dijous, 31 d’agost del 2017

Los ángeles de hielo, de Toni Hill




Que avui en dia algú escrigui una novel·la de tall gòtic, al més pur estil decimonònic, i que aquesta novel·la funcioni perfectament, pot semblar estrany, però us asseguro que no ho és. Toni Hill ho ha fet. I amb uns resultats excel·lents. 
L’autor barceloní és decidit i valent i escriu allò que li agrada, de manera molt ben documentada i ambientada. La seva novel·la és un enorme i buscat homenatge, explicitat pel propi autor en les citacions inicials i en els comentaris de la darrera pàgina. La fascinació pels llocs comuns del terror revisada des de posicions actuals i mesurades. A Los ángeles de hielo hi ha Charlotte Brontë i Jane Eyre, hi ha Henry James i Un altre pas de rosca, hi ha el meu admirat E.T.A. Hoffman i L’home d’arena i fins i tot hi ha Mercè Rodoreda i Mirall trencat (no sé si l’autor n’és conscient, però a Mirall trencat també hi trobem nens més que inquietants -Maria i Ramon-, nens víctimes d’aquests altres -Jaume- i fantasmes en casalots enormes). Com he escrit altres cops, no hi ha res pitjor que la maldat de la infantesa (i de les senyoretes directores d'escoles femenines i mestres en general). Tant en literatura com en cinema, sempre impressiona molt.   
Tot és creïble en la novel·la de Hill, fins i tot els girs inesperats (malgrat que el darrer el vaig endevinar bastant aviat). Tanmateix, hi trobem des d’aparicions sobrenaturals a crims terrorífics, passant pel sexe, la maldat i la bogeria en el seu espectre més ampli i brutal. Intel·ligentment, l’autor ho contraposa a la visió científica, a l’incipient irrupció de la psicologia i la nova psiquiatria en l’ambient de la Gran Guerra a Europa. No debades Anna Freud, la filla petita del pare de la psicoanàlisi, hi fa un “cameo” estel·lar. I no debades el protagonista de la novel·la, Frederic Mayol, es també psiquiatra.  
M’agrada molt la diversitat narrativa del text. La novel·la inclou una part dietarística, una part epistolar, una història contada mitjançant l’escriptura per un personatge/espectador dels esdeveniments (a la seva vellesa, molt a l’estil d’Adso de Melk a El nom de la rosa) i un toc innovador: la irrupció en primera persona d’aquesta veu, que trenca el ritme narratiu quan considera que li convé fer-ho. És un recurs imaginatiu gens gratuït. Hi ha aspectes de la història que Hill necessita justificar perquè el lector els ha de conèixer. L’estratagema li surt rodó. I, a sobre, té molta frescor.  
Los ángeles de hielo és un text cuidat, ben escrit, treballat i travat com correspon al gènere al qual pertany. Situat entre Barcelona i Sant Pol de Mar, però amb interessants incursions a una Viena en guerra però encara plena de glamur. Amb un estil adient per a l’època que reflecteix (els inicis del segle XX), però sense caure en recargolaments excessius. Una obra que enganxa, que fa gaudir. Una obra que a mi, personalment, m’ha retornat al plaer de les lectures de joventut. Perquè... a veure, no ens enganyem, negrots, els mecanismes de la por són sempre els mateixos. I, per això, estem segurs que el terror clàssic no caducarà mai.



dimecres, 23 d’agost del 2017

Assassins de Girona, de diversos autors






He conclòs avui la lectura de la nova antologia de relats publicada per Llibres del Delicte. Parlo en aquest cas d’Assassins de Girona, formada per 13 històries d’autors gironins que s’aproximen al crim des de posicions ben diferents. Els autors són, per ordre d’aparició dins del recull: Jordi Dausà, Jair Domínguez, Mar Bosch, Damià Bardera, Matthew Tree, Maribel Torres, Pep Prieto, Anna Carreras, Andreu Pérez, Cristina Malagelada, Miquel Aguirre, Josep Torrent i Salvador Macip. 

De les antologies llegides en els darrers temps (i n’hi ha cada cop més, per fortuna), diria que aquesta és la més heterodoxa. La negror (per fortuna també) cada cop mostra fronteres més permeables. Aquí està enfocada des d’angles molt diversos, amb poca adhesió als cànons establerts i una gratificant amplitud de mires. No puc dir gaire cosa, perquè el volum encara no és a la venda. El tindrem a les llibreries a partir de setembre. Per tant, res més lluny de la meva intenció que començar a fer d’insensata reveladora de secrets. 
Tanmateix diré, això sí, que m’ha resultat d’una agradable lectura. Com acostuma a passar en aquests casos, hi ha relats que m’han agradat molt i d’altres que no tant. Alguns autors tenen problemes en rematar els finals, cosa que succeeix amb una certa freqüència, de la mateixa manera que d’altres han de recordar que un relat no és un capítol de novel·la. Dit això, el conjunt em sembla força reeixit.  
Destaco que he rigut amb Miquel Aguirre i somrigut amb Matthew Tree, que m’han semblat oportuns els canvis de punts de vista en les històries de Josep Torrent i Cristina Malagelada i, per damunt de tot, valoro molt positivament les aportacions de cinc històries: els quatre primers relats (Dausà, Domínguez, Bosch i Bardera), que representen una enorme alenada d’aire fresc exempt de cotilles i manies, originals i ben escrits; i l’encertat colofó que tanca el volum, el bell i fins i tot poètic text de Salvador Macip. Com sempre, llegir-lo és un plaer.
Feliç tarda, negrots.    





divendres, 18 d’agost del 2017

Paralelo, 1934 (Josep M. Poblet i Rafael Tasis)





Ara he tingut un parell d'estones per llegir l'adaptació al teatre que va fer Josep Maria Poblet de la novel·la policíaca de Rafael Tasis Un crim al Paralelo. Enguany van fer-ne una impressió els amics del Festival El vi fa sang de l'Espluga de Francolí, ja que la van representar en el marc del festival.

