Societat Negra, d’Andreu Martín

Ja sé que vaig amb molt de retard, perquè Andreu Martín va guanyar el Premi Crims de Tinta en la seva V convocatòria amb la novel·la que avui ressenyo. És a dir, l’any 2013. Curiosament, he llegit abans diverses obres de l’Andreu que van ser publicades posteriorment. El motiu és doble. D’una banda, tinc tants llibres fent cua que, indefectiblement, sempre n’hi ha alguns que es van quedant acumulats. D’una altra, les novel·les de màfies (xineses o no) no m’agraden gaire. Per això, no sé si conscientment o inconscient, l’anava aparcant.

Evidentment, vaig cometre un error. I hauria d’haver sabut que m’estava equivocant. L’Andreu no pot judicar-se amb el barem general. Les seves obres sempre m’agraden, sempre. Perquè és un escriptor de raça, com la copa d’un pi, i amb una veu pròpia. Lluny de la sordidesa, la violència tarantiniana i el sexe desfermat (a voltes gratuït) que acostumen a acompanyar els subgèneres de màfies, narcotraficants i organitzacions criminals, les novel·les que fa l’Andreu són bona literatura. Literatura de veritat. Per això, malgrat que Societat Negra aborda sense pèls a la llengua el tema de la instauració de les temibles tríades a Barcelona, la novel·la és molt més. Un text ben travat, construït a base d’anticipacions, que desgrana la història de mica en mica, amb personatges rodons i polièdrics, alguns entranyables, i una exhaustiva documentació al voltant de la qüestió.

Un policia competent però en hores baixes per un greu problema familiar, un confident mig xinès que no ha tingut una vida fàcil, alguns pinxos de poca volada amb tots els números per acabar malament, sicaris dolents dolentíssims, mares i pares de tots els pelatges, caps i mans tallats, revenja i odi. Barcelona com a escenari del món de l’hampa més bèstia. Ah, i una noieta de sofisticada bellesa oriental amb uns mugrons de somni.

Què més volem? Si no ho heu fet (cosa estranya perquè no tothom té els meus prejudicis ni la meva acumulació llibresca), llegiu-la ja. Us encantarà.