Com recordareu, l’any passat vaig escriure una crònica prou detallada del
meu accidentat Sant Jordi (la podeu llegir aquí). Mai havia viatjat tant en
metro en un sol dia, mai havia moquejat, plorat i esternudat tant per culpa del
pol·len i del polsim dels plàtans. Tanmateix, he de reconèixer que enguany la
cosa ha estat més calmada. Els pol·len i els plàtans, contra tot pronòstic, s’han
portat molt bé. No he patit desventures, sinó més aviat aventures. Aventures càlides,
plaents, plenes de companyonia i d’amistat.
Barcelona es va posar el seu millor vestit de festa: el cel blavíssim, el solet
calent sense cremar, la lluminositat de la ciutat per tot arreu, la companyia
inigualable dels llibres, el color de les roses. I la gent, la gent que tot ho
emplena i que, per un dia, hom tolera agradosament.
No us negaré que em vaig cansar. Ahir vaig tirar més del camí de Sant
Fernandu (un ratu a pie i un ratu andandu), de manera que avui tinc els peus
cuits. Només vaig agafar el metro en una ocasió. I també un taxi, en el darrer tram,
de la Llibreria “Al peu de la lletra” a la fàbrica Moritz. No hi havia gaire
distància, però les possibles combinacions en transport públic no resultaven gaire
senzilles. A aquelles hores, de 8 a 9 del vespre, ja no estava jo per gaires
transbordaments. De manera que sí, ho confesso. Vaig fer aquest trajecte en
taxi. I amb un taxista la mar de simpàtic, per cert.
Les meves peripècies van començar de 11 a 12 a la Parada de “Llegir en
Català” (Passeig de Gràcia). Abans, però, havia passat per la “Llibreria Montseny”,
al meu mateix carrer, amb la intenció de saludar en Víctor, el llibreter, i de fer-me
amb ell les primers fotos de la jornada. De 12 a 13 vaig ser a la parada d’Edicions
Xandri (Rambla de Catalunya). Com ja sabeu, l’antologia de contes Els crims nostrats acaba de sortir i
molts negrots volien aprofitar el Sant Jordi per fer-se amb el seu exemplar.
Fins aquí no em puc queixar, però els problemes comencen a manifestar-se quan
t’adones que el teu programa de signatures et situa sense treva (solapant les
hores) a dos llocs prou allunyats. És a dir: de 12 a 13 a Xandri i de 13 a 14 a
l’Ateneu Barcelonès. Ja em direu com es fa, això. Jo encara no he aconseguit el
do de la ubiqüitat, per més que ho provo i ho provo. Total, que a l’Ateneu vaig
arribar una bona estona tard. Què hi farem. És una cosa que em va fer ràbia,
perquè havia vingut a veure’m la meva alumna Laia Benavent i la pobra va haver
de marxar. Paciència.
Després del parèntesi del dinar, la meva següent cita era a la parada de la
Llibreria “La Impossible” (Rambla de Catalunya). Allà vaig tenir un encontre
molt especial. Al meu costat signava llibres un noi jove, de nom Carles Pradas,
autor de La setena vida de Kasper Schwarz.
Els exemplars del llibre anaven acompanyats de la màscara d’un gat negre i
simpàtic (vegeu la foto), que em va
cridar l’atenció (com podeu suposar). No és difícil deduir la conseqüència de la
trobada. El protagonista del llibre és el gat de l’autor, Kasper, i ell és un “gatuno”
de primera. Tot i que jo m’havia promès no comprar cap llibre (ja sabeu que en
tinc centenars fent cua i, a més, no volia anar carregada el dia de Sant Jordi),
la temptació va ser forta. Jo, que sóc dèbil i faig cas als clàssics, no m’hi
vaig resistir, tal com aconsellava l’admirat Oscar Wilde. És a dir, vaig adquirir
el llibre, en Carles me’l va dedicar i jo vaig tornar a casa amb l’exemplar (publicat
per “Males Herbes”, molt bones vibracions) i la carota.
De “La Impossible”, de nou a “Llegir en català”. Tot el dia del Passeig de
Gràcia a Rambla Catalunya i viceversa. Tant al matí com a la tarda, vaig fer aturades
estratègiques a la paradeta dels meus entranyables amics de l’Editorial
Alrevés. Vaig poder abraçar molta gent, ja us ho podeu imaginar. Alguns, com
Alexis Ravelo o Piluca Vega, crec que no van quedar immortalitzats fotogràficament.
Però de l’abraçada no se’n van lliurar. De fet, en el cas d’Alexis em sembla
que no sóc jo qui l’abraça, sinó ell a mi. Mai m’han atxuxat tan fort com quan me’l trobo a ell. Aquests canaris, oh,
són un encant.
Era jo feliç a la parada de “Llegir en català” (amb l’alegria afegida de veure
que el meu editor, Marc Moreno, s’havia sentit prou fort per anar-hi), però el
temps va passar volant. A la mateixa hora (tornem amb la manca d’ubiqüitat!)
havia de ser a “Al peu de la lletra” (Calàbria, 281). Evidentment, vaig tornar
a fer tard. Em sap molt greu, però no hi havia altra manera d'anar cobrint
etapes. En Joan Antoni Pérez, el llibreter, va muntar dues taules molt ben
nodrides amb exemplars de La dona de gris
i d’Elles també maten. Des d’aquí
li vull agrair el seu interès, ja que va ser idea seva promoure especialment la
meva novel·la des que la va llegir i li va agradar molt.
