Marc Moreno, guanyador del VIII Premi Crims de Tinta

Com ja sabeu, el guanyador de la VIII Edició del Premi Crims de Tinta de novel·la negra en català ha estat enguany Marc Moreno. La novel·la que ha merescut el guardó es titula Temps de rates i ja es pot trobar a totes les llibreries. Tinc moltes ganes de llegir-la, com us podeu imaginar. Però el meu post d'avui no vol ser tan literari com personal. L'ocasió s'ho mereix.   

Marc Moreno (Barcelona, 1977)  és periodista, escriptor, divulgador cultural i editor. El meu editor. Fundador fa quasi quatre anys de la petita (i alhora gran) editorial Llibres del Delicte, dedicada a la publicació i divulgació de la narrativa negra en llengua catalana, a la descoberta de nous autors que, en paraules del mateix Marc, es dediquessin a la negror de quilòmetre zero, ja ha tret al mercat 21 títols, el darrer signat per mi (El somriure de Darwin). Abans, em va fer confiança per tal que coordinés dues antologies de relats criminals escrits per dones (Elles també maten -2013- i Noves dames del crim- 2015) i va apostar fort l'any 2014, a ulls clucs, per la publicació de La dona de gris, la primera novel·la escrita per mi que abandonava els calaixos i sortia a la llum.

  

La meva relació amb en Marc Moreno és molt especial. Ens vam conèixer durant la primera edició del Festival Tiana Negra i de seguida vam congeniar. Ens ho vam passar molt bé, en aquella trobada, sense que cap dels dos no pogués imaginar tot allò que la vida, capriciosa de mena, ens tenia reservat.

Quan ell va decidir tirar endavant el projecte editorial, esperonat per les ganes d'emprendre aventures noves i de treballar per la literatura i la llengua catalanes, es va posar en contacte amb mi. Ens vam trobar a la Llibreria Laie (per sempre més el nostre despatx "oficial"). En Marc volia demanar-me l'opinió, preguntar-me què em semblava la seva idea. No cal dir que em vaig sentir molt afalagada. D'altra banda, la idea la vaig trobar fantàstica i el vaig animar a posar-la en marxa. 

D'ençà d'aleshores ens han succeït moltes, moltíssimes coses. Algunes molt agradables, D'altres, en una quantitat difícil d'entomar, absolutament terribles. Tanmateix, n'hi ha una que em fa molt feliç. La consolidació absoluta d'una preciosa amistat. Diuen que les persones que patim problemes ho tenim més fàcil per empatitzar amb altres persones que també en pateixen. No sé si és veritat, però intueixo que sí. En qualsevol cas, en Marc i jo complim la màxima, perquè hem après a ajudar-nos l'un a l'altre, a recolzar-nos sempre, a ser sincers, a ser feliços amb les mútues alegries i a compartir un munt de penes i de sentiments.

En Marc és, essencialment, una bona persona. Un lluitador, un treballador, un supervivent. Un home que no tira la tovallola i que no es deixa amilanar. Un tio valent. Sempre diu que jo formo part de Llibres del Delicte, una part de ple dret, perquè m'explica totes les coses i me les consulta. Això m'honora. Hem compartit hores i hores de cotxe, fent bolos per Catalunya per anar a vendre, molts cops, només dos o tres llibres. Però cada vegada amb la mateixa il·lusió, renovada i intacta. Rient, perdent-nos pels pobles, passant calor, fred, pluja i una boira terrible no fa gaires mesos, tornant de Lleida.

           

Com us podeu imaginar, no tinc paraules per descriure l'emoció que sento davant d'aquest premi que ha obtingut. És el més important de la novel·la negra en català, el tret de sortida del festival també amb més ressò i més internacional, la BCNegra. Un pas de gegant en la seva carrera com a escriptor, però sobretot una satisfacció que es mereixia com a persona, com a treballador per les nostres lletres, com a amic estimat. 

Saps de sobres que em sento absolutament partícip de la teva alegria, Marc. Espero de tot cor que això sigui només el començament d'un canvi de rumb a la teva vida. Salut, sobretot salut. I endavant les atxes, triomfador, que dels covards no se n'escriu la història.

