diumenge, 21 de febrer del 2016

Umberto Eco, adéu al mestre





Hi ha gent que no s’hauria de morir. Que quan t’arriba la notícia, no t’ho vols creure. No sé perquè passa amb uns personatges més que amb uns altres, però és així. Almenys, a mi em passa.   
Ara ens ha deixat Umberto Eco, el mateix dia que es va morir un altre dels meus referents, Harper Lee. Ambdós formaven part de la meva llista d’autors de capçalera. El nom de la rosa i Matar un rossinyol són dos dels “meus llibres”, que no faltaven mai en les meves llistes de preferits. Poc m’importa que El nom de la rosa es convertís en un best-seller i que alguns pseudointel·lectuals no l’acabin de defensar. No saben el que es diuen. El nom de la rosa és una novel·la excelsa, un exemple d’alt nivell que demostra que l’entreteniment i la qualitat, sense cap problema, poden anar de bracet. De fet, l’aproximació a la cultura de masses era un dels temes que Eco sempre va tractar.



Però, evidentment, Umberto Eco és molt més que l’afortunat autor d’aquesta obra. Gran erudit, expert en Semiòtica, catedràtic a Bolonya, filòsof, Doctor Honoris Causa per un munt d’universitats, assagista lúcid, el podem considerar sens dubte una de les figures cabdals del pensament europeu del XX. Jo l’he llegit molt i sempre hi he combregat profundament. M’encantava el seu humor àcid, la seva ironia intel·ligentíssima, la seva perspicàcia. I, per damunt de tot, la seva sinceritat a prova de bomba, el fet que no tingués pèls a la llengua.    
Us enllaço aquí un post que vaig escriure fa temps sobre El nom de la rosa, però no vull deixar de parlar-vos d’un dels textos d’Umberto Eco que més m’han impactat. Quan el vaig llegir, vaig dir: Sí, senyor, això és, ni més ni menys. Pertany a la novel·la La misteriosa llama de la reina Loana, de 2004. El fragment que comento s’estén més o menys entre les pàgines 363 i 383 del llibre. Eco posa en boca d’un vell partisà una palmària disquisició sobre el caràcter maligne de Déu. Si Déu existeix, no és un ésser bo. Ens ho han fet creure, però és una fal·làcia. Déu és el Mal. Per argumentar-ho, el personatge dissecciona de dalt a baix els principals preceptes del Cristianisme, alhora que també cita altres religions. Us recomano llegir-lo. De sobte, ho entendreu tot.

 


Lògicament, no puc reproduir les 20 pàgines, però us en faré un petit tast:

Veamos los demás mandamientos. Yo soy el Señor tu Dios. Esto no es un mandamiento, si no serían once. Es el prólogo. Pero es un prólogo que te tima. Intenta entederlo: a Moisés se le aparece un tío, qué digo, ni siquiera se le aparece, se oye su voz y quién sabe de dónde sale, y luego Moisés va a contarles a los suyos que los mandamientos hay que obedecerlos porque proceden de Dios. ¿Y quién dice que proceden de Dios? Esa voz: “Yo soy el Señor tu Dios”. ¿Y si resulta que no lo era? Imagínate que yo te paro en la carretera y te digo que soy un carabinero de paisano y que me tienes que dar diez liras de multa porque por esa carretera no se puede pasar. Tú eres listo y me dices: pues quién me asegura a mí que tú eres un carabinero; a lo mejor eres uno que viene a porculear a la gente. Déjame ver los documentos. En cambio, Dios le demuestra a Moisés que es Dios porque se lo dice, y punto redondo. Todo empieza con un falso testimonio.

I aquest altre tros, que no me’n puc estar:

El primer mandamiento dice que no tendrás a otro Dios más que a él. Así ese señor te prohíbe pensar, qué sé yo, en Alá, en Buda o incluso en Venus, que, la verdad, tener como diosa a una tía que está más buena que un pan no está nada mal. Pero quiere decir también que no tienes que creer, qué sé yo, en la filosofía, en la ciencia, y que no debe ocurrírsete que el hombre desciende del mono. Sólo él, nadie más. Ahora presta atención, que todos los demás mandamientos son fascistas, están hechos para obligarte a aceptar la sociedad tal cual es. Acuérdate de santificar las fiestas... ¿qué me dices?