I, en fi, d’allà a la Moritz (amb el taxi i el taxista simpàtic). I aquí es
quan hi trobem l’anècdota d’enguany. Així com l’any passat va ser en Pepe
Colubi i el seu Chorromoco, aquest
2015 tots els autors que signàvem a la Moritz en el darrer torn vam topar amb
un fenomen absolutament al·lucinant. Gernacions d’adolescents que feien cua tot
brandant un llibraco de tapes toves i aspecte “simpló” escrit per un tal Auronplay.
No em pregunteu res. Només sé que és un youtuber
que fa furor i que jo no he resistit ni dos minuts mirant-lo en un vídeo.
Accepto que tinc prejudicis, però és clar, la cosa que vaig viure ahir sembla d’una
altra galàxia. Ja, ja, ja sé que els adolescents viuen en un món paral·lel i
que això ha passat sempre, però ho hauríeu d’haver vist. Els empleats de la
Moritz, els altres autors (inclòs en Martí Gironell) i jo mateixa no ens ho
podíem creure.
I és que el famós youtuber... No hi era!
Es veu que arrossegava tanta cua en les parades anteriors que anava amb
hores de retard a tot arreu. No cal que us digui que el seu llibre s‘havia exhaurit,
però sí que us comentaré la resignació amb la qual els empleats de la Moritz
van acceptar que haurien de fer hores extríssimes per esperar el dit Auronplay
i que signés tot allò. Una cosa era certa: els adolescents no pensaven marxar. La
solidaritat entre els treballadors de la Moritz i tots els altres autors va ser
evident i va demostrar que la gent s’uneix davant l’adversitat. Sí, senyor. Per
cert, que a la Moritz em van regalar una agenda amb el meu nom. Toma!
Com defineixo el meu dia, a banda d’haver signat un nombre prou engrescador
de llibres? Doncs com un dia feliç, que m’ha demostrat un cop més la sort que
tinc. Alumnes fidels i “carinyosos” (joves i grans) que et vénen a veure passi
el que passi i omplen de sentit la teva vida; amics del facebook que et
desvirtualitzen i deixen anar unes llagrimetes d’emoció; gent del ram
(escriptors, traductors, editors, llibreters, agents literaris) que s’han
convertit en amics entranyables; negrots i negrotes que et segueixen per tot
arreu, compren tot el que publiques i et regalen punts de llibre de Tintín; negrots
amics que han sobrepassat el límit de la pura coneixença i s’han convertit en
imprescindibles (de vegades et regalen flors, o et porten granissat de llimona);
gent que s’acosta i et diu que et segueix i que els agrada molt tot el que fas;
amics nous que trobes pel camí; coses que descobreixes dels altres i de tu
mateixa; i veure que comets errors, que t’equivoques de nom amb algunes
persones i que ells ho entomen amb humor i filosofia mentre a tu et cau la cara
de vergonya.
En fi, negrots. L’alegria de compartir Barcelona, les flors, els colors, els
llibres i la literatura. I una sensació per damunt de totes. Aquella que ens
diu que als humans ens seria molt fàcil entendre’ns si tots ho volguéssim.
Que passeu un bon dia.
M'encanten les teves cròniques amb totes les fotografies que les acompanyen i les fan molt més viscudes.
ResponEliminaL'any passat em vas fer riure molt, veig que aquest any tot ha anat més ordenat encara que no puguessis complir amb algun horari (ja ho posen ben difícil).
M'alegra que fos un dia tan rodó compartit amb amics i alumnes que et volen demostrar la seva estima. Vas recollint de tot el que sembres.
Una forta abraçada.
Àngels
Sí, la crònica no fa riure tant pq tot va anar més bé,
ResponEliminaUna abraçada
Emocionada de veure la crònica del teu Sant Jordi.
ResponEliminaLes fotografies precioses totes, una mica d'envejeta, de no tenir-na una jo...per mi ara, son temps dificils per despleçar-me.
M'has enriquit el dia !
Una abraçade!
Ja arribarà el dia, Carme. Seguríssim.
ResponEliminaQuin reportatge, Anna!
ResponEliminaJo dic com la Carme, espero temps millors...què feliç estàs, me'n alegro tant!
Una abraçada!
Un dia complet! Felicitats, teta! Per les fotos ja es veu que la felicitat que que va acompanyar la teva jornada! Petonets!
ResponEliminaM'encanten aquestes cròniques de Sant Jordi! Ja m'agradaven molt les que feies abans de ser autora que signa, però les dues últimes són encara millors. Com deia algú, la de l'any passat era més còmica (súper còmica), però la d'enguany és igual d'interessant perquè en ambdues aconsegueixes que els lectors ens trobem amunt i avall amb tu, com si hi fossim. Celebro que enguany anés més bé; se't veu molt feliç i amb un aspecte resplendent (és evident que no hi ha mocs ni ulls plorosos). Pel que fa al Auronplay aquest, a qui no conec de res, que el déus encenguin la llum de l'inteŀlecte en els cervells dels adolescents! Altrament el futur pot ser per fugir d'eixe món. Gràcies per la crònica, Potato!
ResponEliminaGràcies, Tura, Teresa, Shaudin.
ResponEliminaM'ha costat dos dies refer-me, però va estar molt bé.
Sí, se'm veu a la cara, i sense mocs!