Que
avui en dia algú escrigui una novel·la de tall gòtic, al més pur estil
decimonònic, i que aquesta novel·la funcioni perfectament, pot semblar estrany,
però us asseguro que no ho és. Toni Hill ho ha fet. I amb uns resultats excel·lents.
L’autor
barceloní és decidit i valent i escriu allò que li agrada, de manera molt ben
documentada i ambientada. La seva novel·la és un enorme i buscat homenatge,
explicitat pel propi autor en les citacions inicials i en els comentaris de la
darrera pàgina. La fascinació pels llocs comuns del terror revisada des de
posicions actuals i mesurades. A Los ángeles
de hielo hi ha Charlotte Brontë i Jane
Eyre, hi ha Henry James i Un altre pas de rosca, hi ha el meu admirat E.T.A. Hoffman i L’home d’arena i fins i tot hi ha Mercè Rodoreda i Mirall trencat (no sé si l’autor n’és conscient,
però a Mirall trencat també hi trobem
nens més que inquietants -Maria i Ramon-, nens víctimes d’aquests altres -Jaume-
i fantasmes en casalots enormes). Com he escrit altres cops, no hi ha res pitjor
que la maldat de la infantesa (i de les senyoretes directores d'escoles femenines i mestres en general). Tant en literatura com en cinema, sempre impressiona
molt.
Tot
és creïble en la novel·la de Hill, fins i tot els girs inesperats (malgrat que el
darrer el vaig endevinar bastant aviat). Tanmateix, hi trobem des d’aparicions
sobrenaturals a crims terrorífics, passant pel sexe, la maldat i la bogeria en
el seu espectre més ampli i brutal. Intel·ligentment, l’autor ho contraposa a
la visió científica, a l’incipient irrupció de la psicologia i la nova psiquiatria
en l’ambient de la Gran Guerra a Europa. No debades Anna Freud, la filla petita
del pare de la psicoanàlisi, hi fa un “cameo” estel·lar. I no debades el
protagonista de la novel·la, Frederic Mayol, es també psiquiatra.
M’agrada
molt la diversitat narrativa del text. La novel·la inclou una part
dietarística, una part epistolar, una història contada mitjançant l’escriptura
per un personatge/espectador dels esdeveniments (a la seva vellesa, molt a l’estil
d’Adso de Melk a El nom de la rosa) i
un toc innovador: la irrupció en primera persona d’aquesta veu, que trenca el
ritme narratiu quan considera que li convé fer-ho. És un recurs imaginatiu gens
gratuït. Hi ha aspectes de la història que Hill necessita justificar perquè el
lector els ha de conèixer. L’estratagema li surt rodó. I, a sobre, té molta
frescor.
Los ángeles de hielo és un text cuidat, ben escrit, treballat
i travat com correspon al gènere al qual pertany. Situat entre Barcelona i Sant
Pol de Mar, però amb interessants incursions a una Viena en guerra però encara plena
de glamur. Amb un estil adient per a l’època que reflecteix (els inicis del
segle XX), però sense caure en recargolaments excessius. Una obra que enganxa,
que fa gaudir. Una obra que a mi, personalment, m’ha retornat al plaer de les
lectures de joventut. Perquè... a veure, no ens enganyem, negrots, els
mecanismes de la por són sempre els mateixos. I, per això, estem segurs que el
terror clàssic no caducarà mai.