El plaer de debatre amb Rosa Ribas a la Universitat de Barcelona

Ahir divendres, a l’edifici Josep Carner de la Universitat de Barcelona, en l’agradable sala de professors del cinquè pis, vaig assistir a una interessant trobada sobre narrativa negra. Va ser convocada, com en altres ocasions, pel Centre Dona i Literatura i el Projecte Munce, dirigit per la professora Elena Losada. Aquest projecte ha donat lloc a una base de dades de novel·la criminal escrita por dones de tot l’Estat (que ja us vaig presentar aquí) i que ahir vam tenir ocasió de tornar a veure i consultar.

L’acte disposava d’una invitada d’honor: l’escriptora Rosa Ribas (recordeu que ella viu a Frankfurt des de fa molts anys, de manera que calia aprofitar que la teníem aquí). Va ser un experiment de nou format que Losada es va decidir a provar. Un nombre reduït de participants, tots convidats especialment i vinculats a l’estudi del gènere o a la literatura feta per dones, que pretenia ser una mica diferent a les xerrades-conferència més habituals. Es tractava de poder debatre d’una manera distinta, a partir d’un coneixement literari més professional, que evités caure en els tòpics i les divagacions de sempre. Per fer-ho ras i curt: trobada de filòlegs per parlar de narrativa negra (Rosa Ribas també ho és, de filòloga). D’altra banda, hi havia així mateix l’amic Stewart King, el professor de la Universitat de Monash, a Melbourne, que, com ja he comentat en altres ocasions, es dedica a l’estudi del “negre” català i espanyol.  

Us podeu imaginar que tot plegat em va fer molt feliç. En primer lloc, perquè confirma que, de mica en mica, el gènere entra en els cercles acadèmics (el Centre Dona i Literatura fa anys que ho té clar). En segon, perquè m’agrada poder-ne parlar des de posicions més intrínsecament literàries, cosa que no passa, lògicament, en els Festivals a què estem acostumats, adreçats a tot tipus de públic. I, en tercer, perquè després del matí transcorregut vaig constatar ˗més clarament que mai˗ que no estic sola, que tots els assistents rebutgen tant com jo   els prejudicis elitistes al voltant de la literatura popular en general i del gènere negre en particular.

 

La trobada tenia un títol, que ens havia de servir d’excusa per fer parlar Rosa Ribas:  Narrativa criminal entre espacios y tiempos. De Cornelia Weber-Tejedor a la Barcelona años 50 de Ana Martí.

 

Es tractava que l’autora ens fes cinc cèntims del procés creatiu de les seves obres i personatges, en especial de les seves dues heroïnes, Cornelia Weber-Tejedor, la policia alemanya protagonista de la seva primera i més coneguda nissaga, i Ana Martí, el personatge de la seva darrera novel·la, escrita a quatre mans amb Sabine Hoffman, Don de lenguas (Siruela 2013).

 

Tothom que coneix Rosa Ribas sap que es tracta d’una persona absolutament encantadora. Dolça, molt preparada, simpàtica, intel·ligent, assequible. Ens va estar parlant a bastament de moltíssimes coses, les quals és impossible reproduir en aquest espai. La construcció dels personatges, la importància dels seus noms, el fet que, amb les novel·les de Weber-Tejedor, s’inscriu clarament en la tradició de la novel·la negra alemanya, els tòpics que ha intentat evitar, la seva voluntat de no cometre anacronismes al crear una ficció situada als anys 50, la dificultat i l’atractiu que implica escriure a quatre mans, les diferències entre el lector alemany i el lector espanyol, els seus projectes de futur.

Es va crear un corrent de conversa molt interessant. Van aparèixer molts temes. Des de la diferent qualitat de les novel·les (bones o no tan bones) a la importància de la filologia (reivindicació més que necessària en la societat on vivim, però bastant inútil ˗tot i que catàrtica˗ en una taula plena de filòlegs). És a dir, no ens va faltar de res: analitzar la situació del gènere en l’actualitat, el paper de la dona com a autora però també com a assassina i com a víctima, els motius que ens podem dur a matar...

Les dues hores previstes es van fer curtes, curtíssimes. Sort que aquest projecte és molt actiu i cada dos per tres organitza esdeveniments. Perquè jo ja friso perquè n’hi hagi un altre. Queda dit.