No em passa gaire sovint això d’haver d’escriure una ressenya
i no saber per on començar. Tanmateix, avui sí. I no perquè no tingui coses a
dir, sinó precisament per tot el contrari. Ànima
és un text monumental. Tant, que el meu vessant investigador em demana un
estudi en profunditat. Com que, evidentment, aquí no es tracta d’això, provaré
de simplificar.
Ànima és la segona novel·la, però la primera
que ens ha arribat traduïda (en una feina esplèndida d’Anna Casassas) de l’autor
canadenc, d’origen libanès, Wajdi Mouawad. Edicions del Periscopi va tenir l’encert
de publicar-la i, si no m’erro, ja porta sis edicions. Endemés, ha obtingut,
molt merescudament, el Premi Llibreter 2014. Mouawad és també conegut a casa
nostra per una altra de les seves facetes creatives: la producció dramàtica. Va
escriure la tetralogia formada per les obres La sang de les promeses, Incendis, Boscos i Cels. La segona i la
darrera han estat representades a Catalunya, amb un èxit enorme, sota la
direcció d’Oriol Broggi.
Ànima és la història d’un viatge. D’un viatge
real, que reflecteix territoris físics, però també ˗i per damunt de tot˗ d’un viatge interior. Aquest viatge
no afecta només el protagonista, com hom podria suposar. El viatge és tan
intens, tan brutal, que afecta el món sencer (dins la ficció), acaba brollant de
les pàgines del llibre i arriba, amb una duresa i un realisme esfereïdors, al
mateix lector.
Aquesta novel·la [...]
empeny els límits de la literatura, hi ha escrit a la coberta. Doncs sí. És exactament això: Ànima “empeny els límits de la
literatura”. Tots sabem que cada text que llegim ens transforma. Tanmateix, en
el cas d’Ànima, aquesta transformació
sobrepassa la frontera de l’habitud. Ningú no pot ser el mateix, ni de bon tros,
després d’haver-lo exhaurit.
La història parteix d’un crim terrorífic. Una dona embarassada
morta a ganivetades, oberta en canal, violada i profanada. El seu marit arriba
a casa i la troba. A partir d’aquí, es desferma l’acció. Aquest home, amb un passat
duríssim que anirem descobrint progressivament, queda absolutament destruït.
Tot el seu afany se centra, des d’aquest moment, en buscar l’assassí de la seva
esposa. Necessita comprendre, saber, copsar el motiu d’aquell horror. I d’aquí
arrenca el viatge. Tanmateix, no us espereu cap argument a l’ús. Les coses no
seran, en cap moment, com aquesta petita sinopsi us pot fer suposar.
La construcció de la novel·la és especial, però no gratuïta.
Mouawad tria unes sorprenents veus narratives, molt nombroses. Em refereixo a les
veus dels animals (siguin mamífers, peixos, aus, rèptils o insectes) que topen
i conviuen amb el protagonista al llarg del seu viatge. Són ells, a partir dels
seus punts de vista ˗concrets i diferents en funció de les seves característiques˗, els qui ens van explicant la història.
Des de l’aire, des de la terra, des de l’aigua. Des del món domèstic, des del
món salvatge. Aquest fet, que podria semblar un pur recurs retòric, és molt més
que això. Perquè la novel·la palesa una ideologia sòlida, contundent, que poua
en creences ancestrals i que connecta amb la filosofia organicista. Tots els
éssers d’aquest planeta són igualment importants perquè absolutament tots
formen part d’un conjunt més gran. El cosmos posseeix un ordre propi. La
natura, les plantes, els animals, els homes... tots constituïm un organisme
superior dins del qual hi juguem el nostre paper.
Aquestes teories, que ens remeten a l’ideari del filòsof
holandès Spinoza, també tenen a veure amb les creences animistes i
espiritualistes, amb el pensament dels indis americans, amb els tòtems, els
cicles de la naturalesa, la veritat única. El tot. Els indis americans, que apareixen
en el llibre de manera rellevant i l’existència dels quals (sense cap tipus de
discriminació positiva, sinó des de l’asèpsia més estricta) és reivindicada, protagonitzen
alguns fragments vertaderament significatius.
Hi ha de tot a Ànima. Una
denúncia profunda, una enorme queixa, un terrible testimoni de la realitat, una
absoluta bestialitat, una desassossegant reflexió sobre les accions humanes,
una indagació al voltant de la maldat i la crueltat, una crítica ferotge, una
perplexitat que trenca el cor, una terrorífica revenja. L’autor no s’estalvia
escenes que t’obliguen a deixar el llibre a un costat i a reposar, que t’obliguen
a rellegir i a repensar. Però, tanmateix, també hi ha, a Ànima, una infinita tendresa. La humanització de les bèsties i l’animalització
dels homes resulta patent. És el gran recurs que esmerça Mouawad per transmetre
el seu missatge. I aquesta tasca, escrupolosament treballada, mostra el cantó
més suportable de la naturalesa, la humana i la que no ho és (malgrat la
dificultat d’establir-ne els límits).
Com a amant dels animals que sóc, la novel·la m’ha arribat
molt endins. Voldria dir tantes coses! Però tornem al principi d’aquest escrit.
Això només és una ressenya en un bloc. Per això no afegiré res més, però que
quedi clar que, com poques vegades, sento que em deixo un munt de temes per esmentar.
Acabaré amb una bonica citació del llibre, pàg. 356, posada en boca del company
del protagonista, el gos Mason-Dixon Line:
Insecte, ocell, gos i humà, de vegades, tenen més a veure l’un
amb l’altre que cadascun amb els seus semblants. En Wahhch i la Winona eren els
meus semblants.
Nota: Vull deixar dit que no crec que Ànima sigui una novel·la negra. Tanmateix, publico la ressenya en aquest bloc perquè sí que conté molts elements de violència i acció. I, sobretot, perquè sé que aquest espai té força visitants i, per tant, espero que s'animin a llegir-la. Els ho recomano de tot cor.
