La ciudad blanca, de Karolina Ramqvist

Una breu ressenya (no tinc temps de més) per comentar aquesta novel·la que vaig concloure fa uns dies. L'ha publicat Anagrama i em va arribar inesperadament, a través d'un motorista d'aquests que sovint em piquen a la porta amb cara d'estupor mentre es pregunten interiorment on dimonis poso tants llibres. Com que era una obra curta (188 pàgines) vaig decidir llegir-la. 

A la contraportada hi han col·locat ni més ni menys que una desena de fragments dels elogis que La ciutat blanca ha obtingut. Es veu que ha estat un fenomen arrabassador a Escandinàvia, amb crítiques espectacularment bones. Per descomptat, la novel·la ja la trobem traduïda a tort i a dret a no sé quantes llengües. 

A mi no m'ha desagradat, sense que pugui considerar-la una gran meravella. Es deixa llegir, és poc habitual i l'autora fa un exercici de volgut distanciament per referir-nos els fets (amb una acció mínima, gairebé inexistent) des de l'interior de la dona protagonista, emprant el rigor del clima i la singularitat de la natura com a correlats objectius, i col·locant-li com a companya de sofriment la seva pròpia filla, una criatura de mesos. 

Tanmateix, la lectura de La ciudad blanca (un títol poc original, val a dir) m'ha despertat una bona dosi de mal humor. O sigui, ha remogut la consciència d'allò que de vegades comentem en trobades formals i informals. Si Karolina Ramqvist es digués Esperança Camps, Empar Fernández, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Susana Hernández i etcètera, no la coneixeria ningú. Si escrivís en català, una llengua que parla molta més gent que el suec, no la coneixeria ningú.  

I ja us puc garantir, amb una objectivitat absolutament honesta, que les autores nostrades que acabo de citar tenen en el seu currículum novel·les molt millors que La ciudad blanca. Com sentencia la dita castellana, "A buen entendedor con pocas palabras basta". És a dir, alguna cosa passa que cal millorar i per la qual hem de lluitar. 

I ho deixo aquí, que tinc massa feina. Feliç diumenge, negrots. 

Un assaig on participo: Violència i identitat

Dins del marc del Projecte universitari del Ministeri que dirigeix Elena Losada i del qual formo part ("Víctimas y agresoras. Representaciones de la violencia en la narrativa criminal escrita por mujeres"), ara ens arriba un volum ben interessant. Es titula Violència i identitat i conté 12 articles acadèmics que tracten aquest tema des de diverses posicions i perspectives.

La meva contribució es titula El relat negre femení en català: per què maten les dones? De la dona defensora a la dona botxí i s'ocupa d'analitzar el paper dels personatges femenins que cometen assassinats dins les dues antologies publicades per Llibres del Delicte i que vaig tenir el plaer de coordinar: Elles també maten (2013) i Noves dames del crim (2015).        

Els dos reculls m'han ensenyat moltes coses i he estat molt contenta de poder-les plasmar en aquest estudi. 

Feliç divendres, negrots 

Una altra antologia on hi sóc: "Tiempos negros"

Tinc el plaer d'anunciar-vos l'aparició d'una altra antologia col·lectiva on enguany he tingut l'honor de participar (i ja en van 4!). Aquesta és en castellà i la publica ni més ni menys que l'Editorial Siruela. Es titula Tiempos negros i l'ha coordinat Ernesto Mallo. El meu relat, que tanca el volum -just darrere del de Petros Márkaris (sí, sí, heu llegit bé)- es titula Mala lluvia. Té una característica especial, perquè passa en el segle XXII i posseeix una dimensió clarament distòpica. Feia molt de temps que em seduïa escriure en aquest sentit i quan Ernesto Mallo va contactar amb mi i em va dir que la gràcia era que cada relat estigués ambientat en una època diferent (del passat, del present o del futur) no m'ho vaig pensar dues vegades. 

Com podeu veure, els noms dels meus companys de viatge són impressionants. Per tant, no puc estar més satisfeta. Tot seguit us deixo la llista. Espero que ens acompanyeu en aquesta aventura. Que bé que la narrativa breu tingui cada vegada més plataformes per expressar-se i més testimonis publicats. 

Un bon regal de Nadal i Reis, negrots. 

