Tradicionalment, la història de la literatura, de l’art, de
la música, en una paraula, la història de la cultura, és plena d’etiquetes i
denominacions. Etiquetem les èpoques, els corrents, els estils, els gèneres,
els subgèneres. Ho etiquetem i parcel·lem tot. Aquesta tendència té una raó de
ser: ens fa sentir còmodes, ens fa creure que trepitgem camí segur, que dominem
la situació. Les classificacions ens ajuden a reconèixer, a delimitar, a
estudiar, a entendre. Tanmateix, de vegades resulten feixugues i excessivament
restrictives. Això passa quan no s‘avenen a evolucionar, quan s’entesten a
mantenir-se ancorades en interpretacions que, sovint a causa del pas del temps,
ja no són del tot vàlides.
Darrerament, això està succeint amb l’etiqueta que fa
referència a la novel·la “negra”. Des del purisme més estricte, hi ha veus que
criden a l’ordre: per a ells, gran part dels llibres que es publiquen
actualment no es poden considerar “negres”. Per què? Doncs perquè no respecten
els cànons clàssics. No critico aquesta posició, però no puc amagar que la
trobo un pèl immobilista. L’etiqueta “negra”, com totes, respon a una convenció
epocal i contextual. No podem pretendre que les regles del joc continuïn
inalterables durant dècades i dècades. Per a molts de nosaltres (estudiosos,
escriptors, crítics, lectors) el “negre” de Hammett i Chandler (que sol
emprar-se com a exemple paradigmàtic) és precisament això, “el negre dels
clàssics”. Es tracta dels iniciadors, dels capdavanters, dels pares del tema. Els
respectem, ens agraden, els venerem i lloem, però ja no ens funcionen (o no
únicament) en ple segle XXI.
La resistència a acceptar els canvis és contumaç. Per això alguns
escriptors ens trobem amb problemes. Hi ha un cert to desqualificador (entre
cometes, que ningú no s’enfadi) quan algú va i et diu: “la teva novel·la no
està malament, però... no és negra”. Ah! Vol dir que no segueix el cànon, la
convenció, el lloc comú... i aleshores alguns ja no la contemplen amb el mateix
interès. No és una cosa que jo m’inventi, m’ho han comentat moltíssims autors.
De fet, la primera en encunyar un nou terme com a reacció a aquesta
circumstància va ser l’escriptora Empar Fernández. Ella mateixa afirma que ho va
fer com a resposta a tots aquells que, arran de la publicació de la seva
novel·la La mujer que no bajó del avión (2014),
li deien que no s’avenia amb els patrons establerts. En aquell moment,
Fernández va promoure el terme ”gris asfalt”, que m’he permès la llibertat
d’adoptar com a propi i de compartir en algunes trobades i conferències, tant
acadèmiques com divulgatives, amb la aquiescència d’expertes tan prestigioses
com la doctora Elena Losada.
Darrerament, Empar Fernández també ho ha escrit: «Visto lo
visto descartaríamos muchas obras que escapan a los estrictos cánones
defendidos a primera sangre por alguns expertos obstinados en preservar las
esencias de la negritud (...) y hemos empezado a referirnos a cierto tipo de
novelas tremendamente oscuras como novelas “gris asfalto”» (Empar Fernández,
“Lejos del negro absoluto”, Editanet, núm. 34, enero/marzo 2016).
Les novel·les “gris asfalt” posseeixen un vessant molt
profund, ontològic, filosòfic fins i tot. No presenten interès pels ambients
mafiosos, el narcotràfic o la mitificació sovint incomprensible del món de
l’hampa. Ni tan sols el crim és absolutament imprescindible. Existeixen
novel·les molt fosques sense crim o on el crim no n’és l’element central. No
interessen tòpics tan esgotats com que hi hagi un mort a la primera pàgina o
una acció “trepidant”, adjectiu tan gastat que ja no se sap exactament què vol
dir. Les novel·les “gris asfalt” no solen incloure policies ni detectius (com a
mínim com a protagonistes), no hi ha procediments policials ni seguiments de
les investigacions. El que més importa, i que demostren clarament escriptors
com Empar Fernández (a banda de la novel·la anteriorment citada podem parlar
també de La última llamada, de 2015),
Lluís Llort (Si quan et donen per mort un dia tornes, de 2012, i Herències col·laterals, de 2014) o, amb tota modèstia, jo mateixa (La dona de gris, 2014), és recrear la
realitat autèntica, aquella més apropada a nosaltres mateixos, aquella amb la
qual ens podem identificar.
