Ni jo mateixa no m'acabo de creure que Pere Calders i Rossinyol (1912-1994) no hagi aparegut encara en aquest bloc. Evidentment, no és un autor de novel·la negra, però sí l'escriptor català amb més vinculació amb el gènere fantàstic i amb les històries amarades d'elements màgics. Gran conreador del conte i del relat breu, sovint hom l'ha relacionat amb el "realisme màgic". Tot i que penso que aquesta afirmació és un pèl tòpica -massa vegades caiem en l'ús indiscriminat i exagerat d'etiquetes- resulta innegable que Pere Calders es complau en la introducció d'elements dissonants dins dels seus textos. Esdeveniments o personatges inversemblants, que ratllen l'absurd, i que trenquen amb gran originalitat l'horitzó d'espectatives del lector. Podria estar hores parlant de Calders: de les seves novel·les, de la seva relació amb el país on va viure exiliat 23 anys (Mèxic), de la seva ideologia i el seu compromís, de la seva catalanitat a prova de bomba, del seu talent innegable (reconegut massa tard). Tanmateix, tampoc no és el lloc. En qualsevol cas, esmentaré una reflexió de la qual n'estic convençuda. Si Calders hagués escrit en una llengua majoritària, a hores d'ara seria un autor d'abast mundial.
En aquest bloc negrot, us deixo amb un dels seus microrelats. Gaudiu sense manies del personal humor i de la ironia finíssima de Pere Calders.
Com s'escau aquí, el text té una protagonista, la mort. La mort, que hi juga el seu paper...o...
O potser no.
L'hora en punt
La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.
Aquest Calders se´n reia del mort i de qui el vetlla!!
ResponEliminaM´encanta!
Sí, sí. És boníssim, Judit.
ResponEliminaAquest és un conte que sol sortir quan es parla de la mort en un to diferent, vull dir deixant el to solemne i trist.
ResponEliminaCALDERS, gran escriptor del gènere conte.
L´altre dia caminant per Bcn vaig veure el passatge Pere Calders, però m´imagino que també deu portar el seu nom un carrer ben important, ara ho miro.
Imma
Calders m’agrada moltíííísim! Puc llegir els seus escrits una vegada i una altra i cent vegades sense cansar-me.
ResponEliminaPetons,
Shaudin
Al bloc de <a href = "http://vullunfestuc.cat>Vilafestuc</a> som uns fans declarats de Pere Calders. Com els grans mestres aconsegueix dir amb poques paraules el que altres necessiten dir amb pàgines i pàgines!
ResponEliminaQuina pena que la literatura passi pel sedàs de la política, sinó ja tindríem pel·lícules basades en les seves històries.
Gràcies, Anna Maria!!
ResponEliminaCom t'hauràs adonat sóc una "fan" d'en Calders. I penso que no té el reconeixement que es mereix. Jo suposo que si visqués seria tan mediàtic com ho és -per exemple- el Monzó.
Llegint aquest relat recordo el tractament irònic i humorístic que donava a temes tan trascendentals com la mort o la malaltia, amb una escriptura fresca i a l'abast de tothom.
Genial. Recomano la lectura d'aquest autor a qualsevol!
Petons!!
Gràcies a tots. Veig que tots compartim l'amor i l'afició per Calders. Era un crack, realment.
ResponEliminaJo vaig fer una assignatura monogràfica sobre ell i m'ho vaig passar pipa, a banda de llegir-m'ho pràcticament tot.
Vullunfestuc, ara haig de marxar, però després entro al teu espai i m'ho miro.
Petons a tothom.
Genial, Calders!
ResponEliminaGràcies!
Ben d’acord amb tu, inclós això que si hagués escrit en una llengua majoritaria seria molt més conegut pertot el món.
ResponEliminaUn altre conte genial. Sempre m’ha agradat molt el detall “amb la calavera entre les cames”, hahaha! No em canso mai de llegir els seus contes.
Calders és un dels millors; es fot de tot amb un humor que el caracteritza; aquest relat de la mort n'és una bona mostra; crec que està poc valorat. Tura.
ResponEliminaEra un geni, aquest relat de la mort,i tans d'altres ho demostra, amb els seu humor fresc i únic !
ResponEliminaCarme Luis
que vol dir l´expressió es va anar ambla calavera entre les cames y l´hora la dono jo ?
ResponEliminaHome!
ResponEliminaL'hora de la mort la dóna ella, la mort. Mana ella.
I amb la calavera entre les cames és una broma, un paral·lelisme amb "la cua entre cames". És a dir, que surt perdent.