Un relat de diumenge: La vella Europa, d'Anna Maria Villalonga

LA VELLA EUROPA

La meva llarga vida ha estat curulla de luxe i abundància.
Era un senyor important, impecablement vestit, pentinat, perfumat. Propietari de finques, castells, cavalls, carruatges. Tothom em volia conèixer, tothom volia gaudir de la meva presència arrabassadora.
Vaig conviure amb reis i prínceps, vaig compartir la seva taula i confraternitzar amb tots els aristòcrates dels llibres d’història. Jo era sempre el convidat d’honor, l’home enigmàtic i culte revestit de misteri. Els palaus de tot el continent m’obrien les portes sense recança, rendits al meu encant, a la meva personalitat encisadora i única.
Vaig jeure amb les més belles dones. Tingué entre els meus braços, fins a l’èxtasi final, milers de tendres i confiades jovenetes. Amb ulls innocents, les noies em perseguien, tremoloses de desig. No m’havia d’esforçar gens per absorbir el seu preuat elixir de vida.
Per desgràcia, i sense previ avís, tot va començar a canviar. Els bons costums es van fondre en el no-res: el respecte, l'esplendor, la pompa àulica de Versalles i dels salons de la cort moscovita.
La rematada va arribar l’any 1928. Un anglès desgraciat, un tal Fleming, va descobrir no sé quina substància que es diu penicil·lina. A partir d’aquest moment, el desastre va estar servit. No sabeu com va augmentar l'esperança de vida.

Ara visc en un tuguri infecte, als afores de Berlín. No subjugo ni enciso ningú. Ningú no em fa cas i no tinc on dormir. Aquells receptacles de fusta noble han desaparegut per sempre. Però el pitjor és la gana. Sense pecar de pessimista, em temo que aquest problema, passi el que passi, no tindrà solució.
Recordo amb llàgrimes als ulls una terrible tarda d’hivern, fa un parell d’anys. Era a París. El sol s’havia amagat rere la lluna i jo havia sortit a fer un passeig. Estava afamat, però no trobava ningú adient. Les jovenetes anaven en cotxe, en moto o en metro. Impossible d'apropar-s’hi.
De sobte, vaig albirar una senyora que passejava el seu gos. Se la veia granadeta, però anava ben arreglada i jo no tenia gaire opcions. M’hi vaig acostar per darrere. Silenciosament, desplegant la capa a la manera tradicional, m’hi vaig abraonar.
La sensació subsegüent em va agafar desprevingut. Vaig obrir uns ulls com taronges. Però, quants anys tenia aquella dona? Estava dura com una sola de sabata.

Els meus ullals, en lloc de perforar-li la jugular, van quedar enganxats al seu coll. Amb una revolada, se’ls va arrencar i els va tirar a terra. Després es va girar i em va escridassar com una boja.
Vaig restar astorat, sense saber què dir. Balbucejant, vaig intentar recollir els ullals, però en aquell moment va passar un carret de la neteja nocturna que els escombrà ràpidament cap a la claveguera.
I així em trobo ara. Sincerament, ja m'explicareu, en aquestes circumstàncies, com dimonis m'ho puc muntar.

Nota: La foto adjunta és de quan encara tenia ullals, tot i que ja passava gana. Després de la pèrdua, no he volgut possar-me mai més davant d'una càmera.