divendres, 2 de juliol del 2010

La imatge de la bruixa: una procedència interessant


Prenent com a punt de partida el meu recent article sobre la tradició literària i sobre el bagatge que, com a espècie, atresorem col·lectivament, he decidit parlar-vos avui de l’origen de la imatge de les bruixes. La típica visió que posseïm actualment i que serveix per il·lustrar els contes infantils –la bruixa vella, lletja, plena de berrugues, vestida de negre, geperuda, que viu aïllada enmig del bosc i que sempre té la intenció de fer mal– no és una invenció gratuïta fruit de la imaginació d’algun fecund artista. Malauradament, prové de creences força més doloroses i la venim arrossegant (encara que a hores d’ara tan sols sigui una anècdota) des de fa molts segles.

Ja a l’antiguitat, l’ésser humà buscava insistentment una resposta a tot allò que no podia entendre (fenòmens meteorològics, malalties, processos fisiològics, etc.). Sovint les explicacions màgiques, sobrenaturals i prodigioses servien per contestar moltes preguntes, fet en el qual les religions també hi van incidir. D’altra banda, no podem oblidar que ens trobàvem (i ens trobem) en el si d’una societat patriarcal, on la mesura de totes les coses ha estat d’antuvi el mascle de l’espècie. En aquest sentit, només cal recordar que per a la mitologia cristiana la primera dona va ser creada d’una costella d’Adam.

Entre els processos de la naturalesa difícils d’explicar hi havia totes les qüestions relacionades amb el sexe, la procreació, la transmissió de malalties, el naixement i la mort. Mentre que l’esperma masculí s’anomenava “el líquid preciós”, la menstruació era considerada una mostra d’impuresa i brutícia generadora de malures. La dona que tenia la regla esdevenia automàticament un ésser del qual convenia allunyar-se’n. Titllada d’obscena, promíscua i verinosa, el concepte de la dona impura apareix reiteradament en la profusa i extensa tradició misògina de la literatura universal.
Però la cosa, negrots, no s'acaba aquí. Perquè les dones velles, que ja no menstruaven, eren encara més perilloses. Mantenien el verí que no expulsaven en el seu interior i esdevenien capaces d’infectar els nens amb la seva sola mirada. Endemés, encara resultava més greu si es tractava de dones de classe baixa, considerades les més verinoses a causa de la seva pitjor alimentació.
És en aquest context que apareix la imatge de les bruixes que coneixem. Només cal recordar algunes encarnacions literàries ben significatives, com La Celestina o l'anciana Trotaconventos d'El libro de Buen Amor.

Si partim del fet, doncs, que tot era mesurat des de la concepció de l’home com a centre de la creació, la femella serà vista com una mena de complement del mascle, secundari, imperfecte i, per tant, inferior. Quedarà el terreny adobat per a revertir negativament en la condició femenina qualsevol procés inexplicable. A l’Edat Mitjana, tot allò que espantava l’home, tot allò que li resultava misteriós, tot allò que no podia aclarir convenientment, acabava essent culpa de la dona, intrínsecament luxuriosa, dolenta i verinosa. Com podeu imaginar-vos, el tema és summament extens, excessiu per a un article de bloc. Per tant, us facilitaré una referència bibliogràfica i acabaré amb una citació del mateix llibre (l'indico al peu) prou entenedora en ella mateixa.

[...] la mujer es venenosa precisamente en virtud de su mecanismo fisiológico. La explicación que permitirá la fabricación arbitraria de hechiceras y brujas aparece ya a finales del siglo XIII. Advertimos que una mala nutrición hace aún más peligrosas a las viejas de las clases inferiores de la sociedad. Nunca el antifeminismo ha llegado tan lejos, jamás se le han puesto en las manos argumentos tan poderosos, pues, en efecto, la mujer puede ser principio de destrucción de la especie misma a la que pertenece (capítol II, pàg. 72).

A grans trets, aquesta és la història, negrots. Amb aquestes premisses, qui s’atreveix ara a criticar les bruixes, pobrissones?




Bibliografia: Sexualidad y saber médico en la Edad Media / Danielle Jacquart, Claude Thomasset. Barcelona: Ed. Labor, 1989.

12 comentaris:

  1. Un article molt interessant, Anna. I la foto, molt divertida.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Judit. M'ho passo molt bé buscant les fotos, és cert.

    ResponElimina
  3. També hi ha bruixes molt atractives (que encaixen amb la visió de la dona pecaminosa que dius, clar)... i bruixots, tot i que normalment aquests solen tenir connotacions positives (com Merlí). Curiós, és un tema q fa rumiar.
    Per cert, la cita de quin llibre és? He buscar la referència però no l'he trobada.

