Rosy
& John, de Pierre Lemaitre, és la tercera novel·la de la sèrie del comissari
Camille Verhœven arribada a casa nostra, després de les aclamades Irène i Alex. En català, l’edició és de Bromera i tot just acaba d’aterrar
entre nosaltres, coincidint amb la celebració del Festival BCNegra i amb la
visita de Lemaitre a Barcelona.
Cal explicar,
però, que Rosy & John no ostenta
vertaderament el tercer lloc en l’ordre lògic de la sèrie, sinó que abans hi
trobem un altre capítol, en català titulat Camille, que podrem tenir, també
de la mà de Bromera, aquesta primavera.
Rosy
& John ha estat una
obra oportuna, fàcil de publicar de cara a la BCNegra perquè és significativament
més breu que la resta de lliuraments de la nissaga. De fet, fou concebuda com una
novel·la per entregues encarregada per una firma de telèfons mòbils. En aquell
moment va passar una mica desapercebuda, però ara Lemaitre l’ha recuperada i,
com no podia ser d’una altra manera, els seguidors del petit/gran comissari
parisenc li agraïm força.
Malgrat que, en comparació amb Irène i Alex, Rosy
& John pot ser considerada una peça menor, la història manté intacta la
càrrega imaginativa, intrigant i sorprenent a la qual Lemaitre ens té
acostumats. És un text àgil, plàstic, vibrant, que es devora en poques hores i
que no ens estalvia girs ni patiment. Com sempre, Lemaitre aprofundeix sense
embuts en l’ànima dels seus personatges, en aquest cas en la complicada i
malaltissa relació entre una mare i un fill. El conflicte entre ells condueix, per
camins que no puc revelar, a posar en perill la ciutat de París, que pot acabar
volant pels aires. Com podeu veure, la trama ja està servida. Des de la primera
pàgina, Verhoeven i el seu equip hauran de lluitar amb un munt de dificultats,
i a contrarellotge, per evitar la massacre.
Mentre esperem Camille, jo us aconsello llegir Rosy &
John. Els fans de Verhoeven, i de Lemaitre, n’estem obligats. Ah, i per
fer-vos una mica de ràbia, que sapigueu que vaig dinar amb ell la setmana
passada. M’ho vaig passar molt bé. És un home rialler, simpàtic i encantador.
Feliç dilluns, negrots.
Aquesta ressenya ha aparegut també al digital Núvol
I tant que la vull aquesta i Camille també! Llàstima que Lemaitre hagi donat una vida tan curta al comissari, el personatge es mereixia més històries. El trobarem a faltar.
ResponEliminaGràcies per la ressenya, Anna.
En fas una ressenya prou engrescadora.
ResponEliminaMoltes gràcies Anna Maria
Marta Valls
hahaha!!! m'ha encantat això de "per fer-vos una mica de ràbia"... hahaha!!! jo encara no he acabat el Vesitit de núvia, però en de seguida em compraré aquest que dius. M'agrada molt aquest autor. Sempre em pregunto que, amb la cara de bones persones que fan, com se'ls pot ocórrer tanta malveria, tanta bogeria? en fi, coses dels negrots.
ResponEliminaMolt bona ressenya i el toc final de fer-nos un xic de ràbia.. Genial!
ResponEliminaGràcies per la ressenya Anna i per tot el que comparteixes!
ResponEliminaPerò et veig tan feliç amb el que fas que em dones una enveja
...sana!
Abraçades!