Llort: Herències col·laterals

En més d’una ocasió, quan he intentat comentar l’obra de Lluís Llort, he hagut d’aturar-me uns instants per poder triar, amb deteniment, els adjectius. No volia fer-ne servir cap que no fos adient. No volia que ningú, en llegir-me, es confongués  respecte a allò que jo pretenia expressar. A dia d’avui, les circumstàncies no han canviat gens. M’assec a parlar de la seva darrera novel·la, Herències col·laterals (RBA, 2014), i em torno a trobar en la mateixa situació.

Quedi clar que, amb aquesta afirmació, estic esmerçant també el meu primer elogi. Considero que Lluís Llort (que signa només com a Llort) és un escriptor que destaca per la seva acusada personalitat, independència creativa i claredat d’idees. Per això és tan difícil de definir. Al costat de novel·les que podríem considerar “negres” o “criminals”, en trobem d’altres que exploren altres límits, altres gèneres. Sempre amb la voluntat de reflectir de manera directa ˗i valenta˗ les incongruències del món que tenim al voltant.

L’autor no té pèls a la llengua. És eclèctic i intel·ligent. A Herències col·laterals construeix una trama fosca i original que, amb fina perspicàcia i formidable ironia, reflecteix qüestions tan punyents com el maltractament, la violació, l’assassinat per revenja, les dificultats de les relacions familiars, l’amor entre pares i fills, la incidència en el present de les accions del passat o la problemàtica de la gent gran.

Un advocat de renom arriba a un acord amb una velleta. Li pagarà una pensió mentre visqui, però es quedarà amb el seu pis de l’Eixample quan la velleta es mori. Ningú no sap que la velleta en qüestió té un passat... poc convencional. Ningú no sap quants anys viurà. Ningú no sap que, per acabar-ho de complicar, la vida es diverteix amb nosaltres i ens sorprèn sovint amb una rècula d’imponderables difícils de preveure...

Herències col·laterals es llegeix en un sospir. Ens enganxa. Es converteix en un nou exemple de la riquesa del gènere negre, de la seva capacitat per créixer i evolucionar.  No es tracta d’un text complicat. Al contrari. Llort també l’encerta quan és capaç d’escriure de manera depurada, amb un estil treballat i curós, però alhora perfectament llegible per a un públic ampli.  

La novel·la té algun moment decididament delirant, però no afecta a la versemblança. Crec que aquest és un bon valor. Ens col·loca en una tessitura que ens empassem plaentment perquè, des del primer moment, ens obliga a entrar dins del seu univers. Amb dues històries entreteixides, que basculen al llarg d’un bon nombre d’anys, l’autor demostra que hom pot ser perfectament despietat recolzant-se en l’enginy i en l’humor negre.   

Ja ho he dit altres vegades, però no em canso de fer-ho. ¿Quan quedarà clar que Lluís Llort és, a hores d’ara, un dels nostres millors narradors? Espero que, amb Herències col·laterals, resti assumit per sempre.  

Que passeu una bona setmana, negrots.  

 

 

Fotografia Ana Portnoy

 

 Aquesta ressenya també a aparegut a Núvol