    ResponElimina
  4. és aquí sota, Aurèlia. En lletres grogues. Merlí no entraria exactament en aquesta categoria. És més aviat un mag. No és el mateix.
    El tema dóna molt de si. Tinc molta més informació, és clar. Això només és un apunt.

    ResponElimina
  5. ostres, q empanada q estic! És veritat, la bibliografia és al final!
    Bé, potser és que la versió masculina de les bruixes són els mags i tenen connotacions positives, no? Encaixaria amb el que dius. Amb això em ve al cap quelcom que trobo similar: els chefs amb prestigi solen ser homes, i això està vinculat amb la funció de sacerdots, druides, etc.: homes que remenaven aliments, però que tenien un estatus de poder i eren respectats.

    ResponElimina
  6. Hola, Anna Maria!!
    Se'n podria dir tant, sobre les bruixes!!
    Sembla m'ha fascinat la tradició que hi ha aqui a Catalunya sobre el tema: Centelles, Vallgorguina...terra de bruixes, aquelarres... A Centelles la setmana abans de carnestoltes fan una setmana dedicada a elles. Es decora tot el poble d'una forma increïble: teranyines, escombres, rats penats... negror i més negror!! Paradetes amb encanteris i roba, i potingues... i un ritual espectacular per acabar la setmana!!
    I després tota la persecució que van patir...quin tema, noi!!
    A mi sempre m'han dit que tinc quelcom de bruixa... ja en parlarem!!
    Petons!!

    ResponElimina
  7. Ara que ho veig, allà on diu "sembla m'ha fascinat" volia dir "sempre"!!

    ResponElimina
  8. Quan vaig escriure “L’herència del bruixot” vaig haver d’endinsar-me en el terreny de les bruixes. És un tema interessant i sorprenent. Vaig trobar-me en creences populars que atribuïen a les bruixes el poder de transformar persones en animals.
    Recordo també que per San Silvestre la nit de fi d’any era la nit de més risc, les hores en que les bruixes i el bruixots concentraven el seu poder malèfic .
    I moltes més curiositat que em van deixar de pedra , doncs, segons el tipus de lectura, l’historia s’explica de tal manera que es probable que un s’empassi el que està llegint.
    Entre el segles XVI i XVII la cacera de bruixes va abastar els carrers de Barcelona.

    ResponElimina
  9. Estic escrivint un article, Jordi, que, tot i no tenir directament res a veure amb el tema, el toca de manera indirecta. No puc ara avançar res, i menys aquí, però quan pugui ja us en parlaré.
    Sí, el món de les bruixes és absolutament fascinant.
    Aurèlia, no ho sé això dels homes-bruixots, però no ho veig impossible.
    En qualsevol cas, tot l'imaginari que heu esmentat és posterior a l'origen primer de la vinculació de la figura física amb l'activitat bruixil. Precisament, quan existia una dona sola, poc sociable o molt pobre, era terreny adobat per carregar amb el mort de qualsevol cosa estranya (calamarsada, inundació, mort d'una criatura, etc.) que es produís. Els fenòmens meteorològics que feien malbé collites, per exemple, sovint es consideraven provocats per algun ésser malèfic. És a dir, la pobra vella de torn.
    Gràcies pel debat, amics.

    ResponElimina
  10. El teu post em ve que ni fet expressament, ja que ahir vaig llegir/mirar el Hansel i Gretel de Lorenzo Mattoti. Perfecte!

    ResponElimina
  11. Me n'alegro moltíssim. Em fa molt feliç que els articles siguin útils. Gràcies.

    ResponElimina
  12. Hola!
    A la fi he pogut passar per aquí sense massa presses. Bé, són la una de la matinada a Toronto.
    Pobres dones velles i pobres. Encara no en tenien prou que a més els havien de dir bruixes. Quanta injustícia. I sens dubte això de les bruixes devia ser perfecte per treure’s de sobre qualsevol dona inteŀligent, diferent o rebel, que a la foguera falta gent.
    A mi m’han vingut al cap dos exemples de bruixes, dins de la literatura, que no són la bruixa típica –a més del meu conte, a veure quan el pots llegir, és al meu bloc. L’un és el conte de Rodoreda “La salamandra”, un conte absolutament magnífic. L’altre són les bruixes de la serie Harry Potter; ben segur que la Rowling té una idea de les bruixes que no és la tradicional.
    Gràcies per un altre article molt interessant!

    ResponElimina