Interessen els personatges, per damunt de tot. Afrontar-los
des de la seva interioritat, des de les seves contradiccions i flaqueses, des
de la seva quotidianitat. Alerta: no estic parlant d’un enfocament costumista.
El costumisme no té lloc ni en la novel·la “negra” ni en la novel·la “gris
asfalt”. Estic parlant d’apropar-nos als nostres familiars, als nostres veïns,
a la gent que ens envolta. Als seus cantons amagats, als seus patiments i
dolors, als seus conflictes més tèrbols, per bé i per mal. La novel·la “gris
asfalt” demostra que no ens calen psicòpates tocats de l’ala per generar
intriga, descriure la maldat o assistir a la desintegració d’una societat dura
i podrida. De fet, aquesta és una de les crítiques que fan els puristes, en
considerar que és la novel·la canònica la que vertaderament explica la realitat
social del moment. Potser sí, però no només. D’un bon relat “gris asfalt”
supuren amb claredat les nafres socials, tant o més que amb les històries dels vips
desaprensius dels telenotícies.
La novel·la “gris asfalt” és una narrativa d’antiherois, de
perdedors, de gent enfrontada als seus fantasmes, d’atmosfera, de fatalisme, de
personatges que de vegades es troben en el lloc equivocat en el moment
equivocat. Parlem de crims entre amics, entre coneguts, entre familiars. Parlem
de culpa, de revenja, de rancor, d’injustícia. Parlem de solitud, de
necessitats, de la humanitat malmesa. Parlem, en definitiva, de tots nosaltres.
Aclareix Empar Fernández en el mateix article abans esmentat:
«Personalmente me interesa lo que ocurre entre el sofà, la mesa y la cama, lo
que se esconde tras la apreciación de la vecina que afirma que el autor del
delito es una buena persona y quiere mucho a sus hijos y a su mujer. El ámbito
doméstico, familiar, laboral, de barriada, de vecindad. La novel·la “gris
asfalto” no aborda temas como el crimen organizado o el espionaje industrial».
Tot això no significa que aquesta narrativa no pugui ser
duríssima, sagnant, amb escenes molt fortes. De fet, és al contrari. Quan el
conflicte el tenim a prop, quan la ficció s’acosta a la realitat que coneixem,
resulta molt més terrible i difícil de pair. La gent del carrer, la majoria de
nosaltres, difícilment se sent identificada amb un mafiós, amb un delinqüent
professional o amb un polític corrupte. En canvi, ens deixa dolorosament
estabornits saber que un nen ha estat mort damunt del seu llit durant setmanes
i que els pares i els germans han conviscut amb ell i no han avisat ningú.
Alguns amants i defensors del “negre” estem una mica cansats
de relats procedimentals (lloança de la policia inclosa) gairebé tots idèntics;
de cròniques de l’actualitat més peremptòria que d’aquí a un temps no recordarà
ningú; de novel·les que reprodueixen la corrupció dels banquers i dels
polítics, casos que cada dia veiem a les notícies. Volem literatura atemporal i
universal, volem històries humanes, volem ambients i personatges, atmosferes,
barris i pulsions, volem la sang que ens envolta, no la sang artificial de gent
que no té res a veure amb nosaltres. Volem, en una paraula, participar
directament en la història. I no passa res, que ningú no s’enroqui en la
terminologia. Per nosaltres, cap problema. Si no pot ser “negra”, li direm
“gris asfalt”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada