Eixample Negre: Barcelona no descansa mai

Negrots, la gran ciutat mai no descansa. La negror s'estén per tot arreu. Els pròxims mesos de març i abril continuaran essent ben foscos a Barcelona. Tant, que ni els coloms no s'ho volen perdre.

 

Em complau anunciar-vos el Cicle de xerrades al voltant del gènere negre a l'Eixample (Eixample Negre 2015) que, sota els auspicis de la Xarxa de Biblioteques d'aquest districte, s'ocuparan  de la presència del barri en la narrativa negra barcelonina.

 

El cicle compta amb autors que tenen novel·les ubicades en les diferents zones de l'Eixample: Empar Fernández, Susana Hernández, Lluís Llort i Cristina Fallarás. I la primera sessió la impartirà una servidora, que introduiré  l'estat de la qüestió i citaré també altres testimonis novel·lescos i altres autors que en algun moment s'han vinculat al barri. 

 

Espero que us interessi i us hi deixeu caure. Els coloms, tal i com us he avançat, ja m'han confirmat  que sí, que ells vindran.

 

 

 

 

    

Els títols negres i els animals

Fa uns quants dies, no recordo a causa de quin tipus d'estímul exterior, em va assaltar un dels meus pensaments sui generis. Aquelles típiques idees meves que, per què no admetre-ho, em converteixen en una mica (o molt) friki. El cas és que vaig adonar-me que hi ha un bon nombre de novel·les o relats negres (criminals, de terror, d'intriga, de misteri, etc.) que tenen un títol on hi apareix alguna referència al món animal. Em vaig plantejar que això corroborava la utilització que els humans fem, a l'hora d'escriure, de les qualitats o característiques dels diferents animals (reals o inventades) com a recurs, estratègia retòrica, joc d'analogies o diferències, etc. Em va semblar que aquesta utilització donava molt de si (no debades fa segles que els animals protagonitzen les faules o els contes infantils per posar en relleu els comportaments humans i vehicular un ensenyament moralitzant).  
 

Sigui com sigui, la idea em va continuar voltant pel cap. Suposo que la persistència té a veure amb el meu declarat amor per les bestioles. Em va agradar imaginar que la presència animalística en els noms de les obres demostrava la interacció entre les espècies. Sí, sí, ja suposo el que penseu ara mateix. Però ja us ho he dit: sóc una friki.  

 

 

 

 

Total, que em vaig posar a fer una llista. I de seguida em van sortir un munt d'exemples. Avui, com a pur divertiment, he decidit compartir-la amb vosaltres. Que quedi clar que es tracta d'una llista breu, feta en un pim pam. Ara bé, afegeixo al divertiment una proposta. Per què no us hi sumeu amb les vostres aportacions i engrandim entre tots la llista? Què us en sembla? Va, animeu-vos, negrots, que els jocs frikis són molt xulos.

 

De moment, allà va:   

 

El gat negre, d'Edgar Allan Poe

El gos dels Baskerville, d'Arthur Conan Doyle

La lleona blanca, de Henning Mankell

Els gossos de Riga, de Henning Mankell

La estrategia del pequinés, d'Alexis Ravelo

Chacal, de Frederick Forsyth

El pit-roig, de Jo Nesbo  

El lleopard, de Jo Nesbo  

Les escopinades dels escarabats, d'Andreu Martín

El poder del perro, de Don Winslow           

Cerdos y gallinas, de Carlos Quílez

La música dels camaleons, de Jordi Cervera

Las lágrimas de la jirafa, d'Alexander McCall Smith

El gos de Terracota, d'Andrea Camilleri

La tortuga, de Patricia Highsmith

L'observador de cargols, de Patricia Highsmith

El curioso incidente del perro a medianoche, de Mark Haddon

L'enterrament de les rates, de Bram Stoker 

 

Negrots, que no sigui dit. No em resulteu uns mandrosos.

Espero les vostres aportacions!

