La casa de les papallones, de Teresa Solana

La casa de les papallones és la segona entrega de la sèrie protagonitzada per Norma Forester, la mossa d’esquadra creada per Teresa Solana a Negres tempestes, novel·la guanyadora del Premi “Crims de tinta” l’any 2010.  

La casa de les papallones és una ficció estrictament procedural, que ressegueix fil per randa la investigació d’un crim en el marc de la Barcelona actual, submergida de ple en la crisi que ens està devorant. Tal vegada per aquest motiu, la novel·la no posseeix la mateixa dosi d’humor àcid a què Solana ens té acostumats. És un text més seriós, de factura policial més convencional, on s’explora la possibilitat de matar per motius, en certa manera, justificats.

Tornem a trobar l’estrafolària família de la Norma, però, en contra d'allò que personalment esperava, els personatges més divertits de la nissaga apareixen molt poc. Em refereixo a Senta, Mimí i, sobretot, a la tieta hacker i monja. Tot i això, aquesta darrera no deixa de jugar un paper que incideix en el desenvolupament dels fets. A banda de la trama criminal, el segon eix de La casa de les papallones gira al voltant de les relacions entre la protagonista i el seu marit Octavi. Evidentment, no revelaré res, però sí que us diré que hi ha una mica de marro.  

Com ja havia passat a Negres tempestes (llegir aquí), Solana aprofita la novel·la per donar veu als problemes socials. No es deixa res per esmentar: les preferents, el diner negre, l’atur, els acomiadaments dels treballadors, la corrupció, la picaresca, les diferències de classe, les dificultats dels petits empresaris. Planteja dilemes i els busca resposta. Tanmateix, la seva intenció d’atorgar una dimensió ètica a la novel·la és excessivament explícita, amb la qual cosa es revesteix d’un aire moralitzant que, al meu parer, no fa falta. La literatura guanya si s’allunya del pamflet. Hem de pressuposar en el lector la competència suficient per extreure directament, a través de la trama, les diverses propostes o visions que el text vehicula.  

La novel·la està estructurada a partir d’un elevadíssim percentatge de diàlegs. Les parts narratives són escasses, amb la qual cosa es llegeix molt ràpidament, amb molta agilitat. Com va dir la mateixa autora en un debat televisiu que vam compartir, en ocasions resulta estrany pensar que algú pugui empassar-se en un cap de setmana un llibre que l’autor ha trigat més d’un any en escriure. Però les coses són així. I, al cap i a la fi, no és un mal senyal.

Passeu bona tarda, negrots.