El meu relat "Diecisiete segundos", publicat a l'Antologia de dones HNegra, d'Editorial Alrevés, ara el podeu escoltar EnVeuAlta. És molt breu, però molt intens. No us el perdeu. Sentir-lo en àudio encara és més bèstia
que en la lectura.
Recupero una foto de la presentació que vam fer a Barcelona, amb dues de les meves companyes, Empar Fernández i Susana Hernández
Veig que les estacions i andanes del metro t’inspiren per a històries intenses i molt fosques, perquè no és el primer relat teu que passa al metro. Aquest, però, té un final més positiu (l’altre et deixava amb el cor encongit); de fet, ara que hi penso, tret de ser negres i súper intensos, són molt diferents. Enhorabona a tu, a la Maribel (fantàstica la seva veu), i a en Miquel per uns sons encertadíssims!
ResponEliminaHola, Potato
ResponEliminaBé, no sé si dir-ne més positiu, del final d'aquest relat. Hahahahaha.
Sí, el metro és un lloc fetitxe per a mi. M'hi passo moltes hores, no agafo mai l'autobús jo. No m'agrada. En canvi, el metro és fascinant. Hi surt a tot el que escric, pràcticament. I no ho faig expressament, em surt.
La idea d'aquesta antologia era fer un relat d'aquest tipus, convertint les dones en heroïnes, d'una manera o altra. L'única condició és que no podien ser policies ni detectives ni res d'això. "Diecisiete segundos" és molt bèstia, però mira, m'ho vaig passar genial escrivint-lo. I era un repte, perquè havia de ser molt curt per força.
Petons!