Tocar el dos no és tan senzill, de Màrius Moneo

Tocar el dos no és tan senzill, de Màrius Moneo (Berga, 1964), es una novel·la perfecta per a aquests dies d’estiu. Lleugera, de lectura amena, escrita amb un llenguatge planer i actual, es mou entre un humor a estones delirant i un realisme agredolç que, per desgràcia, resulta massa creïble. Aquesta contraposició pot semblar sorprenent, però no ho és. La novel·la està construïda des d’una posició de consum ampli, que proposa un primer nivell de lectura amable i fins i tot surrealista, però que amaga rere la superfície una reflexió molt seriosa sobre la nostra societat. 

Tot i que no s’assemblen en res, Tocar el dos no és tan senzill té alguna cosa en comú amb dues novel·les que ja hem ressenyat en aquest blog. Em refereixo a Tota la veritat, de Núria Cadenes, i a Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, d’Ignasi Oliveres. En els tres casos hi trobem aquesta idea inevitablement coneguda (i autèntica) de “No hi ha un pam de net”. L’acció té lloc a Girona i comarques. La mort inesperada i imprevisible d’una jove equatoriana destaparà l’existència d’una fauna humana que no coneix el límit de l’honestedat, de l’ètica o del respecte. Ningú no es preocupa d’actuar correctament, de fer les coses tal com cal. Tot s’hi val per salvar la pròpia pell. L’individualisme i el materialisme ho dominen tot, els baixos instints són els reis. Tots plegats deambulem per una societat sòrdida i malalta, per un podrimener que, si ho meditem seriosament, no ens pot fer sentir res més que fàstic. Ja no existeix una frontera clara entre els bons i els dolents. Poca gent se salva. Ras i curt, qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra.   

El text s’inscriu en el si d’una narrativa criminal moderna, allunyada dels tòpics malgrat emprar alguns dels recursos del gènere. Es tracta d’una ficció coral, amb un policia molt sui generis que resulta un protagonista relatiu. Cap dels personatges no està del tot desenvolupat. Alguns perquè són només “tipus” que l’autor vol mostrar (la galeria humana va de la femme fatale al senex amans, de la dona adúltera al mascle dominador, de l’artista prepotent al fanàtic sonat, de la noia de fer feines a l’estafador de pacotilla). D’altres perquè l’autor no ha tingut la intenció de fer una novel·la psicològica ni de personatges. En el cas del suposat protagonista, aquest esquematisme sorprèn una mica; crec que Gil Alabau hauria d’estar més treballat. No assistim als seus pensaments a l’hora de resoldre un cas tan complex com el de la novel·la, un cas atípic on l’atzar i la mala fe hi juguen un paper cabdal. Tampoc no se’ns explica gaire res del seu entorn ni del seu pare, que apareix en alguns instants segurament com a contrapunt a tanta porqueria, com si fos un oasi de pau. Crec que aquest plantejament està bé per als secundaris, Màrius Moneo ho encerta en aquest sentit, però no tant pel que fa al protagonista. Almenys, jo m’he quedat amb aquesta sensació.  En qualsevol cas, pot ser una tria deliberada. Una cosa em sembla clara: Tocar el dos no és tan senzill és una novel·la que no explica ni elucubra, sinó que, eminentment, “mostra”. 

M’agrada veure que cada dia hi ha més textos que s’allunyen del típic “procedural”. Aquest ho fa, perquè, encara que assistim a la investigació del cas, ho fem d’una manera absolutament inusual, diferent. Sense complexos i desenfadada, però perspicaç. 

Jo m’ho he passat bé. Si us enganxeu a Tocar el dos no és tan senzill gaudireu de la lectura. I, de pas, el llibre ens permet reflexionar. Amb el cor a la mà, és aquesta la societat que volem?

Feliç dia, negrots.