No és cap novetat que Susana Hernández ha esdevingut a
hores d'ara un dels grans noms del "negre" actual, darrerament també
en llengua catalana amb la seva magnífica novel·la Males
decisions. Ha estat des del començament una veu
interessantíssima i in crescendo que ara, novament, ho ha tornat a
fer.
La seva darrera novel·la negra publicada es titula Los
miércoles salvajes (Editorial Milenio, 2019), un nom prou engrescador per a
un text punyent, original, ben travat, amb una àmplia gamma de personatges de
tota mena i una ambientació magnífica. La història ens trasllada a diversos
punts geogràfics, des de Barcelona a Ghana passant per Portugal, des dels barris
rics als marginals, des de les barraques miserables de l'Àfrica més maltractada
a les mansions sumptuoses dels mafiosos sense escrúpols.
La trama no l'explicaré, però sí diré que es complau en la
denúncia d'una de les moltes xacres de la societat actual: el tràfic de
medicaments, la moral inexistent de certes empreses farmacèutiques i del
món obscur del seu entorn, que juga amb la vida de milions de persones cada
dia, que condemna els pobres a la malaltia, a l'exclusió, a l'abús incontrolat
del dit "primer món" ("primer" no en ètica, és clar) envers
el "tercer".
Un dels punts forts de Los miércoles salvajes és la
construcció dels personatges, tractats des de posicions prou allunyades de
maniqueismes extrems. El bé i el mal conviuen pertot, és veritat, però res no
és blanc o negre. Els humans tenim un cantó fosc i de vegades podem ser
capaços, alhora, de les més grans abjeccions i de les més elevades renúncies. A
la novel·la hi ha molta maldat, però també hi ha molt d'amor. Hi ha abnegació,
amistat, fidelitat i sacrifici. Hi ha malentesos i secrets que ningú no
s'atreveix a confessar i que ho malmeten tot. I hi ha patiment, molt de
patiment. Passió i dolor.
Hernández no pot evitar (això és marca de la casa) un
cantó extremament visual en el desenvolupament de les seves ficcions. L'acció
ràpida i els finals clarament cinematogràfics confirmen la idea que la
narrativa d'avui té dues cares indissociables: l'escrita i la filmada. Dos
llenguatges que, si se saben utilitzar amb encert, es poden retroalimentar per
enriquir el conjunt.
Susana Hernández ho sap fer. Ho fa molt bé. La novel·la
ofereix moltes capes de lectura que poden satisfer un públic exigent i ampli.
No la deixeu passar. Totalment recomanable.
Feliç dimarts, negrots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada