Assumir
el repte que va acceptar Carlos Zanón no és una empresa fàcil. No ho és. I
encara m’ho sembla menys quan es tracta de
reeixir-ne sense morir (encara que sigui metafòricament) en l’intent. És per
això que vaig acostar-me a la novel·la, Carvalho:
problemas de identidad, amb una prevenció que no m’importa admetre. No per
desconfiança respecte a la capacitat del seu autor, això és evident. Però sí
per aquella recança típica ‒qui sap si innata, qui sap si adquirida i carregada
de prejudicis‒ que ens mena a desconfiar, inevitablement, de projectes com
aquest.
Em
preguntava interiorment: Com s’ho farà en Zanón? Com salvarà els obstacles,
alguns purament logístics, que poden sorgir a l’hora de recuperar la figura d’un
personatge tan icònic i emblemàtic com Pepe Carvalho? En quin espai el situarà?
Com gestionarà el pas del temps? Com evitarà que la veu de Manolo Vázquez
Montalbán estigui massa present a la novel·la? Com aconseguirà que la ficció
resulti versemblant, que ens la puguem creure i la puguem gaudir?
Doncs
ho ha fet amb un recurs fantàstic. Antic com la pròpia història de la
literatura universal i actual com la creació més moderna i vigent, amb tots els
prefixos -post que li vulgueu col·locar. Estic parlant d’un interessant joc
metaliterari, a diversos nivells, que Carlos Zanón sap exprimir per treure-li
litres de suc. El Pepe Carvalho de Zanón és un personatge real, existeix ara
mateix a la nostra Barcelona (o almenys existia en el temps de l’acció, any
2017: espero que no s’hagi mort, que estava bastant fotut), i havia estat amic
de Vázquez Montalbán (El Escritor). El Escritor va decidir convertir el seu amic
detectiu en un personatge de novel·la tot aprofitant les seves característiques,
els seus casos, el seu carisma. I va funcionar molt bé en un munt de llibres que
es van fer molt famosos. Per desgràcia, després d’aquell infaust 17 d’octubre a
l’aeroport de Bangkok, és obvi que les aventures novel·lesques del detectiu no van poder continuar. Però no així les del personatge real ‒més vell, més amargat,
més esgotat‒ que ens acosta ara de manera plenament convincent un altre
escriptor, Carlos Zanón.
Imagineu-vos
el joc que aquest artifici ens ofereix i com deslliura Zanón d’alguns dels
problemes de decòrum amb què es podia trobar. I imagineu-vos el Carvalho de
Zanón, convertit en un ésser de veritat, recordant anècdotes que ens traslladen
a un altre nivell de metaficció. El nostre Carvalho de carn i ossos, per
exemple, remembra les converses amb l’Escriptor, repassa com era el seu
personatge o celebra haver pogut conèixer Eusebio Poncela, que va fer d’ell al
cinema. Eusebio Poncela i sobretot Charo López, no ens enganyem, que interpretava la Charo de dins la història.
Carvalho: problemas de identidad està escrita en primera persona, convenció del noir més clàssic que aquí fa molt sentit, i té unes bones dosis d’humor (ben negre). Combina tres trames paral·leles, una
de les quals vinculada a la vida amorosa del detectiu. El rerefons filosòfic
del seu pensament juga en la novel·la un paper primordial. La novel·la és Carvalho
i funciona a partir de la seva interioritat, molt més important que les trames
i l’acció. El seu sentir, el seu patir, la seva deriva autodestructiva, la seva
dificultat per relacionar-se emocionalment, el fet de ser ell mateix a pesar d’ell
mateix. L’exili interior.
D'altra banda, l'obra té un segon protagonista, com no podria ser, en realitat,
d’una altra manera. Em refereixo a la ciutat de Barcelona. Zanón reflecteix molt
bé la situació en què ens trobàvem el 2017, just abans del referèndum, i es fa
ressò de les incerteses i les contradiccions. S’inspira també en casos més o menys
reals (la mort inexplicable d’un manter a Montjuic, la participació de la Guàrdia
Urbana en certs delictes, la presència del turisme, la degradació de certes
zones de la ciutat, les desaparicions i assassinats de prostitutes) per reflexionar
sobre la barbàrie, la injustícia, la maldat i el desengany, sobre la complicada estructura dins la qual vivim, a tots els nivells i
quasi sense saber-ho, en una gran urbs que ens fagocita, plena de gent, de llums i ombres, de contrastos.
El Carvalho
de Zanón també crema llibres (quin mal!) i també cuina de matinada, també té un
munt de referents musicals, literaris, cinematogràfics i artístics (és normal,
Montalbán s’hi va inspirar per crear el seu detectiu de ficció) i fins i tot
visita Paco Camarasa i Montse Clavé a la llibreria Negra y Criminal (un homenatge
molt bonic).
Carvalho: problemas de identidad és una novel·la negra. Ben negra. Crua, trista, desencantada,
una història de perdedors. Però la salva la tendresa. És així. La duresa, el
cinisme, la ironia i el sarcasme no poden deslliurar-se d’un punt de tendresa, que
amara el personatge i amara el text. Perquè es tracta d’un Zanón, no d’un
Vázquez Montalbán. I Zanón pot resultar duríssim, però mai deixarà de ser un
poeta.
Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres
Que bo! La metaficció i la intertextualitat no solen fallar (i ja saps com m’agrada trobar-me-les i emprar-les!). Sembla una noveŀla molt interessant, me l’apunto. Gràcies.
ResponEliminaFelicitats per la ressenya.
ResponEliminaDius que:
“Carvalho: problemas de identidad és una novel·la negra. Ben negra. Crua, trista, desencantada, una història de perdedors. Però la salva la tendresa”.
Jo crec que pel que fa al personatge principal, Taxi és més trist i més negre que aquesta novel·la.
A aquest Carvalho li veig més esperança i, potser, redempció.
M'ha agradat molt.
S.