 

 

 

La chica de sus sueños, de Donna Leon

Com que fa uns dies tenia el cap com un timbal, vaig optar per l’aposta segura de llegir una aventura del comissari Brunetti que encara tenia pendent. Dic “aposta segura” perquè la sèrie de Donna Leon normalment m’ha resultat una lectura distreta i passadora, sense gaire compromisos i que, per tant, no requereix gaire esforç. Era el que necessitava, alguna cosa lleugera i ja està.   

Tanmateix, se’m va fer bastant avorridota. La chica de sus sueños no és dels millors títols de la nissaga, això segur. Tot és molt correcte, tot respon als esquemes de sempre, però no fa vibrar. Donna Leon recull en aquesta ocasió un cas relacionat amb la comunitat gitana. No es mulla gaire, ni a favor ni en contra del tracte que reben els gitanos socialment. Ho posa tot damunt la taula i intenta que el receptor tregui les seves pròpies conclusions.

Fins aquí tot bé, si no fos perquè el desenvolupament narratiu resulta lent com una mala cosa. Poca innovació, massa reiteració. Que si el poder de l’Església, que si l’excessiva i molesta aglomeració de turistes a Venècia (ho comprenc, m’hi solidaritzo), que si les cases velles que s’han de rehabilitar i que valen un ronyó, que si els fills adolescents del Brunetti, que si la Paola i Henry James, que si els italians són com són, etcètera, etcètera.

Els lectors de Brunetti ja m’entendran. Vaig voler una cosa que em divertís i no. Aquest cop no la vaig trobar.

Fou allò de “ir a por lana y salir trasquilado”.   

Bona nit, negrots.

 

 

La última llamada, d’Empar Fernández

Quan fa uns mesos vaig ressenyar la penúltima obra d’Empar Fernández, La mujer que no bajó del avión, ja vaig reconèixer amb enorme convenciment el seu indubtable gruix literari. Vaig destacar totes les seves virtuts, que són moltes i diverses. Tanmateix, el que jo aleshores no em podia imaginar era que aquella novel·la intensa i profunda només representaria la punta de l’iceberg. La primera entrega de quelcom més potent, més poderós, més colpidor. Ara, arran d’haver-me submergit en la novel·la que us ressenyo, ja ho he descobert. Ara, que ja he llegit ˗o millor dit, devorat˗ el nou testimoni del talent innegable de la nostra autora, ja ho tinc clar per sempre. Empar Fernández representa una veu de primer ordre en la narrativa “negra” actual.

Pel que fa al títol del llibre que lloo tant, suposo que ja sabeu que m’estic referint a La última llamada, publicada per Ediciones Versátil. Un text enorme i brutal que m’he empassat d’un glop.  

Empar Fernández ha manifestat que està donant forma a una trilogia, una trilogia de títols independents (amb diferents situacions, trames i personatges) que comparteixen un eix vertebrador, clarament transcendent: l’exploració del sentiment de culpa. La mujer que no bajó del avión i La última llamada són els dos primers lliuraments d’aquest corpus de tres. Queda clar que l’autora s’ha proposat tractar una qüestió dura i tortuosa, inherent a la condició humana i, en la nostra societat, enormement agreujada (ens agradi o no, hi creiem o no) per la formació judeocristiana que hem rebut. El Cristianisme omnipresent, que ha explotat i potenciat el sentiment de culpa fins a la nàusea. La culpa: que pot tenir moltes arrels, moltes concrecions, molts desenllaços, però que sempre esdevé una tortura interna, gairebé impossible de suportar.

 

 

No explicaré la trama de la novel·la, que podeu trobar a tot arreu. Només aclariré que poua sense pietat en el dolor profund que colpeja una família a causa de la desaparició sobtada d’un dels seus membres, una noia adolescent. El dolor de la mare, convertida en una mena de fantasma esborrat del món. El dolor de la germana (una de les protagonistes de la història) desitjosa, malgrat la tragèdia, de poder tirar endavant. I, per damunt de tot, el dolor del pare, embogit per un terrible sentiment de culpa. I és que la filla l’havia trucat poc abans de desaparèixer i ell no li va agafar el telèfon.

