Mans negres, de Jordi de Manuel

Mans negres, de l’escriptor barceloní Jordi de Manuel, és el novè volum protagonitzat per l’inspector Marc Sergiot. En aquest cas no es tracta d’una novel·la, sinó d’un conjunt de relats (7 en total) que fa molt de temps que l’autor treballa sense pressa, acuradament. Són set històries on Sergiot hi apareix en major o menor grau i que s’insereixen plenament dins del món que De Manuel ha creat amb ell i per a ell. Ja sabeu que jo considero que l’univers sergiotià ‒per a mi magnífic‒ s’emplena de sentit si el llegim des de dins, com un corpus complet i carismàtic on cada obra complementa i fa més significatives les anteriors. Els relats de Mans negres corroboren sens dubte aquesta meva visió, tot afegint interès a una nissaga especial i única pel que fa a la literatura negra en català.  

Els relats pivoten al voltant del concepte “mans”, les mans que fem servir per treballar, per acaronar, per estimar, per gesticular, per expressar-nos. I també per matar. Els títols dels relats són prou significatius i recullen frases o construccions que tots coneixem i emprem sovint: Cop de mà, Joc de mans, A mà armada, Mans a l’obra, Mà de ferro, Una mà de pintura i Mans brutes. Són relats deliciosos, finíssims, imaginatius, que podem i hem de gaudir sense presses, amb calma, fixant-nos en els detalls. L’estil de Jordi de Manuel és un estil inconfusible, que sap conjuminar a la perfecció la duresa i l’acarnissament dels fets i de les trames amb l’excel·lència narrativa i la feina ben feta.

Com fa en totes les seves novel·les i contes (aquí no me’n puc estar d’anomenar l’esplèndid recull intitulat Disseccions, guanyador del Premi Lector de l’Odissea l’any 2001), De Manuel obre en canal la naturalesa humana. A la contracoberta del llibre hi llegim: Cobdícia, venjança, ira, luxúria, gelosia, fanatisme, defensa pròpia i malícia genuïna s’entortolliguen en aquesta teranyina (“teranyina”, visca!) teixida amb relats breus (...) Mans negres són set narracions criminals que disseccionen les parts més fosques de la naturalesa humana. Crec que no es pot dir millor. Gairebé reproduint els set pecats capitals (no tots, però quasi), l’autor desmembra, viola, es venja, enganya, roba, insulta i menysprea. Però ho fa amb aquest seu estil culte, intel·ligent, treballat fins a la infinitud, on no hi ha res gratuït, on hi abunden les citacions i referències artístiques i literàries, les picades d’ullet, els enginyosos jocs de paraules i noms dels personatges, on queda palesa la seva àmplia formació, on no existeix el barroerisme ni el mal gust, on tot està exquisidament mil·limetrat.     

Els relats de De Manuel no són aptes per a lectors poc sensibles o poc perceptius, perquè necessiten una lectura atenta i competent. A les seves històries és molt important el “com” (de fet, s’hi recrea de manera magistral), però el més important és el “per què?”. Aquesta indagació envers la condició humana des d’un vessant profund, fins i tot diria que filosòfic, esdevé la columna vertebral de la seva narrativa.

Per acabar, una curiositat. Cada relat del recull inclou una frase que reprodueix el títol d’una obra de Manuel de Pedrolo. És l’homenatge particular que li fa el nostre autor. Sereu capaços de trobar-les, negrots?