Alicia Giménez-Bartlett

Jenn Díaz

Lorenzo Silva

Alexis Ravelo

Eduardo Berti

Ernesto Mallo

Patrícia Soler-Beltran

Cristina Fallaràs

Bernardo Fernández

Paco Ignacio Taibo II

Pablo de Santis

Espido Freire

Petros Márkaris

Anna Maria Villalonga

Alfabet de futur, d'Esperança Camps

Benvolguts negrots, avui us porto una nova novel·la d'Esperança Camps, Alfabet de futur. Un títol preciós per a un llibre breu, de molt agradable lectura, que representa la primera incursió de l'autora menorquina en el gènere juvenil. 

Segons ella ha manifestat, li ha resultat bastant difícil d'escriure. M'ho puc creure, perquè habitualment conrea un nivell de prosa i d'elaboració retòrica elevat i complex, de manera que les seves incerteses respecte a la confecció d'un text per a un públic jove em semblen lògiques. Jo diria que se n'ha sortit, malgrat que això només ho poden afirmar els joves que llegeixin la novel·la. En canvi, sí que estic segura que un lector adult també s'ho passarà molt bé. 

En qualsevol cas, hi ha un fet incontrovertible. Esperança Camps no pot deixar de ser Esperança Camps. O sigui: Genio y figura. Alfabet de futur no ens presenta una història banal ni un joc narratiu banal. La metaficció marca de la casa hi té un paper destacat (el recurs del somni, la història dins la història), així com el joc amb les paraules, amb el seu sentit i la seva sonoritat, l'exaltació del plaer del ritme dels mots.

Publico la ressenya en aquest bloc perquè la novel·la conté una trama policíaca, amb la seva crítica social i tot plegat: la joveneta protagonista que s'imagina resolent un cas d'assassinat que s'ha produït de debò a la seva ciutat. La família, els amics, el primer amor. Tot això ho trobem a Alfabet de futur, un llibre que us podeu plantejar regalar aquestes festes si teniu algun adolescent a prop. Jo ja l'he comprat per a la meva neboda. I el té dedicat i tot. 

Feliç tarda de diumenge, negrots.        

L'anunci d'una antologia genial: Terra de crims

Suposo que recordareu el volum intitulat Els crims nostrats que va publicar Edicions Xandri l'any 2015 i en el qual vaig tenir la sort de participar amb el meu relat Errare humanum est (si us ve de gust, el podeu escoltar llegit en veu alta AQUÍ). Doncs ara, com que els negrots som així de cabuts, Edicions Xandri hi ha tornat. De nou ha fet una antologia criminal, plena de motius catalanístics com a reclam dels relats, que aquest cop s'intitula Terra de crims.

No puc estar més satisfeta que hagin tornat a comptar amb mi. Si en el primer volum em va tocar el motiu "Seny i rauxa" (d'on va sortir Errare humanum est), ara participo amb un tema molt més compromès, sobretot en els temps que corren. Es tracta, ni més ni menys, que de "La senyera". Ehem. Poca broma, com us podeu imaginar. L'he resolt com he pogut, amb un relat de nom Un tros de drap, que espero que us agradi quan el llegiu.    

En aquesta ocasió, els meus companys de viatge literari són:

Ignasi Bea

Irene Solanich

Quim Cruselles

Tura Soler

Mariona Isern

Carles Mentuy

David Comuñas

Judith Vives

JR Armadàs (il capo i editor)

En breu anireu sabent coses de les presentacions. El debut serà a Sant Cugat el dia 24, on per desgràcia no hi podré ser. Però aviat hi haurà una presentació a Barcelona i després un tour mundial com Déu mana. 

Estic molt contenta, la veritat. Així que aneu prenent nota, negrots. 

Que ara comença el Mambo! 

El mal que m'habita, de Pasqual Alapont

Amb la feinada que tinc, en gran part vinculada a l'Any Pedrolo (tot i que no només, evidentment), no disposo de temps per escriure les ressenyes com a mi m'agrada: detallades, treballades i al meu nivell d'exigència propi. No obstant això, tampoc no puc deixar de comentar, encara que sigui breument, els llibres que valen la pena. Sento que no m'ho podria perdonar. Per això avui us recomano vivament la lectura d'El mal que m'habita, de Pasqual Alapont, darrer premi València Alfons el Magnànim de Narrativa.   

