Tots sabeu que Kinsey Millhone és la meva detectiva favorita. Les seves
aventures en forma d’abecedari, de la lletra A a la V (tot esperant que arribi
la W, que en anglès ja ha sortit), m’acompanyen des dels anys 80, com a tots
els seus seguidors (que en conec uns quants). Forma part de la família, ho
sabem tot d’ella i gairebé podem avançar com actuarà en certes circumstàncies, què
dirà, que farà. Ras i curt, la simbiosi perfecta entre lectors i personatge.
Ara, la seva autora ens ha delectat amb un regal que no esperàvem: el volum
intitulat Kinsey y yo, que tot just vaig
concloure ahir a la nit. Un llibre clar i sincer on Grafton du a terme un exercici
triple. D’una banda, teoritza sobre la tasca d’escriure i, en especial, sobre
el gènere negre. Poques pàgines, però suficients per copsar les seves idees estètiques
i el seu posicionament al voltant de la narrativa de crims. Un petit tractat teòric
que pot resultar molt útil ˗encara que
sigui per usar com a reforç o com a citació˗ per als estudiosos del gènere.
En segon lloc, Grafton inclou dins del conjunt una sèrie de relats
protagonitzats per l’amiga Kinsey. Són històries breus, molt ben travades, que
traeixen clarament el segell de la nissaga, absolutament inconfusible. Més que
relats a l’ús hom diria que, per la seva estructura, tenen aparença de petites novel·letes.
Kinsey resol enigmes i misteris amb una perspicàcia envejable, tal vegada fins
i tot una mica exagerada des del punt de vista de la credibilitat. S’agraeix l’agrupació
dels textos, publicats en diverses antologies, revistes i reculls a llarg dels
anys. Era l’única manera que arribessin als lectors de fora dels EUA.
El que més m’ha commogut, però, ha estat la tercera part del llibre. Sue
Grafton, aquella autora llunyana de la qual, en realitat, en sabíem ben poc, es
despulla sense embuts. Ens aboca amb sinceritat els secrets de la seva vida, de
la seva infantesa. La difícil relació amb els seus pares, alcohòlics tots dos,
i molt especialment amb la mare, una dona complicada i autodestructiva. Sentiments,
dubtes, sensacions, incerteses, esforços, dolor, tendresa, comprensió... Tot
vomitat en uns breus textos que es llegeixen amb emoció i que mostren la
capacitat i la maduresa narrativa d’una Sue Grafton que fa gala d'un registre ben diferent a l’habitual.
Tanmateix, en tancar les tapes del llibre i meditar una mica sobre el seu
contingut, és inevitable adonar-se que tot està relacionat. La literatura de Grafton
es troba íntimament lligada a les
seves vivències, a les seves mancances, a les seves pors. Kinsey és ella i
ella és Kinsey. I tot plegat esdevé el fruit d’una existència concreta, en el
si d’una família especial amb una problemàtica dura i difícil.
El llibre pot agradar un sector amplíssim de públic. Ara
bé, es converteix en una lectura més que obligada per als seguidors de la Kinsey.
Naturalment.
Encara no he llegit res d'ella, tot i que fa temps que m'hi vull posar. Però he decidit començar d'una vegada per totes així que acabi de corregir els exàmens. Amb la lletra A. Ja te'n diré quelcom. Ah, i el llibre que ressenyes sembla molt interessant, però esperaré a llegir-lo després d'endinsar-me en les seves noveŀles.
ResponEliminaLa vull llegir!
ResponEliminaFa venir ganes de llegir-la
ResponEliminaMarta Valls
No he llegit res d'ella, però m'han entrat moltes ganes!
ResponElimina