    

Mans negres, de Jordi de Manuel

Mans negres, de l’escriptor barceloní Jordi de Manuel, és el novè volum protagonitzat per l’inspector Marc Sergiot. En aquest cas no es tracta d’una novel·la, sinó d’un conjunt de relats (7 en total) que fa molt de temps que l’autor treballa sense pressa, acuradament. Són set històries on Sergiot hi apareix en major o menor grau i que s’insereixen plenament dins del món que De Manuel ha creat amb ell i per a ell. Ja sabeu que jo considero que l’univers sergiotià ‒per a mi magnífic‒ s’emplena de sentit si el llegim des de dins, com un corpus complet i carismàtic on cada obra complementa i fa més significatives les anteriors. Els relats de Mans negres corroboren sens dubte aquesta meva visió, tot afegint interès a una nissaga especial i única pel que fa a la literatura negra en català.  

Els relats pivoten al voltant del concepte “mans”, les mans que fem servir per treballar, per acaronar, per estimar, per gesticular, per expressar-nos. I també per matar. Els títols dels relats són prou significatius i recullen frases o construccions que tots coneixem i emprem sovint: Cop de mà, Joc de mans, A mà armada, Mans a l’obra, Mà de ferro, Una mà de pintura i Mans brutes. Són relats deliciosos, finíssims, imaginatius, que podem i hem de gaudir sense presses, amb calma, fixant-nos en els detalls. L’estil de Jordi de Manuel és un estil inconfusible, que sap conjuminar a la perfecció la duresa i l’acarnissament dels fets i de les trames amb l’excel·lència narrativa i la feina ben feta.

Com fa en totes les seves novel·les i contes (aquí no me’n puc estar d’anomenar l’esplèndid recull intitulat Disseccions, guanyador del Premi Lector de l’Odissea l’any 2001), De Manuel obre en canal la naturalesa humana. A la contracoberta del llibre hi llegim: Cobdícia, venjança, ira, luxúria, gelosia, fanatisme, defensa pròpia i malícia genuïna s’entortolliguen en aquesta teranyina (“teranyina”, visca!) teixida amb relats breus (...) Mans negres són set narracions criminals que disseccionen les parts més fosques de la naturalesa humana. Crec que no es pot dir millor. Gairebé reproduint els set pecats capitals (no tots, però quasi), l’autor desmembra, viola, es venja, enganya, roba, insulta i menysprea. Però ho fa amb aquest seu estil culte, intel·ligent, treballat fins a la infinitud, on no hi ha res gratuït, on hi abunden les citacions i referències artístiques i literàries, les picades d’ullet, els enginyosos jocs de paraules i noms dels personatges, on queda palesa la seva àmplia formació, on no existeix el barroerisme ni el mal gust, on tot està exquisidament mil·limetrat.     

Els relats de De Manuel no són aptes per a lectors poc sensibles o poc perceptius, perquè necessiten una lectura atenta i competent. A les seves històries és molt important el “com” (de fet, s’hi recrea de manera magistral), però el més important és el “per què?”. Aquesta indagació envers la condició humana des d’un vessant profund, fins i tot diria que filosòfic, esdevé la columna vertebral de la seva narrativa.

Per acabar, una curiositat. Cada relat del recull inclou una frase que reprodueix el títol d’una obra de Manuel de Pedrolo. És l’homenatge particular que li fa el nostre autor. Sereu capaços de trobar-les, negrots?  

Torna la BCNegra: i ja en van 12!

Ja tornem a tenir aquí la BCNegra, que aquest any 2017 arriba a la seva edició número 12. Del 26 de gener al 4 de febrer, Barcelona tornarà a emplenar-se de assassinats (i assassins) literaris.

Enguany, torno a tenir l'alegria de participar-hi com a autora, ja que amb la meva recent novel·la, El somriure de Darwin, estaré present el pròxim dissabte dia 28 (11 hores) a la taula sobre "Barcelona, capital europea del crim literari" que tindrà lloc a l'Ateneu Barcelonès.

Aquí hi trobareu el programa complet. Jo també vaig a mirar-me'l bé, que no vull perdre'm res interessant. 

Fins aviat, negrots.