El mal que m'habita és una ficció engolidora, una teranyina de misteris familiars que es va desgranant de mica en mica en la consulta de la psiquiatra protagonista, Laura, mentre tracta d'una mena de brot psicòtic un cosí del seu exmarit. El punt de partida no és original, de fet es tracta d'un lloc comú del gènere d'intriga: de bojos i de psiquiatres en tenim un munt a la història de la literatura i del cinema. Tanmateix, el plantejament, el fluir de la història, el final que impacta, la versemblança dels personatges i la intel·ligència i rigor del text captiven des de la primera pàgina.

Tot llegint la novel·la, el món recreat esdevé d'una coherència indubtable, sobretot pel que fa a l'aprofundiment en la psicologia dels personatges, en el seu interior més pregon. Confesso amb un cert rubor que no coneixia Pasqual Alapont, però a partir d'ara s'ha convertit en un autor que mai més no permetré que em passi per alt. 

Feliç dilluns, negrots.      

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Doble o res

Tot continuant amb els meus breus apunts de lectures pedrolianes, avui us faig cinc cèntims d'una novel·la molt especial. Es tracta de Doble o res, escrita el 1950 amb el títol original d'Acte de violència. Considerada del gènere policíac -tot i que en realitat és molt més que una novel·la de crims-, fou víctima de la censura, de manera que restà silenciada, sense veure la llum, durant molt de temps. 44 anys, per ser exactes, si comptem des que la censura la va refusar el 1953. Per fi, l'any 1997 la publicà Edicions 62 amb el títol de Doble o res. Cal recordar que, durant el llarg decurs del mutisme imposat, Pedrolo ja havia publicat un altra obra, de contingut molt diferent, que va intitular Acte de violència (de la qual en parlarem en breu).  

El decalatge entre l'escriptura i la publicació de moltes de les novel·les pedrolianes són un dels esculls que trobem a l'hora d'estudiar i valorar correctament la seva producció. En el cas de Doble o res, per exemple, el retard en el coneixement del text ha incidit directament en la seva consideració pública. Perquè la novel·la pot considerar-se, pràcticament, el primer (o un dels primers) títols policíacs en català, anterior fins i tot a les tres novel·les capdavanteres de Rafael Tasis (La Bíblia valenciana, la primera, data de 1955). D'altra banda, la recepció de qualsevol text literari, després de més de quaranta anys de la seva composició, presenta una problemàtica complexa i evident, que tots us podeu imaginar. 

En qualsevol cas, Doble o res és un llibre fantàstic, que s'inscriu dins de la primera etapa de la creació pedroliana, aquella que intentava pouar, amb vinculacions filosòfiques i un clar ressò existencialista, en l'anàlisi del capteniment humà. A Doble o res hi ha crims, hi ha violència i tensió sexual (poc habitual a l'època), hi ha una visió dura del món. Però sobretot hi trobem un exercici dialèctic de primer nivell. La guerra, les relacions entre homes i dones, el remordiment, la culpa, l'expiació, el dret a la vida, l'estranyesa humana davant la realitat que ens envolta, la impunitat, el desig, l'ambició i la cobdícia. L'amor i la mort. Tot això apareix a la novel·la, enfocat des de la visió dels dos personatges principals, en una llarga conversa molt poc convencional.  

No penso avançar res més, però espero haver-vos obert les ganes de llegir Doble o res. Tanmateix, és un llibre que costa de trobar. No cal que us preocupeu, perquè estic contenta de poder-vos anunciar que, en breu, sortirà una edició ómnibus de 62 que inclourà tres novel·les policíaques de Manuel de Pedrolo, entre elles Doble o res. Es tracta d'una edició que estic treballant, amb un pròleg extens, que s'inicia amb aquest text, tan oblidat, tan poc conegut. Així, els tres títols seran Doble o res, L'inspector fa tard i Joc brut. Tres etapes creatives en la producció de Pedrolo, tres maneres diverses d'enfrontar-se al gènere, tres joies que cal rellegir i revalorar.  

Vinga, negrots, que no decaigui. Que l'any 2018 serà l'any del centenari i hem d'estar ben preparats per afrontar-lo. 

I pel que fa a avui, que passeu un dia ben feliç.