Empar Fernández ens situa hàbilment dins dels personatges. Vivim com ells, patim com ells, ens desesperem com ells. Entenem cada sensació, cada atac de follia, cada neguit, cada decisió. Ens identifiquem totalment amb aquell pare que vol remoure cel i terra per trobar la seva filla, encara que sigui contractant els serveis d’una mèdium de dubtosa reputació. La novel·la, meravella de la literatura psicològica, excel·leix en la introspecció. Per als lectors que tenim filles, pot esdevenir gairebé un turment. El que menys importa és el desenllaç final, relativament imaginable. El que importa en realitat és el camí que ens hi condueix.      

M’ha agradat molt la construcció dels personatges, del primer a l’últim. I la utilització (que ja havia aparegut a La mujer que no bajo del avión) del recurs del text dins del text (en aquest cas, la història de la mèdium a través d’un llibre sobre la seva vida, una suposada autobiografia).     

Empar Fernández, tal com va fer a La mujer que no bajó del avión, ens confirma a La última llamada l’amplitud del gènere. Ella no parla de “negre”, sinó de “gris asfalt”. I crec que té raó; haureu notat que al principi d’aquestes línies ja he col·locat el “negre” entre cometes. I és que les etiquetes constrenyen inadequadament una novel·la com aquesta. La última llamada demostra allò que s’espera de tota literatura de nivell. Això és: la capacitat de passar del particular al general, del local a l’universal. No té cap importància la situació geogràfica dels esdeveniments de la novel·la, per més que l’autora digui que volia parlar dels afores de Barcelona, dels barris que mai no surten als llibres. És secundari. Tampoc no importa que dediqui alguns fragments a reflectir la realitat actual, els desnonaments, les manifestacions, la crisi. És circumstancial. El que importa és el rerefons de La última llamada, que supera de lluny les contingències espai-temps i ens aboca a un contingut atemporal i universal.

Què voleu que us digui?  Si ens posem a elucubrar sobre el gènere i les seves fronteres, només puc dir una cosa. Aquest tipus d’obra, sigui negra o gris asfalt, és amb molta diferència la que, a hores d‘ara, m’interessa més. Llegiu-la i opineu. No sé si em donareu la raó. Però segur que no us deixarà indiferents.

Felicitats a l'autora.

Bona tarda, negrots.       

         

 

 

 

Primer Premi de novel·la curta "Celler de lletres"

Benvolguts negrots,

 

Avui us escric per fer-vos avinent una notícia. La convocatòria del I Premi de novel·la curta Celler de lletres.

Em sembla molt interessant, perquè ja sabeu que m'encanten les novel·les breus.

 

Les bases contemplen una gamma àmplia de possibilitats, de manera que pot interessar a un grup molt extens de gent. Només es demana que, d'una manera o d'una altra, la trama estigui relacionada amb el món del cava o del vi. Res més, perquè la bona notícia és que s'admeten tots els subgèneres possibles (això és molt poc habitual i molt d'agrair). Per tant, podeu enviar-hi una novel·la històrica, fantàstica, de ciència-ficció, negra, etcètera. 

 

AQUÍ TENIU  UN ENLLAÇ DE LA BIBLIOTECA DE VILAFRANCA ON HI TROBAREU LES BASES. 

Estic segura que a molts de vosaltres, si escriviu, us pot interessar.

 

Fins aviat!

 

 

Els crims nostrats (i els caretos)

Fa uns dies us vaig avançar el nou projecte d'Els crims nostrats (llegir aquí). I també us vaig prometre que, de mica en mica, us aniria explicant coses. Doncs bé, fent honor a la promesa, avui us revelo una segona part de l'enigma. Una part prou important, perquè es tracta de la identitat dels 12 criminals. De moment només en sabreu el nom i l'aspecte... però em sembla que és suficientment explícit, suficientment aterridor.

No oblideu aquestes cares. En sentireu parlar, segur.

 

 

 

 

 

 

 Dotze caretos terribles fotografiats magistralment per Rosa P. Gispert