Estic trista, negrots. Ja sé que la mort ens arriba a tots, sé que Eco tenia 84 anys, que va viure una vida llarga i fructífera, que ha deixat un important llegat i que, mentre el seu llegat romangui, ell no desapareixerà. Tot i així, em sap molt greu. Sóc una mica simple amb les persones que admiro: tal com he dit al principi, senzillament penso que hi ha gent que no s’hauria de morir.
També Umberto Eco va recórrer millor que ningú la història de la bellesa. I amb això m'acomiado, amb una frase que ell recull i que em sembla avui la més oportuna:

La muerte y la belleza son dos cosas profundas que tienen tanto de azul como de negro y parecen dos hermanas, terribles y fecundas, con un mismo enigma y similar misterio.

(Victor Hugo)
 
 

8 comentaris:

  1. Jo t'entenc perfectament, es una altre mort molt sentida.
    Impressionat la pel.lícula En Nom de la Rosa, per mai oblidar, hem va afectar moltissim a mi. Al mateix temps admirada per l'escriptor d'aquel magnific guió.

    Una gran abraçade !!
    Hi gràcies novament pel teu emotiu post.

    ResponElimina
  2. Només li he llegit El nom de la rosa i ara he començat El cementiri de Praga que, segons em diuen, no és gaire bona. La primera em va meravellar i també em va agradar la pel·lícula.
    Aquests fragments que intercales són genials.

    Gràcies pel post!

    ResponElimina
  3. El Nom de la Rosa em va agradar moltíssim.

    M'ha sapigut greu la seva mort.

    Gràcies Anna Maria., Una abraçada!!

    Marta Valls

    ResponElimina
  4. He llegit el que edmentes i tens rao no haurien de morir

    ResponElimina
  5. Els dos autors m'agraden. Sento la seva mort. Darrerament estem acomiaden a persones que han significant molt en la nostra vida. És una pena! Tanmateix, esperem poder seguir gaudint de les seves obres.

    ResponElimina
  6. Umberto Eco em porta sempre molt bons records: com gairebé tothom el vaig descobrir amb El nom de la rosa. He buscat el llibre i hi vaig apuntar 1985, és a dir, tenia 17 anys. No hi havia Google, o jo no en tenia, i el vaig llegir rodejada de diccionaris enciclopèdics perquè si no em perdia. I ho confesso sense vergonya. El nom de la rosa em va donar mooolta feina! Prepares un treball? Que va, llegeixo una novel·la.
    Recordo un dia a classe, la meitat de l'aula s’examinava, l’altra meitat havíem de fer alguna feina en silenci. De cop el profe, em crida l’atenció, m'havia descobertt, va notar que no estava treballant i em fa remenar papers i barricades: estava llegint El nom de la rosa d’amagat. No em va renyar. Em va deixar fer (o em va donar per perduda, no ho sé) el cas es que Eco es va fa respectar.

    L’altre dia -vaig penjar les fotos al FB- es va presentar un amic a la botiga amb Historia de la fealdad i Historia de la bellesa no els hi volia acceptar perquè no sé quan els hi podré tornar però és que són tan bonics!...en fi callo que m’estenc i una cosa es “que no matin al pato” i un altra fer un comentari més llarg que el post ;) (I sí Àngels, penso llegir el Cementiri de Praga! Hahahaha)

    ResponElimina
  7. Malgrat les novel·les d'Eco, que sempre m'han agradat i m'han ensenyat, he de dir que la "Història de la bellesa" potser és el text amb què em quedo.
    M'agraden molts els teus darrers paràgrafs: ja que tots ens hem de morir, tant de bo tinguéssim una vida tan rica i tan plena d'interessos i bons treballs com Eco. Quan algú mor en les seves circusmtàncies no sento cap pena si no molta alegria de pensar que es pot dur una vida així.

    ResponElimina
  8. Subscric tot el que dius sobre Eco. Només he llegit dues noveŀles d'ell, però també he llegit d'altres textos (The Open Book, The Role of the Reader i assatjos que vaig llegir quan estudiava a la universitat). El meu director de tesi era amic d'Eco, per tant em vaig fer un tip de sentir parlar d'ell. A banda de tot aixó: m'encanta com escriu!
    Gràcies per l'aportació sobre Déu d'acord al personatge d'Eco!

    ResponElimina