M'ho he passat molt bé. Tots els estudiosos del teatre sabem que els gèneres dramàtics no estan concebuts per ser llegits. El teatre és un art multidisciplinar, on el text només representa una part del conjunt. Tanmateix, com que jo hi tinc la mà trencada a descodificar peces teatrals i encara més breus i humorístiques (n'he llegit centenars), em puc imaginar molt bé la posada en escena i la interpretació, a mig camí del vodevil, la comèdia de costums i els relats d'enigma a l'estil Agatha Christie. Endemés, en aquest cas comptem amb aquell ambient encisador del music-hall, les vedettes i el Paral·lel.    

Està molt bé recuperar aquestes petites (o grans) joies, testimonis "vintage" (com diria la Margarida Aritzeta) d'una època que ja no existeix. 
Vinga, que la negror ens acompanyi.  

Fins aviat!   


dilluns, 14 d’agost del 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Joc brut




Tot avançant-me a l'Any Pedrolo, que serà el 2018 -quan es compleixi el centenari del seu naixement-, estic rellegint gran part de la seva obra. Per motius de feina, no podré confegir llargues ressenyes a l'ús, però no vull deixar de consignar en aquest blog  totes les obres de l'autor que vagi llegint. Desitjo esperonar-vos per tal que vosaltres, com a bons negrots, també el recupereu (si ja l'heu llegit) o us hi apropeu per primer cop (si no ho heu fet). És per això que em complau inaugurar la secció "Tot llegint Manuel de Pedrolo".  

Avui recordem el seu clàssic negre per excel·lència, Joc brut, inspirat clarament en el hard-boiled americà i que recrea el motiu de la femme fatale inductora del crim. Al mes pur estil d'El carter sempre truca dues vegades i de Perdición (Double Indemnity), de James M. Cain, Pedrolo dóna vida a la despietada Juna, que enredarà un insensat mascle (Xavier, absolutament abduït pels seus encants), i farà que cometi un assassinat. No importa gens que ja sapiguem de què va la trama, no importa que es basi en un esquema ja establert (no cal parlar ara dels codis del gènere, de les convencions, etcètera).

No importa, perquè Pedrolo hi posa una veu tan potent i personal que enganxa irremeiablement.  

De fet, a banda d'El Mecanoscrit del segon origen, Joc brut és la novel·la més coneguda de Pedrolo, lectura durant molts anys als instituts de Secundària.     




  
Bé, això continuarà. I en qualsevol cas, no patiu. Us asseguro que aniré dient moltes coses referents a Pedrolo, però avui simplement enceto aquest itinerari de les meves lectures, que alternaré en el meu altre blog, El fil d'Ariadna (II), quan es tracti de textos pedrolians que no siguin negres o policíacs.   

Fins aviat, negrots. 


diumenge, 6 d’agost del 2017

Los amantes de Hiroshima, de Toni Hill




Ja està, ja he conclòs de trilogia de Toni Hill: El verano de los juguetes muertos, Los buenos suicidas i ara, tot just anit, vaig acabar la tercera, Los amantes de Hiroshima. 

Com he comentat des del primer moment, he trigat a llegir-la. No per cap motiu concret, simplement perquè la meva llista de pendents (com he repetit mil cops) és més llarga que un dia sense pa.  

El cas és que, com si el destí volgués fer-me un favor, he tingut l'encert d'acostar-m'hi en un moment perfecte per a mi: just quan necessitava una d'aquestes lectures absorbents que t'engoleixen dins la història i no et deixen anar. 

Moltes gràcies, Toni. Un dia em vas dir que, de totes tres, la teva preferida és aquesta, Los amantes de Hiroshima. Evidentment, és una obra important, la que tanca el conjunt i on s'han de resoldre tots els enigmes. M'ha semblat molt ben lligada, amb una trama complexa i uns personatges ben definits. Amb l'ambientació de crítica social enmig de la revolta del 15M, els seus tocs d'intertextualitat (Henry James inclòs, que bé!) i els seus elements metaliteraris. 

Se'm fa difícil decidir-me per una de les tres. La primera va ser una grata sorpresa. Aquesta (malgrat la llargària, que Déu n'hi do) un gran colofó. I la del mig, la veritat és que em va enganxar molt. Tractar el tema del suïcidi, que de fet amara també Los amantes de Hiroshima, em sembla molt interessant, fins i tot poètic. 

Llegiu-les totes, si és que aneu tan tard com jo i encara no ho heu fet. 

Feliç calorosíssim diumenge d'agost, negrots.  





dijous, 3 d’agost del 2017

Convocatòria de la V Edició del Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana




Com cada any, l'Associació en Negre, l'Ajuntament de Tiana i l'Editorial Alrevés convoquen el Premi de novel·la negra en llengua catalana Memorial Agustí Vehí, que arriba ja a la cinquena edició. No està gens malament. La veritat és que n'estem contents. Els premiats anteriors foren Josep Torrent, Lluís Bosch, Silvestre Vilaplana i Biel Cussó.   

Qui sap si el següent pot ser algú de vosaltres, algú dels qui esteu llegint ara mateix aquest post. O sigui que animeu-vos a presentar les vostres novel·les. Mireu-vos bé les bases i endavant.


Som-hi, negrots!