diumenge, 18 de setembre del 2016

El cos deshabitat, d’Esperança Camps





El cos deshabitat, d’Esperança Camps, és una novel·la publicada a principis de l’any 2009, guanyadora del Premi El Lector de l’Odissea. Per desgràcia i per coses de la vida, fins ara no havia arribat a les meves mans. Tanmateix, així que l’he tingut, l’he devorat com una boja.
El llibre és esplèndid des de tots els punts de vista (temàtic, estructural, atmosfèric, estilístic) i està amarat de la personalitat i la capacitat creativa i innovadora de la seva autora. No és una novel·la negra, però podria ser-ho. Podria formar part de la nòmina dels títols postnoir, com ja vaig considerar que passava amb una altra novel·la de Camps, molt més recent: L’illa sense temps. Dic que podria ser negra perquè, a banda de disseccionar les interioritats de la parella de protagonistes, tota la trama es fonamenta en un crim. En un crim encarregat per terceres persones molt poderoses. I fins aquí puc llegir.
L’acció transcorre a Menorca, el lloc de naixement de Camps, i la novel·la conté, a banda del que ja he indicat, una magnífica reflexió sobre l’escriptura, l’art de les paraules, les dèries dels escriptors, els premis literaris i la literatura. Res tan postmodern (i postnoir) com aquests exercicis metaliteraris.


Dit tot això, i després de recomanar-vos vivament la lectura d’El cos deshabitat, no puc fer cap altra cosa que elevar una queixa formal, a qui correspongui. Em temo que ens toca una mica a tots, però especialment als responsables de la cultura. Per què punyetes una autora com Camps no és reconeguda, promoguda i publicitada com es mereix? Per què en aquest malaltís país nostre (ara em refereixo a l’àmbit complet de la llengua catalana), no tractem els nostres bons escriptors i artistes com els pertoca pel seu talent, la seva vàlua i les seves aportacions? Per què traduïm i portem d’arreu alguns autors que no els arriben ni a la sola de la sabata (no tots, és clar) i els venem com si fossin espatarrants?
M’entristeix molt comprovar, també, la poca connexió entre les Illes, el País Valencià i Catalunya. M’entristeix molt que els autors de cada zona visquin tancats en una mena de guetto literari del qual resulta gairebé impossible sortir. I sé que, des de l’any de la publicació d’El cos deshabitat, s’ha avançat una mica, sí, en sóc conscient. Però mai no és prou, perquè encara hi ha una manca d’interrelació que fa feredat.
Serveixi aquesta meva ressenya per demostrar que les novel·les no caduquen, que ens hem de donar a conèixer arreu del territori i que Esperança Camps és una escriptora per a mi de referència, com la copa d’un pi.
Feliç diumenge, negrots.   



7 comentaris:

  1. Completament d'acord. Una novel·la esplèndida. No la pots deixar de llegir, perquè t'enganxa, i alhora et transmet aquest plaer, immens, que no totes les novel·les que t'arrosseguen tenen, de la bona escriptura, el gaudi de l'art.

    ResponElimina
  2. Ganes de llegir-lo i totalment d'acord amb la reflexió!

    ResponElimina
  3. Ja sé que he de fer. La ressenya es engrescadora. Gràcies Anna Maria. Una abraçada!

    Marta Valls

    ResponElimina
  4. Quanta raó tens amb la teva reflexió! Hem de valorar més els autors de casa, fa un temps que procuro fer-ho. Gràcies per aquesta ressenya.

    ResponElimina
  5. Tinc pendents les noveŀles d'Esperança Camps. Em sap greu dir-ho però encara no n'he llegit cap —no dono abast—. Només he llegit el relat que té a Elles també maten, i només això ja em va sorprendre com d'una escriptora molt bona i original, em va fer venir ganes de llegir molt més d'ella, però com deia encara no he tingut l'ocasió de posar-m'hi. Ho faré, ben segur que sí, i potser la primera noveŀla serà aquesta que ens acabes de ressenyar, m'has fet sentir curiositat.
    Molt d'acord amb la teva reflexió!

    ResponElimina
  6. Gràcies Anna per la ressenya i pel enllaç...gràcies per pensar-me!
    Abraçada!

    ResponElimina