De tòpics i llocs comuns (segona tongada)

Ja us vaig avisar, negrots, que, amb l’article de l’altre dia, no havíem acabat ni de bon tros la llista de tòpics i llocs comuns de misteri, intriga, crims i terror. La literatura i el cinema ens han proveït d’un imaginari tan suculent que, només meditant una mica, surten noves idees de sota les pedres.
Com que l’inventari creix i creix sense parar, no hi veig altre remei que continuar amb el tema. Per tant, sense dilació, passo a publicar una segona llista.

Amb el vostre permís, allà va:

- Les noies que senten un soroll de nit i s’hi acosten fent-se les valentes, sovint descobreixen que es tracta d’un gat. L’aparició del gat (figura absolutament vinculada al gènere) no és en realitat garantia de res. Moltes vegades, després del gat i quan la noia insensata ja respira alleujada, ve el descobriment d’un vidre trencat i l’aparició de l’assassí.
- El perill dels ascensors i les seves portes: no acaben de tancar-se quan fa més falta, enmig de les persecucions; o s’obren en el moment precís i les cabines estan plenes de cadàvers i de sang.
- En les grans mansions antigues, els ulls de les figures dels quadres –penjats sobretot al llarg de les grans escalinates– es mouen sinistrament, observant els nouvinguts amb gran atenció.
- Les persecucions que acaben en els terrats dels edificis. Les escenes subsegüents són imprevisibles, perquè tenen diversos tipus de resolució (cau el perseguit, hi ha trets, cau el perseguidor, el perseguit és detingut, el perseguit s’escapa fent uns salts increïbles, algú s’acaba tirant al buit, etc.).
- Els policies, detectius o altres investigadors (periodistes, advocats, escriptors, fiscals, psiquiatres, etc.) que pateixen algun trauma o malaltia que se’n deriva (agorafòbia, claustrofòbia o quelcom de similar).
- Escenes de crims i de pànic a dutxes i banyeres (especialment rendibles a partir de Psicosi).
- El policia “ drogata” o alcohòlic –a voltes corrupte– que en realitat té una bona excusa per ser-ho i que finalment es reforma. El motiu presenta una variant: el personatge ha tocat fons (sol, borratxo, deixat de la mà de Déu, brut), però, com que és un crack, sempre l’acaben buscant per resoldre els casos més difícils.
- L’assassí en sèrie (més sonat que una campana) que agafa una fixació amb el policia responsable de la investigació dels seus crims. El truca per telèfon, el repta i normalment vol que sigui la culminació de la seva obra. Kurt Wallander va patir reiteradament aquest abús. El van voler matar no sé quants cops.
- Els boscos de fulles cruixents, preferentment durant la tardor o l’hivern, on les noies són perseguides o apareixen mortes. Les fulles solen tenir un bonic color ocre. També hi ha la variant dels morts dins l’aigua, amb o sense cotxe.
- Els assetjadors de fixació extrema que tenen un amagatall amb murs sencers plens de fotos del seu objecte de desig. També hi sol haver retalls de diari.
- Els perseguits per bojos i assassins que indefectiblement fugen cap els carrerons foscos i sense sortida.
I per acabar aquesta segona tongada, esmentaré llocs tan inquietants com els gronxadors infantils (nyec nyec), els parcs d’atraccions abandonats i les cases solitàries a la vora del mar.
Què, com se us queda el cos, negrots?

Ah, per cert, aviso: no puc garantir que no continuarà...