Por de la veritat, de Mary Higgins Clark

Només un breu apunt per ressenyar la novel·la de Mary Higgins Clark que tot just he acabat. Es titula Por de la veritat i us recomano que no la llegiu.

Evidentment, jo ja sabia que seria un llibre molt lleuger, tipus best-seller, que només em serviria per passar l’estona. Me’l van enviar des d’Edicions 62 i aquests dies, amb la casa plena de paletes i pintors, vaig decidir agafar-lo. Era fàcil, no m’exigia cap esforç i me’l podia empassar en qualsevol racó del pis, perquè, com us podeu imaginar, quan hom fa obres a casa tot està fora de lloc i fet un desastre.   

Per desgràcia, la novel·la encara ha resultat més fluixa que no em pensava. Temps enrere ja havia llegit alguna cosa d’aquesta senyora. Poca, la veritat. Però la recordava una mica més elaborada, més intrigant. Recordava que, malgrat l’estil convencional i sense pretensions, almenys aconseguia mantenir un cert suspens. A Por de la veritat no hi ha res d’això. Tot és previsible, sense emoció, sense que aconsegueixi enganxar el lector, amb una trama vulgar, una extensió innecessària  en el plantejament i el nus i un desenllaç, en canvi, massa precipitat i excessivament expeditiu.

Les parts narratives escassegen i tot ens arriba a través dels diàlegs o dels pensaments dels personatges. Fet amb tan poca traça que es nota perfectament que certes converses o certes reflexions són absolutament forçades i irreals i que tenen com a única finalitat la d’informar el lector. Evidentment, el lector necessita conèixer algunes qüestions per poder entendre allò que vindrà després, però l’autora ho col·loca tan barroerament que no s’ho empassa ningú, de manera que li resta al conjunt la poca credibilitat que té. Sembla la novel·la d’un principiant.

Potser l’autora s’ha fet gran i ja ha escrit massa (perdoneu els prejudicis) i ara simplement es dedica a repetir esquemes, temes, fórmules i recursos. Potser té un negre. En qualsevol cas, sigui qui sigui, ho ha fet fatal. Això sí, la novel·la esdevindria una fantàstica pel·lícula de sèrie B, d’aquelles que programen a Antena 3 els dissabtes i diumenges a la tarda. Tal vegada alguns errors imperdonables en la narrativitat literària es podrien reparar amb el llenguatge cinematogràfic.   

En resum: personatges plans i avorrits, cap tipus de crítica social, cap tipus d’aprofundiment psicològic. Res. Convencionalisme i superficialitat en estat pur. Una  mostra flagrant del pitjor thriller americà.

Ni us hi acosteu, negrots, que el temps que tenim és massa valuós.