El conreu que fa Amélie Nothomb d’un gènere tan atractiu com
la nouvelle sempre m’ha semblat molt
interessant. Representa la demostració que la distància curta pot vehicular
tots els estils, totes les pulsions, totes els recursos i estètiques.
El crim del comte
Neville és un text
delirant, pura literatura de l’absurd, construït com un homenatge a un relat
que a mi m’encanta, El crim de Lord
Arthur Savile, d’Oscar Wilde. Nothomb s’ho passa d’allò més bé provocant i generant
expectatives, desconcertant i divertint el lector.
Rere el pretext de la predicció d’una mèdium, que vaticina al
protagonista (un aristòcrata vingut a menys però amb totes les ínfules vigents)
que cometrà un assassinat en el transcurs de la festa que està a punt
d’organitzar, Nothomb teixeix una història plena d’humor, amb una finíssima i
esmolada ironia, al voltant del món anacrònic de la noblesa belga (però que
podria ser la noblesa rància de qualsevol país de la vella Europa). La
contraportada del llibre parla d’una «juganera i perversa faula moderna amb un vernís
tragicòmic, en què, sota una capa d’espurnejant lleugeresa, treu el cap una
suggestiva indagació sobre el món de les aparences, les relacions familiars,
els secrets del passat...». Crec que la descripció no pot ser més encertada. La crítica ferotge de
Nothomb no té pèls a la llengua i es recolza en uns diàlegs vivíssims i
surrealistes que ens deixen fora de joc. No sé ben bé per què, però en alguns
moments les situacions i les converses m’ha recordat els contes i les
pel·lícules (les bones) de Woody Allen.
Encara que hom tanqui el llibre amb un somriure als llavis
(impossible no fer-ho davant del desenllaç de tot plegat), resulta difícil
ignorar el rerefons de desesperança, de tristor continguda, que amara el final
de la novel·la; un regust amarg de difícil catalogació. Segurament es tracta de
la constatació de l’absurd de l’existència, de la buidor del joc d’aparences
dins del qual, en major o menor grau, hi vivim tots immersos, del malestar que
el mirall de la sàtira de Nothomb ens col·loca davant dels ulls. No som
aristòcrates, és veritat. Però com alguns dels personatges de la faula, tots
sabem de la dificultat de defugir la hipocresia, de conviure amb el dolor del
passat, de suportar el pes d’un món ridícul que sovint no permet que ens
desenvolupem com nosaltres voldríem. Hom pot identificar una certa nàusea
existencial a El crim del comte Neville,
a desgrat que ens faci riure de valent des de la primera línia. Però suposo que
cal ser especialment sensible per captar-la del tot. I aquest, per desgràcia,
és una mica el drama.
Gràcies per la ressenya. Fa molts anys que em dic que llegiré Nothom, per veure com escriu exactament l'autora del barret però, ara per una cosa ara per una altra, mai no m'hi he posat. La teva ressenya ha fet que en tingui moltes ganes.
ResponEliminaCom sempre una ressenya excel.lent. M'ha despertat la curiositat. No conec l'autora, potser ja és hora
ResponEliminaCoincidim amb tot, estimada. :)
ResponElimina