Los ángeles de hielo, de Toni Hill

Que avui en dia algú escrigui una novel·la de tall gòtic, al més pur estil decimonònic, i que aquesta novel·la funcioni perfectament, pot semblar estrany, però us asseguro que no ho és. Toni Hill ho ha fet. I amb uns resultats excel·lents. 

L’autor barceloní és decidit i valent i escriu allò que li agrada, de manera molt ben documentada i ambientada. La seva novel·la és un enorme i buscat homenatge, explicitat pel propi autor en les citacions inicials i en els comentaris de la darrera pàgina. La fascinació pels llocs comuns del terror revisada des de posicions actuals i mesurades. A Los ángeles de hielo hi ha Charlotte Brontë i Jane Eyre, hi ha Henry James i Un altre pas de rosca, hi ha el meu admirat E.T.A. Hoffman i L’home d’arena i fins i tot hi ha Mercè Rodoreda i Mirall trencat (no sé si l’autor n’és conscient, però a Mirall trencat també hi trobem nens més que inquietants -Maria i Ramon-, nens víctimes d’aquests altres -Jaume- i fantasmes en casalots enormes). Com he escrit altres cops, no hi ha res pitjor que la maldat de la infantesa (i de les senyoretes directores d'escoles femenines i mestres en general). Tant en literatura com en cinema, sempre impressiona molt.   

Tot és creïble en la novel·la de Hill, fins i tot els girs inesperats (malgrat que el darrer el vaig endevinar bastant aviat). Tanmateix, hi trobem des d’aparicions sobrenaturals a crims terrorífics, passant pel sexe, la maldat i la bogeria en el seu espectre més ampli i brutal. Intel·ligentment, l’autor ho contraposa a la visió científica, a l’incipient irrupció de la psicologia i la nova psiquiatria en l’ambient de la Gran Guerra a Europa. No debades Anna Freud, la filla petita del pare de la psicoanàlisi, hi fa un “cameo” estel·lar. I no debades el protagonista de la novel·la, Frederic Mayol, es també psiquiatra.  

M’agrada molt la diversitat narrativa del text. La novel·la inclou una part dietarística, una part epistolar, una història contada mitjançant l’escriptura per un personatge/espectador dels esdeveniments (a la seva vellesa, molt a l’estil d’Adso de Melk a El nom de la rosa) i un toc innovador: la irrupció en primera persona d’aquesta veu, que trenca el ritme narratiu quan considera que li convé fer-ho. És un recurs imaginatiu gens gratuït. Hi ha aspectes de la història que Hill necessita justificar perquè el lector els ha de conèixer. L’estratagema li surt rodó. I, a sobre, té molta frescor.  

Los ángeles de hielo és un text cuidat, ben escrit, treballat i travat com correspon al gènere al qual pertany. Situat entre Barcelona i Sant Pol de Mar, però amb interessants incursions a una Viena en guerra però encara plena de glamur. Amb un estil adient per a l’època que reflecteix (els inicis del segle XX), però sense caure en recargolaments excessius. Una obra que enganxa, que fa gaudir. Una obra que a mi, personalment, m’ha retornat al plaer de les lectures de joventut. Perquè... a veure, no ens enganyem, negrots, els mecanismes de la por són sempre els mateixos. I, per això, estem segurs que el terror clàssic no caducarà mai.