Quan ens endinsem en la lectura
de L’objectiu del crim, de Xulio
Ricardo Trigo, de seguida comprenem que serà una gratíssima experiència. A les
poques pàgines sentim que ens hem inserit de ple en la ficció i sabem que hem arribat
a una obra sòlida i acollidora, de solvència contrastada. Res de matusseries
precipitades, res de paraules mig dites o sintaxis desballestades. No. La novel·la
ens atrapa com ho feien els textos de les nostres primeres lectures, com
aquelles històries interessants i compactes que recordarem sempre i que ens han
convertit en les persones que som. Personalment, m’ha fet pensar en trames d’espies,
de persecucions, de nazis i jueus, en aquell plaer irrepetible de submergir-te per
primera vegada en la lectura de Graham Greene, o de Leon Uris, o de John le Carré.
I no vull dir amb això que L’objectiu del
crim tingui gaire en comú amb els textos d’aquests autors (prou diferents,
també, entre si). No és res d’això. Senzillament estic apel·lant a l’estètica
de la recepció. De la meva pròpia i unilateral recepció. I representa una gran
lloança per a la novel·la, perquè entre les seves pàgines m’he sentit encara
una lectora novella (o potser renovada) que podia xalar de valent, mantenir
expectatives, fregar-se les mans esperant un desenllaç, lliurar-se a l’aventura
del llibre sense pensar en res més.
Xulio Ricardo Trigo du a terme un
exercici molt interessant, perquè té la voluntat de tirar endavant un projecte
doble. En primer lloc, fusionar la literatura amb una altra disciplina
artística, la fotografia. Tots coneixem la seva faceta com a fotògraf, a la
qual s’està dedicant intensament en els darrers anys. A L’objectiu del crim ‒com han fet altres autors amb la
pintura o amb la música‒ es proposa unificar les seves dues grans passions, demostrar-nos
que l’art, la inspiració i l’impuls creatiu són pulsions compartides,
transversals, quelcom permeable que s’escriu en majúscules i que es concreta en
una fita principal: expressar la bellesa, generar plaer estètic, nodrir l’esperit.
La fotografia, que sovint ha quedat eclipsada des del punt de vista artístic per
altres disciplines més reconegudes, té un paper fonamental a la novel·la, però
dosificada en la mesura justa. No embafa, no s’extralimita, flueix amb
naturalitat. S’integra a la perfecció des del punt de vista de la forma i del
contingut.
En segon lloc, Xulio Ricardo Trigo
volia fer-nos arribar una història terrible, colpidora. La vida de la fotògrafa
Erika Ernemann, amb la qual va entrar en contacte per una de les moltes casualitats
de la vida (algú potser prefereix parlar de destí, però en realitat tant se
val). La novel·la ens remet a uns fets històrics molt dolorosos i gairebé
desconeguts per a tots nosaltres, ja que poc sabem del gran nombre d’aberracions
que van tenir lloc a Europa tot just acabada la Segona Guerra Mundial. La
novel·la, en aquest sentit, atresora un important vessant de document històric.
L’autor la construeix a partir de dues veus narratives. L’horror del passat ens
arriba en forma de dietari de la protagonista, lògicament en primera persona. En
canvi, la trama del present de l’acció (Barcelona, 1961) recau en la veu d’un
narrador omniscient i té a veure amb una sèrie d’assassinats inesperats que fan
reviure els records i la foscor.
L’objectiu del crim s’ajusta a una estructura de novel·la negra, però
el gènere tan sols serveix de pretext per explicar un seguit de coses molt més
importants. De fet, quan més amunt he parlat de projecte, també m’estava
referint a això, ja que la història d’Erika Ernemann no s’acaba aquí. L’objectiu del crim només és una primera
entrega, que ens ha deixat amb la mel als llavis i el desig de saber més. Però
per a Xulio Ricardo Trigo i la seva protagonista (la de carn i ossos), el
projecte va molt més lluny. Es tracta de posar damunt la taula el patiment de
tota una vida, de donar veu a un passat silenciat. Es tracta d’explicar la
Història.
No vull acabar aquesta ressenya sense
esmentar l’encert de l’autor pel que fa a la construcció dels personatges
(alguns realment entranyables, d’altres aterridors) i, sobretot, a l’hora de confegir
un text bellíssim, elegant, accessible, ric i enormement atractiu. Gràcies,
Xulio. Estic esperant la segona novel·la amb candeletes.
Caram, que interessant aquesta noveŀla. Com sempre una ressenya magnífica. Enhorabona, Xulio!
ResponEliminaUn altre autor pendent! Començaré amb aquesta novel.la, doncs!
ResponEliminaGuau, en fa una mica de por. Sempre m'ha fet respecta llegir coses reals, on la injusticia i el patiment, aplicat entre persones m'esgarrifa.
ResponEliminaClar que pensaràs que "tot és real en una novel·la", però malgrat tot és "inventat" i no assenyala a ningú. No sé si m'explico prou bé.
En fi, m'ho pensaré.
Gemma, hi ha un rerefons real, però tot està ficcionalitzat i literaturitzat. No és una història real fil per randa, sinó que, des de la realitat novel·lada i passada pel filtre de la invenció de segons quins fets, l'autor ens explica coses de la realitat que han estat molt silenciades.
ResponEliminaJo estic segura que et pot agradar molt.
Bé , ho tindré en conta .
ResponEliminaMoltes gràcies per aquesta esplèndida ressenya. Feliç que t'hagi agradat "L'objectiu del crim", la primera de Manual Lens, la sèrie dedicada a la fotògrafa i policia Erika Ernemann...
ResponEliminaTot un honor figurar entre les novel·les escollides al teu bloc, que ja és un dels imprescindibles dins el panorama de la novel·la negra.
Abraçades!
X. R. Trigo
Quan t'agrada una novel·la fas unes ressenyes que admiro. Aquesta és magnífica i fa que em proposi llegir el meu primer llibre d'aquest autor.
ResponElimina