    

Assassins de Ponent (coordinació i pròleg de Ramona Solé)

Assassins de Ponent és la recent antologia de relats negres publicada per Llibres del Delicte i coordinada per Ramona Solé. Es tracta, com el seu títol ens indica clarament, d’un recull integrat per autors lleidatans, homes i dones de la Catalunya de la boira, que maten d’allò més bé.

Com tots els llibres corals, destaca per la seva diversitat.
Conté un conjunt de veus diferents, de tractaments temàtics diversos, d'aproximacions  pròpies de cadascú al desenvolupament literari de la negror.

Capdevila, Cuadrat, Esparza, Estradé, Marín, Melero, Mentuy, Pané, Sàez, Sanjuán, Solé i Usall: 12 criminals d'edats i recorreguts molt variats que no s’estan de res a l’hora de mostrar-nos rampells d’humor, d'intriga, de sang i fetge, de crueltat màxima, de malaltia mental o de tensió psicològica.

Se’m fa complicat destacar un relat. És evident que uns m’han arribat més que uns altres, però ara estic repassant les pàgines del volum i em resulta difícil escollir. Em sembla que no ho faré. El  trobo prou engrescador per recomanar-lo en conjunt i per tornar a reivindicar, això sí, la importància de la distància curta en la narrativa (de gènere i de no gènere, en tota la narrativa).

Felicitats, Ramona, per la feina feta. Com et pots imaginar, sé perfectament què representa la tasca que has dut a terme. És molta, sí, però satisfà enormement.  

  

Sin una palabra, de Linwood Barclay

Aquests dies d'enrere, dies de dolor immens i necessitat de passar l'estona de la llarga nit terrible, he estat llegint aquesta novel·la, de típica intriga anglosaxona, que sense retocar massa podria convertir-se en una pel·lícula.

Una noia adolescent es lleva un matí i a casa seva no hi ha ningú. Els seus pares i el seu germà han desaparegut sense deixar rastre. No apareixen enlloc i la noia no té ni idea de què ha succeït. Passen vint-i-cinc anys i, arran d'un reality show de la televisió, el cas sembla reviure. A partir d'aquí, el marit d'aquella adolescent ens relatarà totes les novetats en primera persona. Assistirem a una història ben travada, en algun moment una mica previsible si ets un lector expert, però que distreu molt i que resulta

prou agradable de llegir.

Es tracta d'un thriller típic, d'aquests que els americans saben lligar tan bé. Era una novel·la que feia molt de temps que jo tenia a la lleixa d'espera. Ara m'ha fet el seu servei. Per cert, que jo no l'havia llegit mai, però es veu que aquest autor és força conegut.

Feliç dia, negrots.

  

Biel Cussó, guanyador del IV Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana

La novel·la Vladimir, de Biel Cussó, guanya el IV Premi Memorial Agustí Vehí – Vila de Tiana. Segons informa el dossier de premsa, l'obra fusiona la novel·la negra amb la ciencia ficció.  Això, que ja han fet altres autors com Jordi de Manuel, sempre em sembla un al·licient.  

Endemés, personalment estic molt contenta de saber que Biel Cussó, una persona que considero amb un excel·lent gust literari, hagi guanyat aquest premi.

Serem a l'entrega el pròxim divendres dia 20 en el marc del Festival Tiana Negra.  

Enhorabona a l'autor.

 

Al gener, també Pamplona Negra

Com ja sabeu, en aquest blog sempre intentem fer-nos ressò de tots els festivals de novel·la negra que se celebren a l'Estat. Ara, també al gener com en el cas de Tiana, tindrà lloc el Festival Pamplona Negra, del dia 17 al 21. Us enllaço aquí la pàgina de facebook per si voleu esbrinar més cosas d'aquest esdeveniment, que té un subtítol: Radiografía del crimen. Interessant.   

Endavant amb la negror!

Tiana Negra 2017: 5è aniversari

Comença l'any i comencen les cites negrotes. La primera és el Festival de novel·la negra catalana Tiana Negra, que enguany arriba a la seva cinquena edició. Poca broma. Tots l'esperem amb candeletes i jo tindré la sort de poder-hi anar amb la meva nova novel·la, El somriure de Darwin.

Aquí us deixo l'enllaç amb la pàgina de facebook, que em sembla que és el més pràctic perquè hi trobareu tota la informació.

Ens veiem aviat, negrots.