Sangre derramada, d'Asa Larsson

Haig de confessar que, amb aquest llibre, Asa Larsson m'ha robat el cor. I no només perquè es tracta d'una bona novel·la, bastant superior a la primera (Aurora boreal), sinó perquè hi fa una sèrie de declaracions de principis (evidentment llegits entre línies, però sense que existeixi gaire voluntat d'amagar-los) que combreguen a la perfecció amb la meva manera de veure el món.

Larsson ja em va semblar simpàtica, desinhibida i entranyable quan la vaig conèixer a la BCNegra d'enguany. Sabeu que el llenguatge corporal no enganya. Quan ens vam fotografiar plegades, de seguida se'm va arrambar i em va agafar per la cintura, somrient amb alegria autèntica, cosa que no va saber fer Camilla Lackberg, que es va mantenir (amablement) rígida i estirada, al meu costat.  

El cas és que Asa Larsson amara la seva novel·la d'un incondicional amor pels animals, que ja apuntava a Aurora boreal. A Sangre derramada, llops, cérvols, gossos, gats, ratolins (un ratolí que menja de la mà d'un noiet, xD) hi juguen un paper decisiu. I estan descrits amb tant d'amor, amb tanta consideració, que hi ha moments que, si ets amant de les bestioles, no pots evitar un nus a la gola d'emoció i de tendresa, d'identificació absoluta. Sense anar més lluny, la lloba Patas doradas té un rol protagonista. I fins aquí puc llegir, perquè us recomano el llibre i, com d'habitud, no tinc cap interès a desvetllar els secrets de la trama.
Vull consignar, això sí, que la novel·la és molt més que una obra del gènere negre. Asa Larsson indaga eficientment en la psicologia dels personatges, s'esplaia en les magnífiques descripcions, fa una gran exaltació de la natura i del paisatge. Sobretot, demostra un amor immens per la seva terra natal, Kiruna, a la Lapònia sueca. Un indret inhòspit i inclement, de neus eternes i temperatures impossibles, on, malgrat tot, hi batega una vida curulla de bellesa: una existència de color i de llum que reneix cada primavera. M'encanta la gent fidel a les seves arrels, com Asa Larsson.

L'estructura de la intriga criminal és sui generis, farcida d'analepsis que van dibuixant caleidoscòpicament la seqüència dels fets, fins arribar a la resolució final. El narrador omniscient se situa en l'òptica dels diferents personatges, de manera que ens resulta fàcil seguir allò que cadascú sent, allò que els motiva a actuar d'una manera determinada. No hi ha un únic protagonista. El protagonista és tot el poble, ho són tots els implicats. El lector coneix el conjunt de la informació, sap més que ningú. Però hi va accedint gradualment, de mica en mica, de manera que s'aconsegueix mantenir la incertesa fins a les darreres pàgines.

No us penseu, basant-vos en la meva valoració, que es tracta d'un llibre tou i carrincló. De fet, es produeixen algunes escenes d'una duresa considerable. Però allò que traspua en general Sangre derramada és una profunda comprensió de les febleses humanes, una tolerància que no ens estalvia, en tot cas, la mostra de les xacres, defectes i prejudicis de la suposadament avançada societat nòrdica. Com han demostrat altres escriptors suecs, en gratar la superfície hom descobreix que la hipotètica situació idílica tal vegada no ho és tant.
Sigui com sigui, tinc ganes de manifestar sense embuts que m'ho he passat molt bé. M'agrada aquesta noia, la minúscula escriptora (físicamente és molt menuda) del cercle polar àrtic. M'agrada. Està plena de vida. I crec que una cosa i l'altra (la meva admiració, la seva càlida amabilitat) se'ns veu a la cara.



Llegiu la novel·la i ja me'n direu l'opinió.
Mentrestant, aquí ens anirem trobant, negrots.