El correu de Trípoli, de Margarida Aritzeta

Un còmplice anònim em va passar fa poc, gairebé de forma clandestina, El correu de Trípoli, una de les novel·les negres que Margarida Aritzeta va escriure a principis dels anys 90. El llibre és actualment una petita joia, publicat el setembre de 1990 a la històrica col·lecció La Negra de La Magrana, que en aquells moments dirigia encara Jaume Fuster, prematurament desaparegut el 1998.

El llibre acusa el pas del temps d’una manera que m’ha divertit molt. La trama criminal, molt de l’estil de l’autora, continua funcionant perfectament en la seva intencionalitat més profunda. És crítica amb la societat que ens envolta, parla del tràfic de drogues i d’armes i demostra el fet, que tots coneixem, que els cervells delictius de la punta de la piràmide no acostumen a rebre. Solen sortir impunes de les malifetes i continuen amb les seves activitats, enriquint-se sense escrúpols. En canvi, qui se la carrega sovint és la menudalla, els petits delinqüents, els desgraciats perdedors. Aritzeta ho deixa molt clar. I ho fa amb una literatura de proximitat, creïble i d’agradable lectura, que excel·leix en l’ús dels registres lingüístics i dels dialectes.

Tanmateix, el pas del temps es fa evident quan ens enfrontem a la descripció de la societat del moment. Encara no han passat trenta anys, però sembla mentida com han canviat les coses! La lectura d’El correu de Trípoli m’ha fet xalar de valent. Podria fer una llista de detalls i no acabaria. D’entrada, l’absència de mòbils i d’Internet. El protagonista treballa en una empresa d’informes comercials, concepte que, entès com aleshores, avui ja no existeix. Actualment, el tràmit només demana una recerca a la xarxa. Abans, però, els informes comercials implicaven una infraestructura empresarial comme il faut, amb tots els ets i uts. D’altra banda, no cal dir què representava no disposar de telefonia mòbil. No et podien localitzar (res de GPS), havies de buscar un telèfon fix per fer trucades vitals, etcètera, etcètera. Com a conseqüència, l’extremada immediatesa amb què ens movem actualment (fotos, videoconferències, trucades des de qualsevol lloc, missatges) llavors no existia. Les coses s’allargaven més, es demoraven més.

La gent només llegia els diaris en paper i s’assabentava de les notícies amb un retard que ara sembla impossible. I, per cert, que en Tïsner encara era l’artífex dels mots encreuats de “La Vanguardia”. Els fumadors tenien llibertat absoluta (puros i faries inclosos) i fumaven a les empreses, als restaurants, als bars, als edificis públics, a tot arreu. El telefax era un estri d’ús habitual, molt important. I el protagonista corria amb els walkman a les orelles i una tovallola al voltant del coll, i s’havia d’aturar cada dos per tres per girar la cinta. Boníssim. La visió d'aquesta escena m’ha fet gaudir molt. Surrealisme pur.

Ah, i una última cosa. El millor tren per anar a Alacant era el Talgo, esclar. Res de l’Euromed.  

Ha estat un retorn al passat molt curiós. I m’ha confirmat que m’agrada moltíssim l’avenç tecnològic del segle XXI. Acostumem a desbarrar sobre el present i tal vegada aquestes lectures ens poden ajudar a valorar-lo millor.

Feliç dia, negrots.