Purgatori, de David Marín

Purgatori, de David Marín, és la novel·la guanyadora del X Premi Crims de Tinta. Es tracta d'una ficció perfectament travada, que funciona com un mecanisme molt ben treballat, i que està molt ben escrita, lingüísticament i estilística. M'ha resultat un plaer trobar un text que no té pegues, que no té problemes, que llisca amb mesura i pretensions estètiques clarament adequades al gènere al qual pertany. Segurament pensareu que el fet que una novel·la estigui escrita amb correcció i encert no hauria de ser un tret destacable, sinó una exigència mínima (que tots els editors haurien de tenir clara), però la veritat és que no és així. Es publiquen massa coses amb deficiències narratives, llenguatge pobre i repetitiu, barreges de registres, etc. Per això em sento tan contenta quan topo amb un llibre que sí que compleix unes expectatives que tots els lectors hauríem d'exigir com a requisit bàsic abans de començar a llegir. 

A la portada posterior de Purgatori ens diuen: 

El pare Moragues, director d'una escola religiosa de Balaquer, apareix assassinat en una rotonda als afores de Lleida. Al mateix temps, l'arribada a un petit poble de la Vall Fosca d'una descendent de la Vella Rugalla, una bruixa condemnada cinc vegades a la forca durant el segle XVI, coincideixen amb l'aparició d'animals morts, nens que emmalalteixen misteriosament i altres fenòmens estranys. El sergent Salvador Rull, l'agent Núria Riu i el caporal Coscubiela hauran de fer front a dos casos que posaran a prova les seves conviccions mentre es qüestionen també les seves vides. 

Els qui em coneixeu una mica ja sabeu que les bruixes són una de les meves debilitats (ho he demostrat en estudis acadèmics i en històries de ficció diverses), com també ho és l'Església Catòlica com a motiu literari vinculat al crim (també ho he demostrat). Per tant, Purgatori tenia tots els ingredients per generar el meu interès. Res com la superstició religiosa, la repressió catòlica, l'explotació de la idea del pecat i de la culpa i la castració moral i física que representa, per bastir una novel·la que ens obligués a llegir sense parar. 

David Marín no fa focs d'artifici, no es descontrola, no busca l'enlluernament ni el foc d'encenalls. Al contrari. Des d'una sobrietat absolutament versemblant i creïble, ens introdueix en una història fascinant on la natura i les característiques dels petits llogarrets de la Vall Fosca i dels seus pobladors hi juguen un paper essencial. També es complau Marín, en nom d'aquest decòrum volgut, en construir els diàlegs d'aquests personatges en la llengua pallaresa, exercici que cal agrair. 

Atmosfera, bones descripcions i personatges interessants (com el petit Oriolet) donen vida a una novel·la que, sens dubte, recomano llegir. 

Enhorabona, David. Pel premi i pel text. 

I que la calor us sigui lleu, negrots. 

       

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada a L'illa dels llibres