Una de nostàlgies: El nom de la rosa

Ara que tinc entre mans una novel·la negra relacionada amb l’Església –i que aviat comentaré–, m’ha assaltat el desig de remembrar una lectura del passat. La veritable culpable ha estat la meva amiga Aurèlia (com veieu, totes les meves amigues van sortint de mica en mica en aquest bloc), perquè va ser ella qui, enmig d’una conversa, va sentir de sobte un important rampell nostàlgic. Val a dir que, com que som ànimes bessones, me’l va traspassar ràpidament. Total, que ja em teniu aquí recordant Umberto Eco i la seva fantàstica creació, El nom de la rosa.

Des que era molt joveneta, les novel·les ambientades en el món obscurantista i clos de l’Església Catòlica m’han cridat l’atenció. El fanatisme fosc d’aquesta institució, els ritus i rituals que la vertebren, la intolerància dels seus dirigents, ofereixen, des de l’època de les catacumbes i dels primers cristians, un material de primer ordre per confegir històries misterioses, enigmàtiques i –per què no dir-ho?– també de terror. Les facetes del tema són incomptables. Però, d’entre totes les possibilitats, jo em quedo amb les intrigues àuliques del Vaticà i amb les històries tenebroses de l’Edat Mitjana.

I així arribem a El nom de la rosa, una esplèndida novel·la que Eco va construir aprofitant sàviament els recursos del gènere negre. El narrador en primera persona és un dels protagonistes. Des del retir solitari de la seva vellesa, es disposa a immortalitzar per escrit els fets sorprenents que visqué en la seva primera joventut. L’acció, situada en una remota abadia del nord d’Itàlia al segle XIV, al bell mig d’un cru hivern de nevades intenses, narra una sèrie de crims perpetrats en les persones dels monjos de l’abadia. Eco empra el recurs típic del lloc tancat –que Agatha Christie va utilitzar a Deu negrets– on els personatges van morint un rere l’altre sense que l’assassí pugui ser ningú de fora.

El segon recurs policíac rau en la caracterització magistral del protagonista: l’inteligentíssim Fra Guillem de Baskerville, una mena de recreació medieval de Sherlock Holmes (només cal constatar la picada d’ullet del cognom). Acompanyat (a manera de Dr. Watson) pel seu novici Adso de Melk (el futur narrador), Guillem arriba a l’abadia precedit pel seu èxit com a investigador de causes difícils. El nom de la rosa serà, en el seu vessant negre, la recerca de l’autor dels assassinats. Coneixem l'hàbit del gènere de plasmar una parella que respon a l’estratagema d'un detectiu principal i d'un acompanyant. El primer, posa en relleu les seves reflexions recolzant-se en un company que actua d'alter ego, que efectua les preguntes adients o que li serveix de consciència i de revulsiu.

Tanmateix, com que Umberto Eco és de tot menys un escriptor frívol, va saber conjuminar a la perfecció l’estructura dels gèneres negre i gòtic amb els ingredients d’una obra erudita i de tints històrics, molt ben estructurada i molt interessant per a qualsevol tipus de lector. Així, les referències cultes sovintegen i la novel·la esdevé en realitat un recull del pensament religiós i estètic del moment. Des de l’aparició de les primeres ulleres (una mena de lupes per engrandir les imatges) a la descripció acurada d’un scriptorium medieval, l’entusiasmat lector assisteix als enfrontaments entre els diferents ordes religiosos, a la descripció d’heretgies, a la recreació d’una magnífica biblioteca de l'Edat Mitjana o, per damunt de tot, al motiu en última instància culpable de les morts. La trobada hipotètica del segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, dedicat a la Comèdia i que veritablement resta perdut. És una de les grans incògnites i mancances del món antic. Haver comptat amb aquest segon llibre, que suposadament seguia al de la Tragèdia, ens hauria ofert una més completa visió del pensament aristotèlic. A hores d’ara, coneixem molt bé les idees de l’estagirita al voltant de la tragèdia, però saber la seva opinió sobre la comèdia (que hem hagut de deduir de petites afirmacions captades enmig de la resta dels seus escrits) hauria completat una teoria estètica que, en la mesura que ha sobreviscut, ha exercit una influència decisiva sobre l'ideari i el pensament artístic posterior.

La novel·la és trepidant, intel·ligent, farcida d’enigmes. Els encerts de l’autor són enormes i no puc, evidentment, detallar-los tots. Tanmateix, no vull oblidar l’atractiu d’un personatge com el de Salvatore, l’antic heretge dulcinista que exclama “Penitenciàgite”!. Umberto Eco acaba fent aparèixer tots els seus dimonis. El culpable dels crims, el cec Jorge de Burgos, és una recreació de Jorge Luis Borges. La descripció de l’scriptorium i de la biblioteca, l’amor de Guillem pels llibres, un homenatge al saber, a la ciència, en contra de la religió i del mite. I la tèrbola ambientació eclesiàstica, la fanàtica repressió i l’estretor d’idees, una crítica ferotge al Catolicisme. Si, a sobre, el cinema ens ha deparat una imatge de Guillem de Baskerville que no podem separar de la millor caracterització que Sean Connery ha fet en sa vida, què més podem demanar?

En fi, que m’estic plantejant de rellegir El nom de la rosa. Per més que els llibres de la prestatgeria d’espera es queixin i remuguin, si la idea arrela en la meva ment, faré allò que em vindrà de gust.

Ah, i perdoneu, negrots, per la llargària de l’article. Però, ja sabeu, la nostàlgia és el que té.