El hombre de la máscara de espejos, de Vicente Garrido i Nieves Abarca

El hombre de la máscara de espejos, de Vicente Garrido i Nieves Abarca, és un thriller extens, cru i trepidant que representa una nova aventura de la inspectora gallega Valentina Negro y el criminòleg valencià Javier Sanjuán. Quan vaig afrontar la seva lectura, m’imaginava una novel·la més psicològica i introspectiva, atès que els seus autors són experts en perfils criminals i Vicente Garrido és professor universitari i ha estudiat en profunditat la figura del “psicòpata”. Tanmateix, em vaig trobar amb una altra cosa. Una història on predomina l’acció, amb un estil narratiu d’inspiració clarament cinematogràfica, que explota tots els llocs comuns del thriller més canònic. Per dir-ho ras i curt, El hombre de la máscara de espejos m’ha semblat una mena de llarg episodi de la sèrie televisiva Mentes criminales.

La novel·la està molt ben lligada, és imaginativa i atrapa el lector amant de l’acció. Amb capítols molt breus, nombrosos personatges, multiplicitat d’escenaris i una gran dosi d’intriga i truculència, gairebé la podríem definir com una pel·lícula gòtica o de terror. Tot i això, també és una ficció policíaca de procediment, que ens convida a resseguir la investigació d’una sèrie de sanguinaris crims relacionats amb la tortura de noies joves per a la gravació de vídeos snuff.    

Vicente Garrido i Nieves Abarca demostren que a l’Estat espanyol també s’hi poden situar les aventures dels psicòpates més bèsties i despietats, al més pur estil americà. Crec que ambdós autors saben molt bé com satisfer un tipus de públic disposat a gaudir amb una ficció que, utilitzant tots els tòpics haguts i per haver, continua resultant atractiva. Bona literatura d’entreteniment, al meu entendre amb massa pàgines, que segueix les pautes del best-seller i que enganxa i sedueix perquè ofereix exactament allò que l'afeccionat espera. Herois de llibre, malvats en tota l’extensió de la paraula, noies de bandera (a veure si també en surten de més reals a la pròxima entrega, no pot ser que les tres dones protagonistes –Valentina, Lúa i Alana– siguin tres “ties bones”), escenes de sexe i de violència (ben controlades, això sí), persecucions, sicaris, alguna anagnòrisi i un munt de maneres de matar ben refinades.

En resum, l’eterna lluita entre el bé i el mal, negrots.  La lluita que continuarà vigent (això segur) mentre l’home sigui home.