El policía que ríe, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

Com és possible que Martin Beck, eficient comissari de la policia d'Estocolm, empatitzi tan poc amb tot allò que l'envolta? És una pregunta que ja vaig llençar al vent en el comentari de la novel·la anterior, El hombre del balcón, i que continua a aquestes alçades plenament vigent.

El títol del llibre d'avui, quart lliurament de la sèrie escrita pel matrimoni suec que ja coneixem, representa una tremenda ironia. I és que el protagonista no riu mai, ni tan sols quan la seva filla Ingrid, per Nadal, li regala il·lusionada un disc antic amb aquest nom, "El policia que riu". Disc que, pel que sembla, resulta per a tothom extremadament divertit.

El cas és que la intel·ligent utilització d'una sibil·lina ironia i d'un finíssim humor esdevé una de les virtuts principals d'aquesta magnífica novel·la. Arriba a provocar -enmig d'un cas criminal absolutament dramàtic- la franca i inevitable riallada del lector.

Com diu la meva amiga Maria, sàvia negrota, l'onada de novel·la nòrdica resultant del fenomen Larsson ja paga la pena simplement pel fet d'haver-nos descobert les obres de Sjöwall i Wahlöö. Parlem d'autèntiques perles, petites joies negres que, a cada nova entrega, atrapen amb més força la nostra afecció. El policía que ríe no és una excepció i per això us la recomano de manera fefaent.

El llibre té una estructura coral. Malgrat que Beck dirigeix la recerca, assistim per igual a la feina de tots els policies implicats. Tot i l'inici trepidant, el desenvolupament de la trama recull bàsicament les entranyes de la feina fosca i callada dels investigadors, sense cops d'efecte ni grans sorpreses. Tanmateix, l'excel·lència de la narració és tan gran que mai no t'avorreixes. Al contrari. Els petits (o grans) descobriments, les troballes que, de mica en mica i quasi de manera casual, van conduint a la resolució del cas, esdevenen alhora triomfs de l'entregat lector.

La intriga teixida pels autors recull les funestes conseqüències en el present d'un afer del passat i serveix per mostrar-nos, una vegada més, la lletjor de la societat sueca dels anys 60 del segle XX.

El pròleg de l'obra, escrit per Jonathan Franzen (novel·lista i assagista nord-americà) aposta per la voluntat de Sjöwall i Wahlöö de servir-se de la hipèrbole per reforçar aquesta idea. Jo hi estic d'acord. I és aquesta exageració, construïda amb la conscient intenció de no ocultar-la del tot, que ens mena a reconèixer el talent dels escriptors. Com diu Franzen amb molt bon criteri:

"El policía que ríe" atraviesa la fealdad del mundo real para alcanzar finalmente la belleza autosuficiente del trabajo policial bien hecho. El libro se nutre de la tensión entre la visión antiutópica de los autores y el optimismo propio del género.

Què voleu que us digui, amics meus? La trobo superba. No deixeu escapar de cap manera aquestes deu delicatessen. Jo aviat estaré enganxada a la cinquena, que m'espera impacient a la conflictiva lleixa dels llibres que fan cua.

Que tingueu un feliç cap de setmana, negrots.