Res mai no és igual, d'Anna Maria Villalonga

Com que s'acosta la nit de les bruixes, el 31 d'octubre, m'ha vingut bé escriure aquest conte. Crec que us pot agradar. Els personatges no són inèdits, perquè ja protagonitzen una altra història meva. Tanmateix, aquella és una mica llarga i no em sembla idònia per a un bloc. Us penjo aquesta, amb motiu de la tardor i de la diada bruixenca. Que la gaudiu.

Res mai no és igual

La boira de la tardor queia damunt del bosc, freda i espessa. Arribava l’hora baixa i les ombres, de mica en mica, s’ensenyorien amb prepotència de tota la contrada. Llamps esfilagarsats esgarrapaven el cel i anunciaven trons llunyans que sacsejaven la vall. S’acostava la tempesta. El moment era idoni per recollir les herbes per als meus beuratges i conjurs: la mandràgora, la ruda, el marduix, l’hipèric. Em feien falta si volia emmalaltir animals, escampar grips noves o provocar inundacions. Si als inoportuns mortals se’ls acudia venir a molestar-me a la meva cabana, havia d’allunyar-los d’alguna manera. Últimament no havia tingut sort i aquestes visites agosarades es produïen massa sovint. Resultava estrany, però els humans del segle XXI no demostraven tenir massa por. Tot havia canviat tant en els darrers cinc-cents anys!
Aquell capvespre vaig sortir amb el cistell, acompanyada de les meves dues gates, l’Obscura i la Tèrbola. La Bòrnia, l’òliba que havia perdut un ull i que passava les hores a les branques de l’om del costat de casa, també va voler venir. Com que és vella i no hi veu, la vaig agafar i me la vaig col·locar damunt l’espatlla. Totes quatre, en amable companyonia, vam fer camí cap el més profund de la boscúria.
Les mates de ruda creixien amb força darrere de les falgueres i ens vam deturar en un indret mig ocult a omplir el cistell. De sobte, vam sentir una mena de remor desconeguda. Semblava el xiuxiueig somort d’unes veus humanes. Vam parar l’oïda. Qui podia ser, a aquelles hores i amb aquella negror que amenaçava tempesta? Les gates es van posar a rondinar, però les vaig fer callar amb un gest imperiós. Més valia esperar i no fer soroll.
El murmuri es va anar acostant. I jo ni tan sols no havia portat l’escombra per fer un vol de reconeixement. La Bòrnia va bufar, enfadada. Ni a recollir herbes podíem sortir últimament. De cop, unes veus clarament definides van materialitzar-se a l’altre cantó de la falguera. Vam restar quietes i en silenci. Potser marxarien aviat, potser s’havien perdut.

De cop i volta, alguna cosa sorprenent va succeir. Una pluja de cendres grisenques van caure damunt nostre. Les gates van quedar ben enfarinades i uns quants grans de cendra van anar a parar a l’únic ull de la Bòrnia. També els meus cabells i les meva cara van rebre de valent. A córrer cuita, vam fugir esperitades cap a la cabana. Allò era inexplicable. Quin fàstic! Vaig haver de canviar-me el barret i les faldilles, raspallar les gates i netejar amb camamilla l’ull rodó de la Bòrnia. Però el pitjor va ser que mai no vam arribar a aclarir què havia passat.

Vestits de negre, els familiars del finat es van allunyar lentament. Estaven compungits, però els quedava un consol: havien escampat les seves cendres pel bosc frondós on l’home, cada tardor, anava a caçar bolets.