocs comuns, encara teníem pendent un tema de primordial importància en el món de la negror. M’estic referint, com haureu vist pel títol de l’article, a l’arma del crim. O millor dit, a les armes del crim, en plural, ja que la gamma d’estris i sistemes a l’hora d’assassinar pot ser tan àmplia com la capacitat imaginativa de l’escriptor. Malgrat tot, existeixen uns clàssics que sempre resulten efectius i que, a desgrat de les nombroses variants, guanyen la partida en l’arsenal criminal de la novel·la negra.

Abans d’iniciar una enumeració, cal distingir entre els mòbils del crim. És clar que un assassí passional (que mata per gelosia, amor o enveja) sol emprar un sistema diferent al del mercenari a sou, el psicòpata en sèrie o el criminal que ha premeditat l’acció llargament i amb fredor (per diners, per revenja). És a dir, un assassí passional no enviarà un paquet bomba ni penjarà la víctima, però fàcilment l’escanyarà amb les pròpies mans o li clavarà un munt de ganivetades. Fet aquest incís, veurem que la llista esdevé força extensa i que també palesa diversos graus de sofisticació.

Hi ha el crim amb sang i fetge, que deixa l’escenari fet un fàstic i resulta molt escandalós, univers idíl·lic per a la policia científica. Es materialitza a través d’una llarga rècula d’estris punxants i tallants (ganivets, navalles, atxes, punxons de gel, fragments de vidre). En ocasions, l’assassí porta l’arma al damunt, però sovint agafa allò que té més a mà. Els ganivets de cuina se’n porten la palma, sens dubte.


Després tenim el crim per ofegament. Escanyar és molt rendible, sigui amb les mans o amb mitges, mocadors, llençols, cables telefònics. Qualsevol tros de corda o similar pot resultar útil. Aquí les víctimes solen ser dones, perquè els homes tenen més força a l’hora de la veritat. Més net que l’anterior i més avorrit per als científics.

Mort pel cop d’un objecte contundent. L’univers dels objectes contundents és inacabable, perquè serveix qualsevol cosa que l’assassí trobi al seu abast: des d’una figura de marbre a un gerro valuós (o no, que per estabornir no fa falta destruir obres d’art). En aquesta modalitat, malgrat la seva amplitud, hi juguen un destacat paper els diferents estris per atiar el foc de les xemeneies (tots sabem que a les mansions amb llars de foc s’hi mata molt).

Crims antipàtics i poc personals. Per a mi, són els crims en la distància. Enviaments de paquets explosius, les bombes més o menys casolanes, el sabotatge del cotxe de la víctima, la persecució amb un altre cotxe/furgoneta/camió. No m’acaben de convèncer, però apareixen prou.

El típic crim amb arma de foc. Un dels sistemes estrella, que pot tenir moltíssimes variants i també és capaç d’assolir alts nivells de crueltat. Aquí les dosis de sang poden ser altes. Hi tenen cabuda des de les escopetes i els rifles als revòlvers i pistoles, sense oblidar els silenciadors dels assassins més professionals (a falta de silenciador, també serveix un coixí, preferentment de plomes, que empastifa més l’escenari). L’acarnissament del criminal (que pot indicar passió) té a veure amb la quantitat de trets esmerçats.

Incendis. Generar un incendi amb la víctima (o víctimes) dins la casa o l’estable (si és de fusta, molt millor), indica un alt nivell de pertorbació per part del “dolent”. Pocs escrúpols i ganes d’exhibicionisme.

Provocar morts que semblin accidentals. Aquesta possibilitat és aplicable al sabotatge dels cotxes i als incendis, però resulta extensible a altres circumstàncies (caigudes de cavalls, electrodomèstics que van a parar a la banyera quan hi és la víctima). En aquest apartat, s’hi poden incloure els falsos suïcidis (les banyeres i la ingestió d’alcohol o altres productes tòxics hi juguen un freqüent paper, així com les armes disparades al cap normalment amb un angle de tir poc adient).

Crims que jo anomeno “mèdics”. Comencen a ser sofisticats, perquè necessiten uns mínims coneixements. Injecció de substàncies en l’organisme de la víctima, algunes de les quals poden no deixar rastre. També el refinat sistema de la bombolla d’aire a la vena té el seu què. En aquest cas, els assassins poden ser des de mafiosos a psicòpates, passant per infermeres o metges cabrejats. Hi caben tots.

I finalitzaré (tot i que em temo que la qüestió no està exhaurida) amb el súmmum del crim suposadament perfecte: el verí. És clar que n’hi ha que es detecten només amb l’olor (cianur = ametlles amargues) o amb una anàlisi (arsènic, etc.), però també n’hi ha de lents i indetectables que fan que el mort es vagi posant malalt de mica en mica i que ningú no en sospiti res. Aquest crim (majoritàriament practicat pel gènere femení) és retorçat i sibil·lí.
I per això m’encantaaaaaaaaaaa!

En fi. Avui no em puc allargar més. Però com sempre, negrots, espero les vostres aportacions i suggeriments. I no patiu, que crec que això continuarà.

Bellísima, d'Edmundo Kulino

No sé gaire coses de l'escriptor argentí Edmundo Kulino, però conec aquest relat seu, Bellísima, que em va encantar. Avui diumenge, després de la ressaca dels Premis Blocs Catalunya 2010 (en els quals aquest bloc, finalista, no va obtenir res: buahh buahh), vull regalar-los la seva lectura. És un microrelat brevíssim, però molt suggerent.

Espero que us agradi, negrots.

Vull aprofitar l'avinentesa per agrair el vostre suport durant el pesadíssim període de les votacions i dir-vos que no necessitem premis, que per a nosaltres compartir aquest espai de negror és suficient (si més no per a mi).

Un petó ben fort i gens sagnant.

Bellísima, d'Edmundo Kulino

Mamá, muerta, estaba verdaderamente hermosa. En tiempos mejores le había prometido el más grande funeral.
Ahora, la falta de efectivo no iba a cambiar esa promesa.

Limpié la sangre del cuchillo y salí rápidamente para asaltar la Droguería de la esquina.